Caos

Per què m’he llevat? Definitivament avui no és el meu dia. Sí, odio el món. No, aquesta no és la vida que he triat (però és la que tinc). Odio el món i el puto conductor que triga 15 minuts a engegar el bus 58 que em porta al desgavell de la meva no-relació sentimental amb algú que amb prou feines aconsegueixo desxifrar. Avui no és el meu dia. Odio el món (intento també odiar-te a tu però, llàstima, no en sé). T’estimo. Per què (collons) m’he llevat avui? No sé com frenar la discussió, de fet no sé ni perquè estem discutint. D’acord, s’ha acabat. (El què?????). Torno a intentar odiar-te (no puc). Em retreus coses i tot plegat em sembla tant trist. Em sembla trist estar plorat no sé perquè, em sembla trist alterar-me perquè el puto conductor hagi trigat 15 minuts a engegar el bus. Estic trista. No t’entenc. No entenc res. Sí, Sí, ja ho sé, s’ha acabat (el què?). Ahhh! Això nostre vols dir, d’acord. No ho entenc però, d’acord, s’ha acabat. (Com podem acabar allò que no hem començat). No, t’ho suplico, frases típiques no! Sí, t’estimo i també odio el món. M’abraces suposo que perquè et fa pena veure-m plorar. Marxo. La compro o no la compro? Compro una revista del cor i frivolitzo amb tot el que ha passat com si pogués oblidar=te mentre llegeixo que la P.Cruz ho ha deixat amb el novio. Odio el món i el puto conductor que triga 15 minuts a engegar el bus 58. Odio les revistes del cor. Al ciber, el teclat s-epatlla i ni tan sols puc escriure correctament aquest post de purificació. Aquest teclat es una autentica merda. I a sobre, l-ipod també em fa el burro. No van els accents, ni els apostrofs, ni les cometes, no va res. Tengo lo que tu quieres, na, na, na, … No voy a salvar el mundo, salvaré mi culo. Soy una mujer de recursos… El teclat no va. Escolto la Mala Rodríguez. Como lo sabia yo, tengo lo que tu quieres. I després sona Dime que me quieres, de la banda sonora de El otro lado de la cama. Dime que me quieres.
Tinc entrades per anar a veure Turn me on. Aquest dissabte. Al Romea. Vols venir? Ai, perdona. No recordava que s-ha acabat. S¨ha acabat. El teclat no va i això nostre sha acabat.Semblo idiota. No, ho sóc.
Ei, tranquil. Estic bé.

Genolls pelats

Em vas dir que el temps ho cura tot, que “no hay mal que por bien no venga”, que “te quiten lo bailao”, que mirés sempre el cantó positiu de tot plegat, que no callés mai però, que aprengués a mossegar-me la llengua en el moment adequat. Em vas dir també que exprimir la vida a cada instant em faria patir, però també em vas dir que “a la vida s’aprèn a base d’osties” i que si un cau, s’ha d’aixecar i fer-se fort. Quan era petita i sempre duia el genolls pelats, tu me’ls miraves i quan venia plorant després d’haver-me fotut la patacada, sospiraves i reies, com si em diguéssis amb silenci que encara em quedaven moltes patacades per endavant.
Vas ser tu qui em va dir que la vida posa a tothom al seu lloc, i que ningú és bo ni dolent del tot; em vas dir que procurés veure-hi sempre més enllà del que tenia a primera vista i que m’apropes a aquells (quatre gats) que viuen amb el cor a la mà. Em vas dir que a la vida “hay mucho hijo de puta suelto” i sobretot, molta gent disposada a viure posant-te pedres al camí.

Sense que gairebé me n’hagi adonat, he portat amb mi els teus consells al llarg de tots aquests anys. No puc assegurar-te que recordar-los sigui garantia d’haver-ne fet ús, però et prometo que sense ells aquest camí hagués tingut un regust molt més amarg.

De tant en tant, un diu prou - i potser s’equivoca -, però també vas ser tu qui em va dir que s’ha de ser valent. T'he fet cas, i com que la sort val tant com el talent, no deixo de saltar per agafar-la quan em passi per damunt.

