El calaix de les paraules

Podriem dir que vaig ser l'home

2009-05-07T19:45:00.003+02:00

Podriem dir que vaig ser l'home. Vaig ser la pregunta inesperada, la que remou 31 anys de terra acomulada i mostra les arrels, vaig ser la inquietud que enlluerna però, inquieta alhora, vaig ser la nena que era massa gran, vaig ser el mirall que mostra nàfres i veritats, vaig ser la calma que esperàves, vaig ser la mare, l'amiga, l'amant. Vaig ser el silènci que incomòda, vaig ser el pany amb la clau posada que mai vas atrevir-te a fer girar, vaig ser l'enemic que t'eclipsava l'ego, vaig ser la mà a qui l'atzar va fer obrir aquest caixa teva de Pandora.

Podriem dir que vaig ser l'home i potser per això, vas fer de mi un Estel tan fugaç.

I una foto en un bassal

2009-04-27T23:07:00.003+02:00

No has deixat cap racó
de la ciutat per habitar,
ni cap record
verge d’enyor.
Si plou,
la pluja no et desdibuixa
ni se t’endú clavaguera avall,
sinó que excita i remou
la poca serenor que he aconseguit
i de tu en fa un fantasma admirable.
Després, la llei del temps
torna a establir la calma
i els carrers que ens separen,
es fan més llargs
i més intransitables,
i em prenc -per primer cop-
el luxe d'ignorar-te.
Lluny d’esculpir la roca
per trobar-te,
llenço les nostres fotos
pels bassals i entenc,
que no em cal més que temps
per oblidar-te.

Ni princesa ni femme fatale

2009-04-26T13:10:00.013+02:00

No vull. No vull tornar a posar-me el vestit de femme fatale i apagar-me nit a nit en els cendres d’un bar, amb aquesta falsa fortalesa que el teu record sempre aconsegueix pervertir. No vull veure, un cop més, com es van dissolent lentament tots els plans igual que el gel dins el cubata. No vull ser còmplice d’aquesta por que em diu que puc trobar-te acompanyat, creuant-nos en qualsevol cantonada de la ciutat.
Però cada nit, per uns instants, torno a ser tot allò que no vull ser. I llavros, sóc la princesa solitaria que s’asseu a la barra i espera inútilment una trucada. La princesa que vol tallar-se un a un tots els dits de la mà per no poder marcar el teu número, que vol obrir-se la caixa toràsica, rebentar una a una totes les costelles i llençar el seu cor malaguanyat. La princesa que vol desfilar -fins a desfer-les-, les seves cordes vocals, per no parlar de tu, per no poder parlar-te.
La princesa que s’adorm rendida de tanta lluita, mentre Leonard Cohen li canta fins que torna a sortir el sol, cada matí.

La gàvia

2009-04-21T00:48:00.001+02:00

"Aunque la noche, conmigo, no la duermas ya, sólo el azar nos dirá si es definitivo."
Jaime Gil de Biedma

Llegeixo en el teu cos
-estranya gàvia mal tancada-
els mistèris que et conformen
i amb lletres omplo
papers en blanc
i trec conclusions imaginàries
sobre el teu ésser.

Si t’escric,
descric la nostra realitat
filtrada pel prisme
d’uns ulls i d’un cor
que saben a penes
quatre coses de la vida.
I em perdo en la deformitat
d’estúpides preguntes
que es multipliquen
en el calidoscòpic
neguit d’entendre
qui som, què fem.

Potser la por més gran
és saber que
-tard o d’hora-
s’acabarà la tinta
i ja no podré escriure’t
des d’aquest refugi
de llibretes i esborranys,
on t’estimo
des de la solitud,
des del silenci.

Llamadas de regreso

2009-04-19T16:32:00.005+02:00

"Perdóname por ir así buscándote tan torpemente..."
Pedro Salinas

Cerré la puerta sin quererlo, sólo porqué ya nunca entrabas. Cerré la puerta, pero te di la llave, como regalándote una invitación permanente a cruzarla. Me fui, no de verdad, sino en apariencia. Me fui, pero te di el silbato como mostrándote las ganas de oír algún día tu llamada de regreso.
Y todos preguntan si merece la pena esperar; como no esperarte si ese corazón tozudo y cabezota que se esconde entre costillas no deja de exigirlo y ahora por ahora, la razón dormida en mi cabeza, callada disimula.

Lo que no cabe en una bolsa

2009-04-15T23:49:00.003+02:00

Nuestra história cabe en una bolsa, pero no cabe en mi memória, no entra, no encaja. Me cuesta imaginar que se borrarán sin más las entradas de cine y de teatro que un día nos sentaron juntos en la misma sala. Que se irá el olor a perfume de mi cuello sin que puedas olerlo, que no se erizará más mi piél si no la tocas, que no podré hablarté ya de mis sueños. En la bolsa tengo los zapatos, el pijama, el vibrador, las fotos y algunas cosas más que me dejé en tu casa… Pero, los otros recuerdos, los que supuestamente debo ordenar ,sin dolor, en las estanterías de mi cabeza, se instalan caóticamente por todo mi cuerpo, me invaden y por las noches siempre sueño lo que de día no tengo. No, nuestra história no cabe en una bolsa.

Start a flame in your heart

2009-04-12T13:30:00.003+02:00

"I don't want to set the world on fire, I just want to start a flame in your heart"

No sé si van fallar els llumins o bé l'encenedor, o simplement la falta d'adicció a la piromania: No volia convertir el món en flames, només encendre una petita flama en el teu cor...

Blue

2009-04-09T21:24:00.004+02:00

I just wanna be Blue. Blue with you...

When we change the skin

2009-04-09T20:54:00.002+02:00

Suposo que és per això
que tot el comença, acaba,
perquè cal mudar la pell
i canviar els vestits a cada temporada.
No és pas indigne, ni covard,
voler aferrar-se als fets,
ni viure en el record.
A vegades,
la vida se’ns fa tan propera
que amenaça,
i encara avui,
ningú no ens ha ensenyat
com defensar-nos,
ni com explicar-nos amb paraules.

I'm not a Lolita

2009-04-09T20:36:00.003+02:00

Diuen els llibres que ara toca veure com es va construir la gàbia espiritual en la que em veig atrapada; perquè ara, ja no importa qui té raó. Ahir les cartes del tarot deien: Templari. Esperança.Triomf. No és cert que m'hàgi resignat a perdre't, senzillament accepto el buit que m'has deixat. Això sí, que quedi clar que no sóc una Lolita.

Right now. Love.

2009-03-05T15:43:00.001+01:00

Amémonos antes de que la vida sea sólo el eco menguante un grito pasado

Com un quadre de Monet

2009-02-24T15:26:00.003+01:00

Parlàvem del desastre i ens era inevitable concloure que, molt probablement, tot aquest desgavell que vivim en primera persona i des de primer terme, deu resultar més intel•ligible vist des del cel. Potser, la deformitat d'aquests dies tan replets de preguntes, no es deu a un error en la forma dels mateixos, sinó que l'ull humà o la ment no és capaç de veure les respostes i donar forma als cossos si els contempla de tant aprop. I si és així entenc que estimar-te és com mirar un quadre de Monet, com admirar massa d'aprop algun del seus jardins i veure-hi només tonàlitats i colors sense sentit. Per això, a contracor, vaig retrossedir uns quants passos i vaig prendre distància per mirar-te des de lluny. De cop, els colors eren un munt de flors precioses, hi havia un riu i una noia amb un paraigua i molta llum; de cop, vaig veure en el teu quadre, en tu, el que sempre havies tingut pintat a la pell i llavors mentre els cossos recuperàven la seva forma i els dubtes cobraven sentit, se'm va accelerar el rítme cardíac, tenía vèrtic, i em sentia confusa davant tanta bellesa. El diagnòstic era clar, una malaltia psicosomàtica anomenada Síndrome Stendhal. Vull confesar-te però, que la sobredosis de bellesa que em va causar el trasvals no fou la superficialitat d'una tela on s'hi dibuixa un quadre, ni el màrbre gèlid d'una escultura exquisitament perfecte, sinó que fou la bellesa d'aquest amor imperfectament autèntic pel qual els dos vam haver de mirar els nostres quadres des de lluny.

