“…Cuando vayan a romperte el corazón, piensa en mí. Tal vez necesite tu amor para mojarme los labios…”
Potser perquè darrerament se li escapen tots els trens, potser perquè porta temps trucant a les portes del cel sense que ningú l’obri, potser perquè l’amor s’ha convertit en un macabre joc de mots encreuats, potser perquè no vol desxifarar les senyals de fum que diuen el que els seus amants inteneten amagar, potser perquè senzillament s’ha cansat de jugar… Potser per tot això, senzillament s’asseu a fumar. A quin calaix va guardar les nines i els contes? Per què no es poden curar totes les ferides amb mercromina? Com el fum del tabac, es van esvair massa ràpid els seus anys d’infància i ara correria enrrea per tornar a ser una nena que no té por d’estimar. Tan de bo tornés a tenir por del llop que enganyava a la Caputxeta i no als sentiments que no la deixen descansar. Tan de bo pogués dir tot el que pensa amb la mateixa innocència amb la que ho feia als quatre anys.
Però, ja no és una nena. I ara les histories d’amor duren els cinc mintus que triga en fumar-se un cigar. I ara lluita perquè les il·lusions no se li apaguin en els cendrers de qualsevol bar.
“Fumar puede matar”, però viure, definitivament, l’està mantant…
