Se deguiser

Aquesta nit se’m desfan els plans amb els gels del cubata, se m’escapen els números del telèfon quan em decideixo a trucar-te, se m’omplen de pols els records, s’emmudeixen les lletres de totes les cançons, se’m desfan els llençols sense ni tan sols revolcar-m’hi, se m’esborra la imatge en el mirall perquè m’he perdut entre dubtes i pors que m’obliguen de nou a disfrassar-me.
Segurament no pensaràs en mi abans d’anar a dormir i avui jo dormiré sense pijama.

In the mood for love

Reconec que l’efecte pal·liador de les Flors de Bach i la meva força de voluntat m’han tret del pou on vaig caure el dia que ens vam conèixer, però malgrat el Chestnut bud, el Larch, el Centaury, etc, encara, de tant en tant, em torna el regust amarg de tot el que vam viure. La nostra rel·lació va tenir el pitjor dels finals. Estimar-te va ser com menjar un paquet de pipes durant tota una tarda, acabar amb els llavis inflats per la sal i tenir la desgràcia de deixar pel final, l’única pipa podrida de tot el paquet. Aquesta mena d’estat de trànsit amb amors intermitents i floretes on habito és, definitivament, inaguantable: “El dia menos pensado encuentras lo que buscas” no arriba mai, així que no trobo el que busco. Els homes s’han convertit en iogurts de mitja tarda: al paquet anuncien tenir premi i quan els destapes, inevitablement, només pots llegir-hi un “sigue buscando”, i una ja s’ha cansat de buscar. Ja m’he cansat de jugar a les miradetes, d’enviar missatgets, de comparar-me calcetes mones, de quedar per fer cafetonets, de fer “polvets” i d’esperar que algú escolti el que no dic: “Em sento sola, pots abraçar-me?”

I'm just in the mood for love...

Llenties amb arros

Després de cinc intents frustrats per intentar obrir el pot de llenties, Nisshin, inevitablement ha conclòs que necessitava un home a la seva vida. S’ha quedat mirant l’arròs bullir i el pot de llenties, al costat de l’olla, que se li resistia i d’alguna manera es burlava d’ella i de la seva mania a fer menjar per dos.
Inevitablement els diumenges sempre acaben tenint un terrible regust a melancolia masculina. Però, s’enganya, no és realment el pot de llenties el que li recorda que ja li toca una petita dosis d’amor, sinó més aviat les ganes de sentir per sorpresa uns braços que l’abracen, o unes ninetes que la miren com dient-li “tinc por però, deixa’m estimar-te”, o la visita sopresa d’algú que se l’emporta de viatge a qualsevol lloc.
Fa temps, desesperada, hagués possat el seu cor a bullir per donar un regustet d’amor a l’arròs, però ara Nisshin és l’heroina del seu conte, i en el sisè intent aconsegueix, finalment, obrir el pot de llenties. Després d’haver dinat, sola, encara li queden forces per estimar i gana per menjar-se el món.