La maldición del cajón sin mi ropa

Nedant en el dubte i el turment, se sent tan traïdora com la protagonista d'aquella vella cançó de Sabina. Ara, al pensar que allò va durar "Lo que duran dos peces de hielo en un güisqui on the rocks" l'únic que sap fer és plorar; plorar i plorar com un autòmat que se sent indefens davant els interrogants de la vida. No sap quan trigarà a aprendre a oblidar-se d'ella, potser tan sols "19 días y 500 noches" o potser menys del que triga una papallona en perdre la vida. Ara només pot sentir-se culpable quan escolta una vegada i una altra la irònica lletra d'aquella vella cançó de Sabina.


- Yo quería quererla querer y ella no (ella no?)
- Así que se fue, me dejó el corazón en los huesos...(no hay billetes sólo de ida)
- Y regresé a la maldición del cajón sin su ropa (Obre el Calaix de les paraules)
- Dijo hola y adiós,y, el portazo, sonó como un signo de interrogación (...?)

Estrelles

Mentre mirava el sostre color crema de la sala estirat a la Chaise longue, el seu psicòleg - que en realitat era el seu Jorge Bucay particular - li va dir: Mai apareixen estrelles a la vida de ningú sense cap motiu. Al llarg dels temps elles han estat molt importants. Els mariners adoren les estrelles i a elles encomanen els seus destins perquè guiïn els seus vaixells. Els més romàntics, els més idealistes, demanen desigs a les estrelles. Els astrònoms les estudien. Així doncs, l'aparició d'una estrella és sempre un senyal; però recorda que elles sermpre venen i se'n van. Són les nimfes de la nit, deesses de la Lluna, reines de la bogeria, la rauxa i la falta de seny; són segurament les culpables de l'oblit de la racionalitat quan la nit cau sobre les ciutats. Venen amb la nit, i amb el dia se'n van. Les estrelles brillen amb llum pròpia perquè són sabies en experiència ja que la seva existència és infinita. Ja ho saps, doncs. Ara l'únic que et cal és saber qui és la teva "estrella" i per quin motiu brilla avui en els teus dies. Quan l’hagis trobat, recorda que l'important no és posseir-la, sinó aconseguir que per més lluny que sigui estigui cada nit al teu costat. Així doncs, no tinguis por de la seva fugacitat i resigna't a comprendre que per més que tot s’ensorri, quan acaba el dia, comença la nit.

Quina llàstima que Vueling no tingui cap trajecte amb destí a les estrelles...

Un amor que segurament ningú entenia

Mai ha entès perquè les il•lusions són de vidre. Avui es resigna a creure que l'amor és només cert en els contes de fades; en aquells contes que mai van agradar-li de petita i que ara llegiria amb molt de gust. Avui tot són cançons i llibres que li recorden aquells amants perduts. El problema, potser, és que segueix somiant, que segueix vivint en el seu món literari per emergir d'una realitat que la corromp, que segueix somiant viure les històries d'aquells personatges de llibre que han estat, en realitat, molt més que els seus amics. Que bonic seria viure una història d'amor com la de Herr i Bill a Silenci

“ (....)El destí havia volgut que Herr arribés al Cap Nord i que trobés el seu amic Bill. També fou cosa del destí que Bill i ell acabessin confessant-se un amor que segurament ningú no entenia. Quan Bill obrí la porta de casa seva i, després de molts anys, va veure de nou Herr, que havia vingut a buscar-lo, va dir: “Feia temps que t’esperava”. I res més. No va dir res més. El mateix dia que Herr arribà, els dos van saber que estarien junts fins que la vida se’ls caduqués.
A casa d’en Bill sempre hi havia hagut un armari buit destinat a la roba de Herr, un lloc a la taula reservat per a Herr, una tovallola al bany per quan Herr es dutxés, i la part esquerra d’un llit de matrimoni guardada especialment per al dia que arribés Herr.
Durant els matins, Bill escrivia. Era escriptor. I Herr gastava rodets i més rodets fent fotografies arreu. A les tardes, els dos passejaven junts i parlaven dels anys que havien estat separats”

Que bonic seria saber que algú l'espera amb un armari buit, amb la part esquerra d'un llit reservada per ella, amb una tovallola al bany pel dia que ella arribi, amb una porta oberta...

I loved you...

I loved you...
Originally uploaded by Nisshin.

Des de l'eco insonor, l'autoconsell

Sempre em quedarà el consol d’aquelles converses silencioses amb el meu jo més desconegut. Perfectament buides, les paraules s’escolen del poema quan he de menester-les... i és que la teoria sempre s’amaga quan arriba la pràctica.

Paraules pel meu jo

A l’indret des d’on recullo les tardes
que em caldran per envellir,
des d’on palpo com cega
antics encerts
i estudio manuals d’art i paraules,
t’espero.
Enfila’t
al cim que et conforma,
veuràs que al punt més àlgid
del teu tu,
només hi ha espai per l’aire.
Relativitza-ho tot amb clau de vida
i existència,
i sabràs que dalt l’apicle de tu mateix
tot és lleuger i amable,
més que el silenci fascinant
del mar en calma.
Tot el que et cal per viure
és rera el crepuscle de llum
senzilla i plàcida,
que dibuixa viaranys
de claror en l’obscur
litigi que t’estanca.
Enfila camí cap a la cúspide
i aprèn a respirar malgrat
la pols que aixequin les teves passes.
El temps és un preàmbul
que s’escapa pel espais
que deixes entre paraules;
Així que reposa els ulls
en el silenci de la tarda
i escull per viatjar els vells errors,
que et feren més valenta i més afable.