The strange side of the moon

2008-12-14T21:37:00.003+01:00

Ahí estas, y eres hermosa pero, sabes a mentira. Quizás tu luz, quizás las manchas de tu piel, quizás la implacable sensación de tu presencia me hacen dudar de mi verdad y vuelven ilegible esta extraña realidad en la que habito . ¿Quién te trajo aquí? ¿ Y que hace todo el tiempo ahí, colgada como la loca que no entendió la vida? Quizás sólo debo saber que estás, sin más. Estás. Porqué sin más suceden las horas y los días ceden, así sin más, ante las noches... y ahí estás.

Aunque no lo veas, ni lo digas, ni lo oigas...

2008-12-03T01:32:00.002+01:00

Me invitaron tus sábanas
al calor acostumbrado
y aunque tus ojos no lo pedían,
quise decirles : ”Te quiero”.
Te miré muy fijamente,
como entendiendo que tu
siempre hablas en silencio,
y no pude decir nada.
-Que mal sienta tragarse
según qué palabras.-
Entonces, ese miedo de tus ojos
se me abrazó muy fuerte a las piernas
y me dormí sabiendo que soñar,
también es hablar en silencio.

Lady Happy

2008-10-20T01:47:00.000+02:00

"(...) Si el amor, como todo, es cuestión de palabras,
acercarme a tu cuerpo fue crear un idioma"

Luis Garcia Montero

Cuando existe el tiempo

2008-10-18T16:41:00.005+02:00

Cuando existe el tiempo
Y cuando no,
Ahí está, enigmática e implacable,
Amenazante como una adivinanza
Tan sencilla que no se puede descifrar.

Hace tiempo, luché en contra
y a favor de ella,
crucé, inocente, campos de minas
Y calles en las que siempre es invierno,
hasta que la soledad y la espera
Se llevaron todas las respuestas
Y entonces me escondí
Entre sábanas obscenas,
Rindiéndome al susurro
De almohadas que hablaban por hablar
Y labios que nunca decian “te quiero”.

Cuando existe una razón
y cuando no,
ahí está, la extraña presencia del amor,
vagando por todos los rincones de este piso
desde dónde te pienso y te anhelo,
cuando existe el tiempo y cuando no.

About Spoon River

2008-09-19T13:59:00.002+02:00

Muchas veces he estudiado
el mármol que me han esculpido:
un barco anclado en el puerto y con las velas recogidas.
No expresa mi destino de verdad,
sino mi vida.
Pues el amor se me ofreció, y me acobardaron sus desengaños;

los pesares llamaron a mi puerta, pero tuve miedo;
la ambición me reclamó, y me asustaron los riesgos.
Continuamente anhelaba, sin embargo, darle un sentido a mi vida.

Y ahora sé que debemos desplegar las velas
y coger los vientos del destino
a dondequiera que lleven el barco.
Puede acabar en locura darle un sentido a la vida,
pero la vida sin sentido es la tortura
de la inquietud y del vago deseo...
Es un barco que suspira por el mar y le tiene siempre miedo.

Edgar Lee Masters

Every time I look at you

2008-09-17T13:33:00.003+02:00

És reconfortant l’inèdit somriure
dels teus ulls,
i encara que la nit m’ha tornat solitària
potser sense saber-ho,
obres totes les portes quan m’abraces,
i em tens en l’instant que s’escapa i per sempre.

Poetry and prose and Martha

2008-09-04T15:37:00.004+02:00

Ahir et deies Martha. Jo no tenia nom, o potser sí. Tu m'escoltaves en silenci, Martha. Jo sempre he sigut molt impulsiva, i potser encara ho sóc. Fora, al castell sentia el fred i la nit i la por de dir-te: Martha I'm trembling close to you...

All things go, All things grow

2008-08-30T03:01:00.002+02:00

Hi ha vegades que, senzillament, les coses et van bé...

Sweet moments

2008-08-22T18:08:00.004+02:00

Vas entendre-ho tot quan vas veure les meves sabates color La Caja Roja. Estava clar que la nit ens deparava tendresa i bombons. I llavors, jo ho vaig entendre tot, quan em vaig treure les sabates: Venies del passat, d'aquell passat on érem estranys que es creuàven pels carrers i darrera somrriures amagaven paraules que no es podrien dir fins anys després.

Invisiblemente cierto

2008-08-17T15:06:00.004+02:00

"Si alguna vez la vida te maltrata ,
acuérdate de mí, 
que no puede cansarse de esperar 
aquel que no se cansa de mirarte."

Se acostumbraron las mentiras a mi piel, al olor de mi inocencia, al calor de mis palabras…se acostumbraron las mentiras a olvidar que quién no teme a la verdad no teme a las mentiras.
Me acostumbré al desastre de creerlas, al tormento del engaño y a ese dolor que cala hasta el tuétano y te carcome los huesos, los muslos, los sueños… Me acostumbré a creer que me tocaba perder, a creer que podía olvidar, a olvidar que debía creer en la única verdad invisiblemente cierta: que debía creer en mí.

Here again

2008-08-10T20:29:00.003+02:00

Si perdí la razón no fue por amor, fue por soledad...

La vida como cómplice

2008-07-28T12:51:00.004+02:00

Se nos cruzó en la nada la suerte de vivir,
Y vivímos a favor y en contra
De esa suerte y de esa nada.
Se nos curzó en la nada la suerte de encontrarnos,
Y descubrímos en el otro
Espejos con reflejos similares.
Se nos cruzó en la nada la suerte de mirarnos,
Y observamos en silencio
Cuerpos y palabras.
Se nos cruzó en la nada la suerte de tocarnos,
Y nos perdimos entre las caricias
De cuatro manos
Que decidían por nosotros
Las rutas más amables.
Se nos cruzó en la nada la suerte de querernos,
Y nos quisimos sin frenos
Ni temores.
Y en la nada encontramos,
la vida como cómplice.

Family girl

2008-07-23T01:41:00.002+02:00

M’amago en l’excusa del temps
I em sorprèn la vergonya
De dir-vos que ploro sovint
Quan m’adono que us visc
Allunyada en silenci.
Us dec el que sóc,
I no ho dic per la sang,
Us dec el que tinc,
I no ho dic pels regals.
Sé que vinc i que vaig
Sempre massa de pressa,
Que m’engoleix el turment
D’haver de dir-vos adéu
Sense poder-vos conèixer.
M’amago en l’excusa del temps
Per no dir-vos que
Que us visc sempre d’aprop
Malgrat la distància,
Que estimo el que ens uneix
I també el que ens separa.
M’amago en la excusa del temps
I justifico amb feines l’absència,
I de nits em sorpèn la tristesa
Quan m’adono que torna a ser diumenge
I una vegada més,
He amagat un “t’estimo” darrera l’egoisme i la por.

Not before

2008-07-22T19:30:00.002+02:00

Quan ja no puguis resseguir amb precisió
Les corves del meu cos,
Quan el temps ens hàgi dut enllà
D’errors i de problemes
I ja tornem de tot allò sigut,
Quan ja visquem la realitat
D’un moment que no ens pertany
I l’implacable mirall
Ens mostri nàfres,
I arrugues
I cabells blancs,
Caldrà que exigim respostes.
Llavors, i no abans,
Caldrà que comprenguem
L’insòlit regust del ser
I el mistèri de la tarda.
Llavors i no abans,
Desxifrarem amb claredat
La virtut de l’home
I salvarem els mots perduts
fins aleshores.
Serà llavors,
-Quan ja no preguntem-,
Que haurem après a escoltar.
Serà llavors,
-quan ja no esperem-
Que haurem après viure.

