Sentir-se idiota

Mentre la gent s'encomana els badalls al metro, ella s'arrauleix en si mateixa com buscant refugi. Li agradaria arronssar el cap i després les cames, i després els braços i doblegar l'esquena fins convertir-se en una bola. Engolir-se a si mateixa abans que la tristesa l'engoleixi a ella. Fer-se una piloteta i posar-se els auriculars de l'ipod com qui musíca amb una cançó cada instant. Senzillament se sent idiota.

"(...) No soy una niña.
No soy ese duende.
No soy luchadora.
No soy tu camino.
No soy buena amante,
ni soy buena esposa.
No soy una flor,
ni un trozo de pan.

Sólo soy esa cara de idiota: idiota por tener que recordar la última vez que te pedí tu amor. Idiota por colgar tus besos con un marco rojo por si ya no vuelvo a verlos más. Idiota por perderme por si acaso te marchabas ya, y tirar tu confianza desde mi cama hasta esa ventana (...)"

Nena Daconte "Idiota"

Lectures nocturnes

Habíamos estudiado para el más allá
un guiño, una señal de reconocimiento.
Me ejercito en él con la esperanza
de que todos estemos muertos sin saberlo.

E. Montale

Noriega: my reason

Amb spots com aquest ja no m'atraveixo a dir que la publicitat no m'influeix.

Aquest estiu, una bona Shweppes i si pot ser, acompanyada de Noriega...

V de Vendetta, V de Venganza

"La gente no debe estar temerosa de sus gobiernos. Los gobiernos deben ser temerosos de su gente"

Perquè els somnis s'enrredin amb els cabells al filtre de la dutxa

Diuen que el treball dignifica; bé d'això encara no n'he construït una idea gaire clara, però sigui com sigui, de tant en tant i per qüestions de feina, em topo de cara amb propostes tan interessants com aquesta:

"No deixeu que els veïns es dutxin al vespre: Pel forat de la banyera s’escolen, cada matí, el nostres somnis. L’aigua esbandeix del nostre pensament els llocs, les cares i els esdeveniments que minuts abans constituïen tot el nostre món “real”. I quan sortim de la dutxa ja gairebé no queda res del que hem fet i del que hem estat durant la nit; tot s’ha esvaït. Potser només algunes imatges boiroses, resten tènues d’accions i personatges ara ja inenarrables ens quedaran aferrats a la pell, sota la tovallola. Qui sap on van els somnis? Ja net el pensament, sense noses ni brutícies a la memòria, renovats per fora i per dins, podem afrontar el nou dia i som a punt per tornar a ser allò que som. I només molt esporàdicament, només excepcionalment, deixarem que alguna d’aquestes fantasies nocturnes pugui arribar a modificar-nos la vida.Les canonades en van plenes, dels nostres fantasmes personals, il·lusions perdudes, records oblidats, angoixes dissimulades, desigs ocults que el nostre subconscient ha fabricat i alimentat sota l’influx de la lluna. L’aigua s’ho enduu gairebé tot, desaigües enllà, en l’exercici inexorable de la higiene quotidiana.Però Franziska Dehke, la veïna del 7-32, té el mal costum de dutxar-se al vespre, just quan arriba de la feina i encara té a flor de pell tota la pàtina de “realitat” que s’acostuma a acumular durant el dia; i, és clar, a aquestes hores no són precisament els somnis allò que l’aigua s’enduu pel forat de la banyera. A Franziska Dehke se li escola pel desaigüe la realitat mateixa i quan, després de la dutxa, s’adorm al sofà, també a ella la visiten fragments esparços d’un món que no és precisament el dels seus somnis.En aquest xafogós vespre d’estiu, en què l’aigua de tot un barri desapareix pel setè pis d’un edifici de deu plantes, Franziska Dehke, la veïna del 7-32, deixarà que, per una vegada, la vida li modifiqui els somnis."

Toni Casares (Director de l'obra "La nit àrab". Sala Beckett)