Com un quadre de Monet

Parlàvem del desastre i ens era inevitable concloure que, molt probablement, tot aquest desgavell que vivim en primera persona i des de primer terme, deu resultar més intel•ligible vist des del cel. Potser, la deformitat d'aquests dies tan replets de preguntes, no es deu a un error en la forma dels mateixos, sinó que l'ull humà o la ment no és capaç de veure les respostes i donar forma als cossos si els contempla de tant aprop. I si és així entenc que estimar-te és com mirar un quadre de Monet, com admirar massa d'aprop algun del seus jardins i veure-hi només tonàlitats i colors sense sentit. Per això, a contracor, vaig retrossedir uns quants passos i vaig prendre distància per mirar-te des de lluny. De cop, els colors eren un munt de flors precioses, hi havia un riu i una noia amb un paraigua i molta llum; de cop, vaig veure en el teu quadre, en tu, el que sempre havies tingut pintat a la pell i llavors mentre els cossos recuperàven la seva forma i els dubtes cobraven sentit, se'm va accelerar el rítme cardíac, tenía vèrtic, i em sentia confusa davant tanta bellesa. El diagnòstic era clar, una malaltia psicosomàtica anomenada Síndrome Stendhal. Vull confesar-te però, que la sobredosis de bellesa que em va causar el trasvals no fou la superficialitat d'una tela on s'hi dibuixa un quadre, ni el màrbre gèlid d'una escultura exquisitament perfecte, sinó que fou la bellesa d'aquest amor imperfectament autèntic pel qual els dos vam haver de mirar els nostres quadres des de lluny.