Glory Days

2008-07-21T17:54:00.004+02:00

Si tornéssim a ser nens,
et convidaria a pujar
a la meva caseta de l’arbre,
t’explicaria contes d’heroines
sense capa,
i de prínceps que tenen por d’estimar.

Si tornéssim a ser nens,
et curaría amb mercromina
les ferides d’altres guerres.
Menjariem caramels
per oblidar les penes,
i invetariem amics invisibles
que ens ensenyarien
quins camins hem de triar.

Si tornéssim a ser nens,
tindriem por dels monstres verds
i de les brúixes dolentes
i potser, amagats sota un llençol,
ens abraçariem innocents,
i prometeriem
no fugir mai massa lluny
per estimar-nos cada dia
una mica més d’aprop.

Coincidencias

2008-07-13T06:30:00.001+02:00

Vivo una vida que a veces coincide con mi vida.
Por algo que no sé,
Será que últimamente todo es coincidencia.
Que coincidan los astros y me quieras,
Que se junten el tirunfo y el miedo,
El error y el engaño,
La sonrisa y el llanto.
Que coincida tu presencia y mi soledad,
Tu ambigüedad y mi huida,
Las ganas de amar y este miedo detrás de todo.
Coincide mi espera
Con este no llegar a nada.
Vivo una vida que a veces coincide con mi vida.

If you ever feel better

2008-05-23T18:21:00.002+02:00

Si mai et sents millor, recorda’t de passar una bona estona al meu costat. Recorda’t de dir-me com d’estúpids vam ser per no voler estimar-nos. Quan tot hàgi acabat, truca’m i fes-me saber que la por de perdre ens va fer perdre fins i tot l’intent de ser feliços. Explica’m que viviem enyorant els errors del passat i els encerts del futur i què fèiem el possible per no viure en un present menys complicat on hi havia totes les respostes.
Si mai et sents millor, recorda que els finals són principis. Que a la presó on havíem decidit tancar-nos per no ser lliures i estimar, les portes sempre van restar obertes. Si mai et sents millor, recorda que érem ex convictes condemnats a pena d’amor, i que en el carreró de la mort l’únic que podia salvar-nos era allò que mai vam atrevir-nos a fer.

Segura sin seguro

2008-05-20T18:49:00.002+02:00

"Cada vez que me soplas mi cuerpo va de lado a lado". Segura sin seguro. Segura de volver a verte. Sin seguro de nostàlgias

When you say nothing at all

2008-05-13T00:58:00.004+02:00

"Vale más un gramo de comportamiento que un kilo de palabras"

Si, a pesar de todo, un dia te invito a cenar, acuérdate de llevar sólo los ingredientes necesarios.

Después haremos el amor en silencio.

Será duro, pero aprenderás a hablar con la mirada.

I know what I want

2008-05-05T00:12:00.004+02:00

"Perdona, que volia dir que et volia dir fa dies que allò que et vaig dir, no ho volia dir, que no volia dir si volies follar amb mi, perquè el que volia dir, en realitat, és que t'estimo, que t'estimo amb totes le meves forces i que vull que tinguem una relació, que estiguem relacionats habitualment vull dir, que siguem amics, amics que follen, amics que no follen, amics d'aquells que només els hi parles de follar, amics que no parlen mai de follar, només de cinema i de literatura i de filosofia si s'escau; qualsevol tipus de relació m'està bé, vull dir que el que sigui, que vull dir que si vols ser el meu amic? (...)

Tinc un amic que diu que follar és una extensió de l'amistat..."

Gavina Sastre

Shhhhhhh

2008-05-02T15:32:00.003+02:00

No words today. No love... Just let me sleep and fly away.

Falling slowly (in love)

2008-04-26T17:37:00.002+02:00

Per uns instants, vas desitjar tant com jo aturar el temps i perdre’t entre les paraules d’una conversa que ens va rescatar i sorprendre als dos. Per uns instants van tornar les papallones a la panxa i als ulls se’ns va instal·lar una veritat implacable que ens transtornava. I llavors van aparèixer les preguntes i la por al mateix temps: la necessitat de saber si eres tu i la por de quedar-me atrapada a la seda perfecte de la teva teranyina.

Potser ja hem patit prou, ja hem lluitat prou, ja és hora que guanyem almenys la sinceritat d’una abraçada. Encara tenim temps. Agafa el vaixell foradat i marxem junts cap a casa…

Benvingut.

Celluloide Love

2008-04-20T13:31:00.003+02:00

Tornaré a entrar a la Caverna. Et miraré des de la foscor d'una sala de cinema antiga, entre la fredor i la incomoditat de les butaques i esperaré, com ho feia Mia Farrow, a que un dia travéssis la pantalla i em convidis a sopar.

Aquesta primavera, una història d'amor de cel·luloide.

Just clean your life

2008-04-19T15:25:00.000+02:00

És difícil conèixer-se a un mateix
però, encara més costa acceptar-se.
De tant en tant, cal reendreçar l’armari
que ens guarda el propi ser.

Ja és hora de trobar els rancors i enganys
en el prestatge del perdó
i netejar la pols d’antigues nàfres.

Potser, el secret és impregnar d’humiliat
aquells racons opacs,
-que antigament eren modèstia-
i que l’orgull, com un corc
se’ls va menjant i els va tornant
amargs i aspres.

Potser tot és tan senzill
com fer diumenge d’un mateix
i reciclar el més caduc del caràcter.
Com descobrir en un mirall
les pròpies realitats inesborrables,
i evitar així, voler endreçar un calaix veí
sense haver ordenat primer la propia casa.

Little Red Riding Hood

2008-04-17T18:48:00.004+02:00

Tienes razón, me pierdo en todos los bosques y me muerden todos los lobos. Debería dejar de distraerme contemplando florecitas...

¿Relamente, sólo quieres comerme? ¿Por qué no me cuentas Lobo, qué sientes por mí?

Muy bien, cómeme... pero, cuidado no me convierta en Leñador

Waiting For me

2008-04-02T02:29:00.003+02:00

"Algún día, en cualquier parte, en cualquier lugar, indefectiblemente te encontrarás a ti mismo,y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas"

Pablo Neruda

And so it is...

2008-03-31T00:51:00.004+02:00

"El amor es un accidente a punto de ocurrir.

El deseo es un estraño al que cres conocer.

La intimidad es una mentira que nos decimos a nosotros mismos.

La verdad es un juego al que jugamos para ganar.

Si crees en el amor a primera vista, no dejes de mirar..."

CLOSER

Encara que ja he tingut l'accident, encara que ja he descobert que no desitjo estranys que conenc sinó coneguts que desconec, encara que ja no puc consolar-me amb més mentides per creure que més que amistat era intimitat el que teniem, encara que jugant a guanyar ho vaig perdre tot... encara no he deixat de mirar...

Out of focus

2008-03-25T13:22:00.004+01:00

Sembla indiscutible acceptar que -d'una forma o d'una altra- la distància sempre acaba imposant-se.

A la porta de la meva nevera hi tinc penjades algunes paraules de Neruda: "Para que nada nos separe, que nada nos una".

Diuen que la primavera la sang altera.

En mi vida siempre es primvera.... y yo estoy desenfocada.

Terriblement feliç

2008-03-21T21:03:00.001+01:00

Segon Freud, existeixen dues maneres de ser feliç: ser idiota o fer-se l’idiota. Si és Així, hauria de sentir-me terriblement feliç perquè últimament a causa de les meves interaccions amb el sexe masculí, em sento bastant idiota. Realment Freud tenia raó. Ser idiota et fa feliç.