Em vas dir que estaves orgullós de mi, i jo, - ja saps com sóc de tonta-, com una nena amb els genolls pelats, vaig posar-me a plorar.

Amor futur sense garantia

...

Sentir-se idiota

Mentre la gent s'encomana els badalls al metro, ella s'arrauleix en si mateixa com buscant refugi. Li agradaria arronssar el cap i després les cames, i després els braços i doblegar l'esquena fins convertir-se en una bola. Engolir-se a si mateixa abans que la tristesa l'engoleixi a ella. Fer-se una piloteta i posar-se els auriculars de l'ipod com qui musíca amb una cançó cada instant. Senzillament se sent idiota.

"(...) No soy una niña.
No soy ese duende.
No soy luchadora.
No soy tu camino.
No soy buena amante,
ni soy buena esposa.
No soy una flor,
ni un trozo de pan.

Sólo soy esa cara de idiota: idiota por tener que recordar la última vez que te pedí tu amor. Idiota por colgar tus besos con un marco rojo por si ya no vuelvo a verlos más. Idiota por perderme por si acaso te marchabas ya, y tirar tu confianza desde mi cama hasta esa ventana (...)"

Nena Daconte "Idiota"

Lectures nocturnes

Habíamos estudiado para el más allá
un guiño, una señal de reconocimiento.
Me ejercito en él con la esperanza
de que todos estemos muertos sin saberlo.

E. Montale

Noriega: my reason

Amb spots com aquest ja no m'atraveixo a dir que la publicitat no m'influeix.

Aquest estiu, una bona Shweppes i si pot ser, acompanyada de Noriega...

V de Vendetta, V de Venganza

"La gente no debe estar temerosa de sus gobiernos. Los gobiernos deben ser temerosos de su gente"

Perquè els somnis s'enrredin amb els cabells al filtre de la dutxa

Diuen que el treball dignifica; bé d'això encara no n'he construït una idea gaire clara, però sigui com sigui, de tant en tant i per qüestions de feina, em topo de cara amb propostes tan interessants com aquesta:

"No deixeu que els veïns es dutxin al vespre: Pel forat de la banyera s’escolen, cada matí, el nostres somnis. L’aigua esbandeix del nostre pensament els llocs, les cares i els esdeveniments que minuts abans constituïen tot el nostre món “real”. I quan sortim de la dutxa ja gairebé no queda res del que hem fet i del que hem estat durant la nit; tot s’ha esvaït. Potser només algunes imatges boiroses, resten tènues d’accions i personatges ara ja inenarrables ens quedaran aferrats a la pell, sota la tovallola. Qui sap on van els somnis? Ja net el pensament, sense noses ni brutícies a la memòria, renovats per fora i per dins, podem afrontar el nou dia i som a punt per tornar a ser allò que som. I només molt esporàdicament, només excepcionalment, deixarem que alguna d’aquestes fantasies nocturnes pugui arribar a modificar-nos la vida.Les canonades en van plenes, dels nostres fantasmes personals, il·lusions perdudes, records oblidats, angoixes dissimulades, desigs ocults que el nostre subconscient ha fabricat i alimentat sota l’influx de la lluna. L’aigua s’ho enduu gairebé tot, desaigües enllà, en l’exercici inexorable de la higiene quotidiana.Però Franziska Dehke, la veïna del 7-32, té el mal costum de dutxar-se al vespre, just quan arriba de la feina i encara té a flor de pell tota la pàtina de “realitat” que s’acostuma a acumular durant el dia; i, és clar, a aquestes hores no són precisament els somnis allò que l’aigua s’enduu pel forat de la banyera. A Franziska Dehke se li escola pel desaigüe la realitat mateixa i quan, després de la dutxa, s’adorm al sofà, també a ella la visiten fragments esparços d’un món que no és precisament el dels seus somnis.En aquest xafogós vespre d’estiu, en què l’aigua de tot un barri desapareix pel setè pis d’un edifici de deu plantes, Franziska Dehke, la veïna del 7-32, deixarà que, per una vegada, la vida li modifiqui els somnis."

