Powered by
CastpostAl primer temps del vals et miraria als ulls i acostaria amb fúria el teu cos contra el meu, amb un cop sec que et sorprendria. I abans que te n’adonessis ja hauríem començat a moure’ns, això sí, molt lentament. Ens mouríem hipnotitzats per un ritme que ens faria oblidar converses incompatibles, llàgrimes, records i enganys. Al segon pas del vals, seguiria mirant-te i tu també em miraries, però els nostres ulls no es preguntarien res. Al tercer pas, simplement premeria encara més el meu cos contra el teu, amb més fúria encara, i ja no sabríem qui és qui. Ens mouríem, cada vegada més ràpid. I tu també apretaries el teu cos contra el meu, embogit, posseït per aquesta melodia infernal que, a contracor, et lligaria a mi més que mai només durant el temps que durés el vals. Aviat ja no seriem nosaltres qui controléssim els nostres cossos, sinó ells a nosaltres. I llavors ja no sabríem fer res més que moure’ns ràpid, més ràpid, més ràpid. Ja no sabríem negar res, ni perdre ni guanyar, ni plorar, ni tan sols riure. Apretaries el teu cos contra el meu. Apretaria el meu cos contra el teu. I ens mouríem bojos, i perdríem completament el cap fins acabar morts i abraçats, l’un contra l’altre, amb ràbia. Amb la ira macabre i dolça dels qui s’estimen però es defugen. Acabaríem eclipsats i junts, a Paris, au temps mille de la valse.