La idiotesa és un procés llarg i dur que comprèn diferents fases. La primera és la fase de la ignorancia en la qual un es comporta com un idiota i tothom n’és conscient menys ell. La segona fase és la del reconeixement. T’adones que estàs fent l’idiota i vols dissimular-ho, però quant més dignament intentes comportar-te més idiota resultes. No obstant, el teu orgull no et permet assumir aquest comportament idiota perquè l’esperança d’aconseguir l’home de “la teva vida” justifica qualsevol acció, fins i tot aquells que allunyen a una dona del seu glamour, la seva feminitat, la seva duresa i la seva dignitat. I finalment arriba la fase de la sinceritat. En aquest punt, i després d’haver fet l’idiota durant mesos, acabes confessant a l’home (que en realitat mai ha sigut l’home de la teva vida) que t’has enamorat d’ell i –evidentment- reps per resposta una negativa que sempre acaba amb la frase: “ …però, podem ser amics, no? I és precisament en aquest moment, mentre t’aguantes les ganes de plorar i intentes posar cara de “No passa nada…” en el que ets coronada com la reina de les idiotes. Sense saber ben bé com t’has convertit en “Miss-Idioteces”: ets moníssima, super simpática, una gran persona, però vés oblidant la seva olor, la imatge del seu culet perfecte, i els polvos salvatges. Només sou amics.

Empasses saliva i t’adones que l’has cagada una vegada més. Que has tornat a tocar fons. I llavors et sents tan idiota que de cop esclates a riure entre llàgrimes perquè saps que més avall ja no es pot caure i que a partir d’ara tot serà millor.

Definitivament, ets una idiota molt feliç.

My own Pulp Fiction

2008-02-24T19:09:00.002+01:00

Dejé de tener miedo a perderte cuando comprendí que tú tembién podias perderme a mí. Y entonces todo se tiñió de rojo. Me corté el pelo, cogí la cámara y disparé unas cuantas fotos...

Kitchen's Mood

2008-02-16T03:09:00.004+01:00

...Per què ja no sé si fregar els plats, si deixar de fumar, si oblidar-te, si treure'm la pols o posar-me directament, a donar voltes a dins la rentadora..

Que te quede claro...

2008-02-12T01:39:00.000+01:00

Down on my knees

2008-02-10T18:30:00.000+01:00

Perquè ja tinc els genolls massa pelats de tant agenollar-me per demanar una mica d'amor...
Perquè ja m'he cansat de perseguir sense ser perseguida...
Perquè ja no hi ha ausències entre els meus llençols...

Pacific-ament

2008-02-05T03:17:00.000+01:00

“Me sobran Motivos
pero me faltas tú sobre la cama
y ahora que las calles están llenas de bandidos
cuando necesito de tu madrugada
cuando ya te has ido
cuando me parte en dos de una tajada
no hubiera dudado en quedarme contigo
de haber sabido que no me esperabas
Peor que el olvido
fue frenar las ganas de verte otra vez...”

Just quan la distancia imposava l’empat en el nostre combat d’amants inoportuns, vaig adonar-me que per més que trobés la clau mestre de totes les teves portes, no era jo qui havia d’obrir-les. I de cop, mentre m’empassava les bombolletes del cava entre les onades de la teva banyera, vaig plantar la bandera verda en les meves platges. Ja no podia tenir por de les meduses, ni de les picades dels crancs, ni de les corrents submarines, ni tan sols podia tenir por d’estimar-te: estava clar que jo sempre seria una navegació massa petita, incapaç de navegar pels teus oceans. Marxaves al pacífic i jo vaig despedir-te amb la tranquilitat dels amants que sempre han apostat per una llibertat que no els durà mai a perdre.

I ara que ens separen tantes terres i tantes aigües, penso en els mars en els que mai ens hem banyat i en les terres que mai trepitjarem plegats i et sento més aprop que mai, perquè per fi he deixat d’esperar respostes asseguda a la platja…

Un te amb Walt Whitman

2008-01-12T17:02:00.000+01:00

Mentre les llàgrimes em salaven el te de mitja tarda, Walt Whitman ha vingut a veure'm.
Llavors amb una melancolia estranya m'ha mirat i m'ha xiuxiuejat: Per mi, cada hora del dia i de la nit, es un indescriptible i perfecte miracle.
Li he ofert un te: (-Amb mel, sucre...? - Sol, gràcies) i li he dit: Estavem junts, el que ve després ho he oblidat...

Atencio al consumidor

2007-12-09T04:36:00.000+01:00

He buscat durant hores entre antics papers arxivats, entre les caixes de records, a la paperera i sota el llit el ticket de compra i la garantia d’aquest amor que sento. I m’he desesperat en l’intent de trobar res que em pogués servir per bescanviar-lo. “Ho sento senyoreta, sense la garantia no podem fer-li el canvi, ni podem tornar-li les il·lusions, i menys ara que estem de rebaixes. Ho diu en lletra petita al ticket, no ho ha llegit?”. No, no ho he llegit. No sé perquè sempre m’oblido de llegir la lletra petita, és com si fós un kamikaze de l’amor que no pensa mai en les conseqüències. Tinc la casa plena d’amors que no han funcionat i que no em funcionen (talles equivocades, color inadecuats, gustots estranys, espectatives exagerades…) i ja no els puc tornar. No hi ha una oficina d’atenció al consumidor en referència a l’amor? Es veu que no, i la veritat és que és una llàstima. Seria perfecte: “Miri vaig donar tot el meu amor per aquesta persona i no va funcionar i ara què en faig de tot el que sento? No m’ho podria canviar?”

Potser la solució és el “Teletienda”: …Y si no está satisfecho le devolvemos lo invertido…

My point of view

2007-11-17T14:05:00.000+01:00

Diuen que quan aconsegueixes adaptar els ulls a la foscor, pots veure-hi millor malgrat la falta de llum. Així, que he esperat a que les ninentes descobrissin la poca llum que hi ha en aquesta foscor on habito. I crec que he vist la resposta: Potser l'únic que cal fer és mirar les coses des d'un altre punt de vista. Així que he decidit viure cap per avall...

Smoking days

2007-11-13T02:06:00.000+01:00

“…Cuando vayan a romperte el corazón, piensa en mí. Tal vez necesite tu amor para mojarme los labios…”

Potser perquè darrerament se li escapen tots els trens, potser perquè porta temps trucant a les portes del cel sense que ningú l’obri, potser perquè l’amor s’ha convertit en un macabre joc de mots encreuats, potser perquè no vol desxifarar les senyals de fum que diuen el que els seus amants inteneten amagar, potser perquè senzillament s’ha cansat de jugar… Potser per tot això, senzillament s’asseu a fumar. A quin calaix va guardar les nines i els contes? Per què no es poden curar totes les ferides amb mercromina? Com el fum del tabac, es van esvair massa ràpid els seus anys d’infància i ara correria enrrea per tornar a ser una nena que no té por d’estimar. Tan de bo tornés a tenir por del llop que enganyava a la Caputxeta i no als sentiments que no la deixen descansar. Tan de bo pogués dir tot el que pensa amb la mateixa innocència amb la que ho feia als quatre anys.

Però, ja no és una nena. I ara les histories d’amor duren els cinc mintus que triga en fumar-se un cigar. I ara lluita perquè les il·lusions no se li apaguin en els cendrers de qualsevol bar.

“Fumar puede matar”, però viure, definitivament, l’està mantant…

La distancia

2007-10-22T02:53:00.000+02:00

"Para que nada nos separe, que nada nos una"

Pablo Neruda

...Massa tard, ja estem separats. Vull pensar que com jo, sabràs entendre que la distància és plena de tot allò que vam viure junts.