Toni Casares (Director de l'obra "La nit àrab". Sala Beckett)

et-ramitsE

Estimar-te és com baixar per les escales mecàniques que pugen, com coure magdalenes tota la tarda i no arribar mai a menjar-les, com escriure’t una carta i no entregar-la, és com empassar-se, tot d’un glop, un tequila un matí de ressaca, és com sentir ganes de plorar però esclatar a riure, com submergir-me nua entre milers de plomes, com buscar ingènua, el final de l’horitzó, com acceptar, definitivament, la lleugeresa del ser.

Estimar-te és entendre el no-sentit d’aquesta vida que ens repta, constantment, al despropòsit, inevitable, d’estimar-nos.

Lliure traducció

"Sed no castus, cautus"


Ni castas, ni discretas...

Parler sans avoir rien à dire...

Pourquoi elle et pas moi ?

"Elle est debout sur mes paupieères
Et ses cheveux sont dans les miens,
Elle a la forme de mes mains,
Elle a la couleur de mes yeux,
Elle s'engloutit dans mon ombre
Comme une pierre sur le ciel.

Elle a toujours les yeux ouvert
Et ne me laisse pas dormir.
Ses rêves en pleine lumière
Font s'évaporer les soleils,
Me font rire, pleurer et rire,
Parler sans avoir rien à dire."

Paul Eluard

Show must go on

"El teatro no puede desaparecer porque es el único arte donde la humanidad se enfrenta a sí misma."

Arthur Miller
En el dia mundial del teatre

Des de l'Asteroïde B612

Diuen que més val tard que mai, és per això que malgrat el retràs, espero que acceptis les meves felicitacions en teu 50è aniversari.

Haver llegit de petita tot el que Antoine de Saint-Exupéry explicava sobre tu, m'ha servit per créixer sense deixar mai de ser una nena, ja saps, madurar sense caure mai en el delicte de ser un adult. Amb tu vaig compartir el desig de contemplar les postes de sol i de tu vaig aprendre que tot el que jo buscava, s'amagava dins una caixa petita i estreta amb tres forats. Per sort, vaig comprendre que si algú estima una flor de la qual només n'existeix un exemplar en milions i milions d'estrelles, amb això en té prou per ser feliç, quan la mira.

Però, sobretot, vaig descobrir que allò que és essencial, és invisible als ulls.

Spring feelings

"Quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos. "

Pablo Neruda

Parets que parlen

"Sense tu, les emocions d'avui no serien res més que la pell morta de les d'ahir"

Quan la passió ens cremava les pestanyes

Recordes com cremaven els meus llavis? Se'ns fonien els dits en el salvatge intent de tocar-nos i de tant roents com estàvem, els llençols esdevingueren brases. S'escalfà desmesuradament l'ambient abans que haguéssim après a besar-nos i ja no érem res més que un parell de flames confonent-se en la implacable projecció d'un mirall roig.

I quan un es crema, crida. Si no fós Toto Frima qui disparà la foto, la noia de la imatge seria jo.

Relats improbables de desigs impossibles

No em deixis. Agafa’m la mà que ja no sóc qui era, sinó en qui m’he convertit. Agafa’m i explica’m la història d’allò que hagués pogut ser i mai no serà.

Pongos

pongo: m. Objecte de gust dubtós que t’acostumen a regalar per compromís i davant el qual et preguntes: ¿Dónde (Coño) lo pongo?

- Tinc una sorpresa per tu…
…
- T’agrada?
…
- …ehem, ehem… Sí!
… ( ¿Dónde coño lo pongo? )


Per fi una oportunitat, en forma d’exposició, per poder alliberar-se d’aquells objectes que sempre has volgut llençar però mai t’has atrevit a fer-ho. Em sembla que jo, hi portaré una caixa plena.

(http://www.lilla.com/cat/home.php)

Llençols

...Silenci

- Què busques?

...Silenci

- El seny

Llibertats

Freedom - Gulls
.

Powered by Castpost



Mentre Wagner musica les nostres mirades, em convides a volar.
Doncs, volem.