Temo que, de cop, un dia
te n’adonis que han passat els anys
i que l’únic que et queda és la teva ombra.
Que descobreixis que ha estat absurda la lluita
incansable cap al no-res
i que al anar vivint, has anat morint
sense adonar-te que la pèrdua ha resulstat més gran
que tot allò obtingut.
Quina por, sentir que és massa tard,
que ja no queden gaires vespres i
que sobren les baralles i falten les disculpes.
Per què, doncs, no detures el pas
i mires per un moment enrrera?
Et sorprendrà saber que malgrat l’abandó,
qui t’ha estimat, t’esperarà al final del recer
quan amb urgència, un dia, desfacis el camí traçat
i corris com un nen poruc que busca uns braços
pacients i sincers, on abraçar-se.