Sueños de primates

2007-10-18T17:22:00.000+02:00

Antes de darme un beso deberías saber que nunca consigo terminarme las uvas a tiempo la noche de fin de año, deberías saber que uso pijama de hombre, que me gusta cantar en la ducha, que doblo los calcetines y hago redondas pelotitas con ellos, que si me aburro me hago autorretratos haciendo muecas, que de noche hablo y cuento historias surrealistas que nunca entenderías, que no soporto dejar las conversaciones a medias, que en los servicios públicos siempre tiro a la basura el primer cachito de papel, que para llegar a tus labios quizás tenga que ponerme de puntillas, que sueño despierta aunque también dormida. Deberías saber que siempre cierro los ojos cuando me dan un beso. Así que, por favor, espérate a que me duerma para besarme y así mañana, cuando te hayas ido, podré camuflar la realidad entre los sueños y no tendré que preguntarme, -una vez más- porque extraño tanto el comportamiento del Homo Sapiens Sapiens.

The Eyebrow Girl

2007-09-10T14:58:00.000+02:00

Ulls

2007-09-01T21:04:00.000+02:00

M'han mirat amb timidesa, amb picardia, amb desig, amb mal humor, amb senzillesa, amb amor, amb confiança, amb sinceritat, però sobretot m'han mirat sempre quan jo els necessitava.

Gràcies per ser-hi

Se deguiser

2007-08-25T03:39:00.000+02:00

Aquesta nit se’m desfan els plans amb els gels del cubata, se m’escapen els números del telèfon quan em decideixo a trucar-te, se m’omplen de pols els records, s’emmudeixen les lletres de totes les cançons, se’m desfan els llençols sense ni tan sols revolcar-m’hi, se m’esborra la imatge en el mirall perquè m’he perdut entre dubtes i pors que m’obliguen de nou a disfrassar-me.
Segurament no pensaràs en mi abans d’anar a dormir i avui jo dormiré sense pijama.

In the mood for love

2007-08-24T04:02:00.000+02:00

Reconec que l’efecte pal·liador de les Flors de Bach i la meva força de voluntat m’han tret del pou on vaig caure el dia que ens vam conèixer, però malgrat el Chestnut bud, el Larch, el Centaury, etc, encara, de tant en tant, em torna el regust amarg de tot el que vam viure. La nostra rel·lació va tenir el pitjor dels finals. Estimar-te va ser com menjar un paquet de pipes durant tota una tarda, acabar amb els llavis inflats per la sal i tenir la desgràcia de deixar pel final, l’única pipa podrida de tot el paquet. Aquesta mena d’estat de trànsit amb amors intermitents i floretes on habito és, definitivament, inaguantable: “El dia menos pensado encuentras lo que buscas” no arriba mai, així que no trobo el que busco. Els homes s’han convertit en iogurts de mitja tarda: al paquet anuncien tenir premi i quan els destapes, inevitablement, només pots llegir-hi un “sigue buscando”, i una ja s’ha cansat de buscar. Ja m’he cansat de jugar a les miradetes, d’enviar missatgets, de comparar-me calcetes mones, de quedar per fer cafetonets, de fer “polvets” i d’esperar que algú escolti el que no dic: “Em sento sola, pots abraçar-me?”

I'm just in the mood for love...

Llenties amb arros

2007-08-20T18:03:00.000+02:00

Després de cinc intents frustrats per intentar obrir el pot de llenties, Nisshin, inevitablement ha conclòs que necessitava un home a la seva vida. S’ha quedat mirant l’arròs bullir i el pot de llenties, al costat de l’olla, que se li resistia i d’alguna manera es burlava d’ella i de la seva mania a fer menjar per dos.
Inevitablement els diumenges sempre acaben tenint un terrible regust a melancolia masculina. Però, s’enganya, no és realment el pot de llenties el que li recorda que ja li toca una petita dosis d’amor, sinó més aviat les ganes de sentir per sorpresa uns braços que l’abracen, o unes ninetes que la miren com dient-li “tinc por però, deixa’m estimar-te”, o la visita sopresa d’algú que se l’emporta de viatge a qualsevol lloc.
Fa temps, desesperada, hagués possat el seu cor a bullir per donar un regustet d’amor a l’arròs, però ara Nisshin és l’heroina del seu conte, i en el sisè intent aconsegueix, finalment, obrir el pot de llenties. Després d’haver dinat, sola, encara li queden forces per estimar i gana per menjar-se el món.

On Holidays

2007-07-29T18:32:00.000+02:00

Abans que els carrers de la ciutat m'ofeguin i m'esborrin definitivament, marxo uns dies de vacanes...

Hot and Guilty

2007-07-28T19:47:00.000+02:00

"Soy inocente de tu lado más culpable, pero culpable de tu lado más caliente..."

dEfecte Papallona

2007-07-28T04:54:00.000+02:00

Donades unes condicions inicials d’un sistema natural, la més mínima i insignificant variació sobre elles pot provocar l’evolució d’aquest sistema cap a formes molt diferents. És a dir, una minúscula perturbació inicial del sistema podria generar un gran efecte d’amplies conseqüències: el caos. I aquest és el problema. Darrerament és inevitable evidenciar que quan una relació (o sistema de relacionar-se amb el sexe oposat) sembla tenir un inici còmode i agradable, acaba veient-se inmersa en un tràgic Efecte Papallona. Potser m’equivoco, però em sona haver sentit que hi havia histories d’amor que començaven de forma senzilla i fàcil i on tot era com un conte de fades.
No sé si aquesta inevitable precipitació cap al caos és causal o casual. Sigui com sigui li suplico a la papallona que acabi amb la Teoria del caos, li suplico que deixi de batre les ales -allà on sigui- o em veuré forçada a dissecar-la.
Una cosa és que jo no cregui en fairy tales i l’altre és que els guions de les meves relacions sentimentals tinguin caòtics plot points des del minut 2 del film.

Despres de la tormenta

2007-07-27T03:35:00.000+02:00

M’havia oblidat que, sempre, després de la tormenta, arriba la calma. No és que no volgués escapar d’aquest estat de convalescència al que tant m’havia acostumat, però m’havia oblidat que d’aquest malaltia – que potser és la pitjor que conenc- un podia salvar-se’n. És massa aviat per tenir clar si el que m’ha curat ha estat conèixe’t, o bé veure't somrriure , o bé senzillament sentir la suavitat de la teva pell quan la meva mà es col·lava per sota la teva samarreta. Vívia còmodament en la certesa de la meva solítud, ara també còmodament, visc en el dubte de saber-me acompanyada. No gaire, però tinc por. Por del desig de ser feliç de nou, por de tornar a l’amor de les promeses, a les ganes de veure’t, de sentir, por de necessitar cada nit els teus llençols, por de morir de ganes de fer-te l’amor, por de que em tinguis por. No gaire, però em fa por tenir por de viure i oblidar-me que és l'ara i l'aquí l’únic que compta.

Gossos i cecs

2007-07-16T21:08:00.000+02:00

Per primera vegada m’he deixat espantar pel perill de saber-me dalt d’un penya-segat i he decidit abandonar. M’agraden el gossos, és cert, però El Perro del Hortelano, és francament agotador. M’agota que bordi, i que no bordi, que quan el crido no vingui, que només em busqui quan jo no el vaig a buscar, que ni tan sols es mengi el que li ofereixo per menjar.
M’he cansat d’esperar trucades i missatges davant el telèfon com qui espera en una estació on fa temps que no hi passa el tren. M’he cansat de fer equilibris entre el “queda’t” i el “marxa” entre el “sí” i el “no”. Déu ser que això nostre és un amor a fons perdut sense massa garanties i, què vols que t’hi digui, no tinc el cor assegurat així que m’he de prevenir de qualsevol accident.
Fa temps vaig concloure que l’amor és cec i, ara per primera vegada aplico les lleis de supervivència que vaig aprendre en el curset intensiu de braille.

Nanit... (Enviar? Si. Enviando...)

