Caos

Per què m’he llevat? Definitivament avui no és el meu dia. Sí, odio el món. No, aquesta no és la vida que he triat (però és la que tinc). Odio el món i el puto conductor que triga 15 minuts a engegar el bus 58 que em porta al desgavell de la meva no-relació sentimental amb algú que amb prou feines aconsegueixo desxifrar. Avui no és el meu dia. Odio el món (intento també odiar-te a tu però, llàstima, no en sé). T’estimo. Per què (collons) m’he llevat avui? No sé com frenar la discussió, de fet no sé ni perquè estem discutint. D’acord, s’ha acabat. (El què?????). Torno a intentar odiar-te (no puc). Em retreus coses i tot plegat em sembla tant trist. Em sembla trist estar plorat no sé perquè, em sembla trist alterar-me perquè el puto conductor hagi trigat 15 minuts a engegar el bus. Estic trista. No t’entenc. No entenc res. Sí, Sí, ja ho sé, s’ha acabat (el què?). Ahhh! Això nostre vols dir, d’acord. No ho entenc però, d’acord, s’ha acabat. (Com podem acabar allò que no hem començat). No, t’ho suplico, frases típiques no! Sí, t’estimo i també odio el món. M’abraces suposo que perquè et fa pena veure-m plorar. Marxo. La compro o no la compro? Compro una revista del cor i frivolitzo amb tot el que ha passat com si pogués oblidar=te mentre llegeixo que la P.Cruz ho ha deixat amb el novio. Odio el món i el puto conductor que triga 15 minuts a engegar el bus 58. Odio les revistes del cor. Al ciber, el teclat s-epatlla i ni tan sols puc escriure correctament aquest post de purificació. Aquest teclat es una autentica merda. I a sobre, l-ipod també em fa el burro. No van els accents, ni els apostrofs, ni les cometes, no va res. Tengo lo que tu quieres, na, na, na, … No voy a salvar el mundo, salvaré mi culo. Soy una mujer de recursos… El teclat no va. Escolto la Mala Rodríguez. Como lo sabia yo, tengo lo que tu quieres. I després sona Dime que me quieres, de la banda sonora de El otro lado de la cama. Dime que me quieres.
Tinc entrades per anar a veure Turn me on. Aquest dissabte. Al Romea. Vols venir? Ai, perdona. No recordava que s-ha acabat. S¨ha acabat. El teclat no va i això nostre sha acabat.Semblo idiota. No, ho sóc.
Ei, tranquil. Estic bé.

Genolls pelats

Em vas dir que el temps ho cura tot, que “no hay mal que por bien no venga”, que “te quiten lo bailao”, que mirés sempre el cantó positiu de tot plegat, que no callés mai però, que aprengués a mossegar-me la llengua en el moment adequat. Em vas dir també que exprimir la vida a cada instant em faria patir, però també em vas dir que “a la vida s’aprèn a base d’osties” i que si un cau, s’ha d’aixecar i fer-se fort. Quan era petita i sempre duia el genolls pelats, tu me’ls miraves i quan venia plorant després d’haver-me fotut la patacada, sospiraves i reies, com si em diguéssis amb silenci que encara em quedaven moltes patacades per endavant.
Vas ser tu qui em va dir que la vida posa a tothom al seu lloc, i que ningú és bo ni dolent del tot; em vas dir que procurés veure-hi sempre més enllà del que tenia a primera vista i que m’apropes a aquells (quatre gats) que viuen amb el cor a la mà. Em vas dir que a la vida “hay mucho hijo de puta suelto” i sobretot, molta gent disposada a viure posant-te pedres al camí.

Sense que gairebé me n’hagi adonat, he portat amb mi els teus consells al llarg de tots aquests anys. No puc assegurar-te que recordar-los sigui garantia d’haver-ne fet ús, però et prometo que sense ells aquest camí hagués tingut un regust molt més amarg.

De tant en tant, un diu prou - i potser s’equivoca -, però també vas ser tu qui em va dir que s’ha de ser valent. T'he fet cas, i com que la sort val tant com el talent, no deixo de saltar per agafar-la quan em passi per damunt.

Em vas dir que estaves orgullós de mi, i jo, - ja saps com sóc de tonta-, com una nena amb els genolls pelats, vaig posar-me a plorar.