2007-06-30T04:33:00.000+02:00

Resulta estrany i alhora comfortable aquesta sensació de solitud i neguit en la qual reposo darrerament, des que et conec. La nostra realitat és la imatge preciosa i fràgil d’un calidoscòpi que només conserva el dibuix impecable de les seves peces si un és capaç de subjectar-lo, sense que li tremoli massa el pols. Parlem llenguatges diferents però, -en el fons- ens entenem. Premeditadament, però impulsiva,deixem que els dits parlin per nosaltres quan ens fa por parlar i el millor que podem fer és escriure, a tota velocitat, uns quants caràcters en un SMS que -amb una mica de sort- insinuaran allò que realment volem dir. Ens adormim amb el telèfon al costat, aguardant el “pip, pip, pi, pip” d’un nou missatge que ens desitgi bona nit i finalment, ens adormim sense entendre massa bé què és el que ens uneix, però sense donar massa importància al que ens separa.

The wrong way

2007-05-24T01:58:00.000+02:00

El camí que va des del record fins a l’oblit, s’estreny i es perd en aquell punt en el qual la ment és una esplanada d’herba molla on sovint m’aturo a reposar. Hi ha certs paissatges que un no pot esquivar: la imatge del teu somriure; el paissatge perfecte on instal·lar-se indefinidament com un hoste insòlit que descuida el neguit que causa el caminar per caminar. L’espai propici on acceptar l’amor i el desig de tenir-te i la confiança de saber que vindràs. Potser no hi ha més camins que els camins que escollim, i si és així, hauriem d’estar còmodes dins la nostra pell i saber que, incorregiblement, la temptació ens acabarà duent a trepitjat aquell camí que per necessitat o engany, tant hem d’evitar.

Llorona

2007-05-21T01:58:00.000+02:00

A picture of my sadness...

Des del balco

2007-05-21T01:45:00.000+02:00

Estranyo les parelles que es besen al metro, els amants que s’abracen als portals i els que juguen a mirar-se entre la multitud de qualsevol bar. Aquesta tristesa que sento sembla no tenirr límits i ara que fujo de l’amor me n’adono que potser només estimant-te puc salvar-me. No ha de ser tan difícil esquivar els records i desfer les engrunes d’aquesta raresa. Tan de bo pogués fondre'm entre els teus braços i quedar-me suspesa en el temps per tota la vida. Perquè sempre esculls el camí que sembla encreuar-se amb el meu però, que mai arriba a trobar-me? Et perds pels carrers de la ciutat i jo des del balcó, mentre la nit em submergeix de nou en la tristesa, intento imaginar on ets, i m’adono que segurament, el millor, és oblidar-te.

Cold nights

2007-05-19T05:04:00.000+02:00

Living in fairy tails

2007-05-19T04:43:00.000+02:00

La princesa del vestit groc ha deixat de buscar el seu princep blau

Tears and Love

2007-05-16T19:20:00.000+02:00

"I've been holding out so long
I've been sleeping all alone
Lord I miss you
I've been hanging on the phone
I've been sleeping all alone
I want to kiss you..."

Geometria i seny

2007-05-10T19:46:00.000+02:00

Els vèrtex de l’orgull
són en mi curts i febles
i no s’inicien
ni moren en arestes
de recel.
La raó té moltes cares,sí
i la paciència límits preestablerts.
Així que busca en tu,
l’origen dels errors
que no encaixin
en la geometria
imperfecte dels meus actes,
potser, tal volta,
comprendràs que no hi ha pitjor
mal que el turment,
ni pitjor sort que la desgràcia.

"Mi corazon en venta"

2007-05-10T03:08:00.000+02:00

Si ara em vinguessis a buscar, em trobaries fent inventari de temps perduts, recomptant les nàfres i els cops que no puc dissimular i fent veure que tot està el seu lloc i que aquí no ha passat res. A la ciutat d’on vinc, -la teva- mai no és primavera, tot és hivern, i es glacen els carrers, es refreden les mirades i a les parets del record hi surten humitats inesborrables.
Se’m fa de nit mentre rebusco dins armaris i maletes els dies que vaig viure al teu costat. Ara, qualsevol pretext és vàlid per no endinssar-se entre els llençols d’un llit massa petit que em desconcerta: la porno d’altes hores de la nit, un bon llibre,una bona cançó, un bon bar o unes quantes calades de qualsevol cigar.

Si ara em vinguessis a buscar, em trobaries fent mercat, regatejant I finalment, regalant “mi corazón en venta que nadie viene a comprar”.

"Mi corazón en venta que nadie viene a compararlo..." A. Calamaro

Opening Night in my new open life

2007-04-10T19:24:00.000+02:00

La edad no tiene interés, es deprimente, aburrida.
No tiene nada que ver con nada. Escucha.
No tengo marido, ni familia. Esto lo es todo para mí.
Me deleita actuar.

Opening Night
John Cassavetes

No es massa tard

2007-03-29T02:25:00.000+02:00

Temo que, de cop, un dia
te n’adonis que han passat els anys
i que l’únic que et queda és la teva ombra.
Que descobreixis que ha estat absurda la lluita
incansable cap al no-res
i que al anar vivint, has anat morint
sense adonar-te que la pèrdua ha resulstat més gran
que tot allò obtingut.
Quina por, sentir que és massa tard,
que ja no queden gaires vespres i
que sobren les baralles i falten les disculpes.
Per què, doncs, no detures el pas
i mires per un moment enrrera?
Et sorprendrà saber que malgrat l’abandó,
qui t’ha estimat, t’esperarà al final del recer
quan amb urgència, un dia, desfacis el camí traçat
i corris com un nen poruc que busca uns braços
pacients i sincers, on abraçar-se.

Wasabi girl

2006-12-22T22:55:00.000+01:00

Just quan em vas dir que ho deixàvem, vaig sentir la força d’un vapor que em pujava per les fosses nassals fins recorre’m tot el cos, cremant-me cada un dels 5 sentits com si m’hagués empassat una cullerada de wasabi. Una sensació que no va durar gaire, potser uns segons, el temps necessàri per deixar caure quatre llàgrimes, agafar el bolso i marxar. Llàstima que aquesta vegada el wasabi no anava acompanyat de sushi, de sashimis o d’una sopa de Miso.
Finalment, El sabor de la sandía ha resultat ser exactament el mateix que el del wasabi; un sabor intens, dolç i ardent. Potser senzillament tot ha estat un somni, una Ficció.

Blood and tears

2006-12-16T17:53:00.000+01:00

No, si no passa res. Estic bé.

Coses que mai et vaig dir

2006-12-12T00:39:00.000+01:00

" Que difícil... Pero me parece que aún es mas difícl quedarmelo para mi sola. Supongo que por eso lo hago. Tú siempre me preguntabas en que momento empecé a quererte. Empezé a quererte exactamente cuando llamaste para decir que me dejabas. De hecho fue en ese preciso momento cuando olvidé el amor que sentía antes. Me olvidé de la ternura y... y el sexo... de tu lengua. Me di cuenta de que lo que había sentido antes no era más que el simple reflejo de lo que es el amor. Descubrí que no te había querido nunca. De repente pensé en aquella tortura que practicaban en Francia. Sabes que hacían? Ataban las extremidades de una persona a cuatro caballos y los azuzaban en direcciones diferentes. Pues así es como me sentí. Así es como me siento. Ahora ya sé lo que es amar. Te amo con esa clase de amor que había rezado por sentir cuando era una adolescente y que ahora rezo por no volver a sentir. Nunca más. No lo sé. Sólo quiero que sepas como me siento. Y no, no te creas que lo que quiero es volver a intentarlo. No. Sólo... Sólo quiero que sepas como me siento. No quiero que tu sigas con tu vida sin saber como me siento. No lo soporto. Enfín. Creo que ya está."

("Cosas que nunca te dije" d'Isabel Coixet)

Contenció sentimental

2006-12-05T14:38:00.000+01:00

- Aquests dies….

- Ens hem enamorat una mica, oi?

- Sí…

- És bo enamorar-se de tant en tant. Sinó, què ?

- (…)

- Vaig a fer-te un petó

- D’acord…

(Ficció de Cesc Gay)

Quan Nisshin és feliç

2006-12-02T00:37:00.000+01:00

Nisshin pot sentir-se feliç fàcilment, sense gaires exigències; qualsevol petit detall podria mantenir-la alegre tot el dia o impulsar-la a somiar desperta durant hores. Podríem dir que Nisshin no espera grans coses de la vida potser, senzillament, no espera res. Les casualitats la tornen boja, li sembla que són autèntics misteris que amaguen veritats senzilles però implacables. Res no és casual, Nisshin ho sap, però tot i tenir la convicció que res passa per casualitat, no pot evitar sentir el vol de mil papallones a l’estomac quan algú o alguna cosa, aconsegueix sorprendre-la. Sí, a Nisshin li encanta que la vida la sorprengui. El neguit i la por que sent al enfrontar-se amb quelcom desconcertant fa que se senti més viva que mai. Li costa creure que tot està dictat i establert però, li sembla divertit pensar que potser la seva història fa temps que està escrita.

Càmera gravant, i acció...

2006-11-27T16:54:00.000+01:00

Tornarem a revolcar-nos sobre la taula com dos lesbianes desvocades i embogides per la música. LLavors ja no importarà si no sabem ballar dansa contemporània o si no sabem cantar. Lucia Jiménez y Verónica Sánchez quedaran enrrera després de la nostra nova versió de "Por que te vas"....

Hoy en mi ventana brilla el sol y el corazón
se pone triste contemplando la ciudad
porque te vas.

Como cada noche desperté pensando en tí
y en mi reloj todas las horas vi pasar
porque te vas.

Todas las promesas de mi amor se irán contigo.
Me olvidarás, me olvidarás.
Junto a la estación lloraré igual que un niño
porque te vas, porque te vas,
porque te vas, porque te vaaaas.

Bajo la penumbra de un farol se dormirán
todas las cosas que quedaron por decir,
se dormirán.

Junto a las manillas de un reloj, despertarán
todas las horas que quedaron por vivir,
esperarán.

Todas las promesas de mi amor se irán contigo.
Me olvidarás, me olvidarás.
Junto a la estación lloraré igual que un niño
porque te vas, porque te vas,
porque te vas, porque te vaaaas.

Todas las promesas de mi amor se irán contigo.
Me olvidarás, me olvidarás.
Junto a la estación lloraré igual que un niño
porque te vas, porque te vas,
porque te vas, porque te vaaaaaas.

Recorreguts interminables

2006-11-14T17:23:00.000+01:00

Potser, al final del túnel l'únic que hi ha és l'inici del mateix...

Corazón coraza

2006-11-13T00:44:00.000+01:00

Sempre em queden forces per seguir estimant-te, Corazón coraza,
encara que t'amaguis, sempre, "en el lado oscuro de tu corazón".
Cometo errors, però creu-me, per tu puc aprendre a volar.

"...porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no."

M. Benedetti

Caos

2006-06-08T13:16:00.000+02:00

Per què m’he llevat? Definitivament avui no és el meu dia. Sí, odio el món. No, aquesta no és la vida que he triat (però és la que tinc). Odio el món i el puto conductor que triga 15 minuts a engegar el bus 58 que em porta al desgavell de la meva no-relació sentimental amb algú que amb prou feines aconsegueixo desxifrar. Avui no és el meu dia. Odio el món (intento també odiar-te a tu però, llàstima, no en sé). T’estimo. Per què (collons) m’he llevat avui? No sé com frenar la discussió, de fet no sé ni perquè estem discutint. D’acord, s’ha acabat. (El què?????). Torno a intentar odiar-te (no puc). Em retreus coses i tot plegat em sembla tant trist. Em sembla trist estar plorat no sé perquè, em sembla trist alterar-me perquè el puto conductor hagi trigat 15 minuts a engegar el bus. Estic trista. No t’entenc. No entenc res. Sí, Sí, ja ho sé, s’ha acabat (el què?). Ahhh! Això nostre vols dir, d’acord. No ho entenc però, d’acord, s’ha acabat. (Com podem acabar allò que no hem començat). No, t’ho suplico, frases típiques no! Sí, t’estimo i també odio el món. M’abraces suposo que perquè et fa pena veure-m plorar. Marxo. La compro o no la compro? Compro una revista del cor i frivolitzo amb tot el que ha passat com si pogués oblidar=te mentre llegeixo que la P.Cruz ho ha deixat amb el novio. Odio el món i el puto conductor que triga 15 minuts a engegar el bus 58. Odio les revistes del cor. Al ciber, el teclat s-epatlla i ni tan sols puc escriure correctament aquest post de purificació. Aquest teclat es una autentica merda. I a sobre, l-ipod també em fa el burro. No van els accents, ni els apostrofs, ni les cometes, no va res. Tengo lo que tu quieres, na, na, na, … No voy a salvar el mundo, salvaré mi culo. Soy una mujer de recursos… El teclat no va. Escolto la Mala Rodríguez. Como lo sabia yo, tengo lo que tu quieres. I després sona Dime que me quieres, de la banda sonora de El otro lado de la cama. Dime que me quieres.
Tinc entrades per anar a veure Turn me on. Aquest dissabte. Al Romea. Vols venir? Ai, perdona. No recordava que s-ha acabat. S¨ha acabat. El teclat no va i això nostre sha acabat.Semblo idiota. No, ho sóc.
Ei, tranquil. Estic bé.

Genolls pelats

2006-06-01T02:05:00.000+02:00

Em vas dir que el temps ho cura tot, que “no hay mal que por bien no venga”, que “te quiten lo bailao”, que mirés sempre el cantó positiu de tot plegat, que no callés mai però, que aprengués a mossegar-me la llengua en el moment adequat. Em vas dir també que exprimir la vida a cada instant em faria patir, però també em vas dir que “a la vida s’aprèn a base d’osties” i que si un cau, s’ha d’aixecar i fer-se fort. Quan era petita i sempre duia el genolls pelats, tu me’ls miraves i quan venia plorant després d’haver-me fotut la patacada, sospiraves i reies, com si em diguéssis amb silenci que encara em quedaven moltes patacades per endavant.
Vas ser tu qui em va dir que la vida posa a tothom al seu lloc, i que ningú és bo ni dolent del tot; em vas dir que procurés veure-hi sempre més enllà del que tenia a primera vista i que m’apropes a aquells (quatre gats) que viuen amb el cor a la mà. Em vas dir que a la vida “hay mucho hijo de puta suelto” i sobretot, molta gent disposada a viure posant-te pedres al camí.

Sense que gairebé me n’hagi adonat, he portat amb mi els teus consells al llarg de tots aquests anys. No puc assegurar-te que recordar-los sigui garantia d’haver-ne fet ús, però et prometo que sense ells aquest camí hagués tingut un regust molt més amarg.

De tant en tant, un diu prou - i potser s’equivoca -, però també vas ser tu qui em va dir que s’ha de ser valent. T'he fet cas, i com que la sort val tant com el talent, no deixo de saltar per agafar-la quan em passi per damunt.

Em vas dir que estaves orgullós de mi, i jo, - ja saps com sóc de tonta-, com una nena amb els genolls pelats, vaig posar-me a plorar.

Amor futur sense garantia

2006-05-15T01:23:00.000+02:00

...

Sentir-se idiota

2006-04-24T20:31:00.000+02:00

Mentre la gent s'encomana els badalls al metro, ella s'arrauleix en si mateixa com buscant refugi. Li agradaria arronssar el cap i després les cames, i després els braços i doblegar l'esquena fins convertir-se en una bola. Engolir-se a si mateixa abans que la tristesa l'engoleixi a ella. Fer-se una piloteta i posar-se els auriculars de l'ipod com qui musíca amb una cançó cada instant. Senzillament se sent idiota.

"(...) No soy una niña.
No soy ese duende.
No soy luchadora.
No soy tu camino.
No soy buena amante,
ni soy buena esposa.
No soy una flor,
ni un trozo de pan.

Sólo soy esa cara de idiota: idiota por tener que recordar la última vez que te pedí tu amor. Idiota por colgar tus besos con un marco rojo por si ya no vuelvo a verlos más. Idiota por perderme por si acaso te marchabas ya, y tirar tu confianza desde mi cama hasta esa ventana (...)"

Nena Daconte "Idiota"

Lectures nocturnes

2006-04-23T23:27:00.000+02:00

Habíamos estudiado para el más allá
un guiño, una señal de reconocimiento.
Me ejercito en él con la esperanza
de que todos estemos muertos sin saberlo.

E. Montale

Noriega: my reason

2006-04-19T19:39:00.000+02:00

Amb spots com aquest ja no m'atraveixo a dir que la publicitat no m'influeix.

Aquest estiu, una bona Shweppes i si pot ser, acompanyada de Noriega...

V de Vendetta, V de Venganza

2006-04-13T16:13:00.000+02:00

"La gente no debe estar temerosa de sus gobiernos. Los gobiernos deben ser temerosos de su gente"

Perquè els somnis s'enrredin amb els cabells al filtre de la dutxa

2006-04-03T11:17:00.000+02:00

Diuen que el treball dignifica; bé d'això encara no n'he construït una idea gaire clara, però sigui com sigui, de tant en tant i per qüestions de feina, em topo de cara amb propostes tan interessants com aquesta:

"No deixeu que els veïns es dutxin al vespre: Pel forat de la banyera s’escolen, cada matí, el nostres somnis. L’aigua esbandeix del nostre pensament els llocs, les cares i els esdeveniments que minuts abans constituïen tot el nostre món “real”. I quan sortim de la dutxa ja gairebé no queda res del que hem fet i del que hem estat durant la nit; tot s’ha esvaït. Potser només algunes imatges boiroses, resten tènues d’accions i personatges ara ja inenarrables ens quedaran aferrats a la pell, sota la tovallola. Qui sap on van els somnis? Ja net el pensament, sense noses ni brutícies a la memòria, renovats per fora i per dins, podem afrontar el nou dia i som a punt per tornar a ser allò que som. I només molt esporàdicament, només excepcionalment, deixarem que alguna d’aquestes fantasies nocturnes pugui arribar a modificar-nos la vida.Les canonades en van plenes, dels nostres fantasmes personals, il·lusions perdudes, records oblidats, angoixes dissimulades, desigs ocults que el nostre subconscient ha fabricat i alimentat sota l’influx de la lluna. L’aigua s’ho enduu gairebé tot, desaigües enllà, en l’exercici inexorable de la higiene quotidiana.Però Franziska Dehke, la veïna del 7-32, té el mal costum de dutxar-se al vespre, just quan arriba de la feina i encara té a flor de pell tota la pàtina de “realitat” que s’acostuma a acumular durant el dia; i, és clar, a aquestes hores no són precisament els somnis allò que l’aigua s’enduu pel forat de la banyera. A Franziska Dehke se li escola pel desaigüe la realitat mateixa i quan, després de la dutxa, s’adorm al sofà, també a ella la visiten fragments esparços d’un món que no és precisament el dels seus somnis.En aquest xafogós vespre d’estiu, en què l’aigua de tot un barri desapareix pel setè pis d’un edifici de deu plantes, Franziska Dehke, la veïna del 7-32, deixarà que, per una vegada, la vida li modifiqui els somnis."

Toni Casares (Director de l'obra "La nit àrab". Sala Beckett)

et-ramitsE

2006-03-31T23:34:00.000+02:00

Estimar-te és com baixar per les escales mecàniques que pugen, com coure magdalenes tota la tarda i no arribar mai a menjar-les, com escriure’t una carta i no entregar-la, és com empassar-se, tot d’un glop, un tequila un matí de ressaca, és com sentir ganes de plorar però esclatar a riure, com submergir-me nua entre milers de plomes, com buscar ingènua, el final de l’horitzó, com acceptar, definitivament, la lleugeresa del ser.

Estimar-te és entendre el no-sentit d’aquesta vida que ens repta, constantment, al despropòsit, inevitable, d’estimar-nos.

Lliure traducció

2006-03-30T18:11:00.000+02:00

"Sed no castus, cautus"

Ni castas, ni discretas...

Parler sans avoir rien à dire...

2006-03-28T20:46:00.000+02:00

Pourquoi elle et pas moi ?

"Elle est debout sur mes paupieères
Et ses cheveux sont dans les miens,
Elle a la forme de mes mains,
Elle a la couleur de mes yeux,
Elle s'engloutit dans mon ombre
Comme une pierre sur le ciel.

Elle a toujours les yeux ouvert
Et ne me laisse pas dormir.
Ses rêves en pleine lumière
Font s'évaporer les soleils,
Me font rire, pleurer et rire,
Parler sans avoir rien à dire."

Paul Eluard

Show must go on

2006-03-28T01:51:00.000+02:00

"El teatro no puede desaparecer porque es el único arte donde la humanidad se enfrenta a sí misma."

Arthur Miller
En el dia mundial del teatre

Des de l'Asteroïde B612

2006-03-24T18:31:00.000+01:00

Diuen que més val tard que mai, és per això que malgrat el retràs, espero que acceptis les meves felicitacions en teu 50è aniversari.

Haver llegit de petita tot el que Antoine de Saint-Exupéry explicava sobre tu, m'ha servit per créixer sense deixar mai de ser una nena, ja saps, madurar sense caure mai en el delicte de ser un adult. Amb tu vaig compartir el desig de contemplar les postes de sol i de tu vaig aprendre que tot el que jo buscava, s'amagava dins una caixa petita i estreta amb tres forats. Per sort, vaig comprendre que si algú estima una flor de la qual només n'existeix un exemplar en milions i milions d'estrelles, amb això en té prou per ser feliç, quan la mira.

Però, sobretot, vaig descobrir que allò que és essencial, és invisible als ulls.

Spring feelings

2006-03-23T20:31:00.000+01:00

"Quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos. "

Pablo Neruda

Parets que parlen

2006-03-22T14:48:00.000+01:00

"Sense tu, les emocions d'avui no serien res més que la pell morta de les d'ahir"

Quan la passió ens cremava les pestanyes

2006-03-17T01:44:00.000+01:00

Recordes com cremaven els meus llavis? Se'ns fonien els dits en el salvatge intent de tocar-nos i de tant roents com estàvem, els llençols esdevingueren brases. S'escalfà desmesuradament l'ambient abans que haguéssim après a besar-nos i ja no érem res més que un parell de flames confonent-se en la implacable projecció d'un mirall roig.

I quan un es crema, crida. Si no fós Toto Frima qui disparà la foto, la noia de la imatge seria jo.

Relats improbables de desigs impossibles

2006-03-15T01:00:00.000+01:00

No em deixis. Agafa’m la mà que ja no sóc qui era, sinó en qui m’he convertit. Agafa’m i explica’m la història d’allò que hagués pogut ser i mai no serà.

Pongos

2006-03-14T22:42:00.000+01:00

pongo: m. Objecte de gust dubtós que t’acostumen a regalar per compromís i davant el qual et preguntes: ¿Dónde (Coño) lo pongo?

- Tinc una sorpresa per tu…
…
- T’agrada?
…
- …ehem, ehem… Sí!
… ( ¿Dónde coño lo pongo? )

Per fi una oportunitat, en forma d’exposició, per poder alliberar-se d’aquells objectes que sempre has volgut llençar però mai t’has atrevit a fer-ho. Em sembla que jo, hi portaré una caixa plena.

(http://www.lilla.com/cat/home.php)

Llençols

2006-03-13T00:39:00.000+01:00

...Silenci

- Què busques?

...Silenci

- El seny