The strange side of the moon

Ahí estas, y eres hermosa pero, sabes a mentira. Quizás tu luz, quizás las manchas de tu piel, quizás la implacable sensación de tu presencia me hacen dudar de mi verdad y vuelven ilegible esta extraña realidad en la que habito . ¿Quién te trajo aquí? ¿ Y que hace todo el tiempo ahí, colgada como la loca que no entendió la vida? Quizás sólo debo saber que estás, sin más. Estás. Porqué sin más suceden las horas y los días ceden, así sin más, ante las noches... y ahí estás.

Aunque no lo veas, ni lo digas, ni lo oigas...

Me invitaron tus sábanas
al calor acostumbrado
y aunque tus ojos no lo pedían,
quise decirles : ”Te quiero”.
Te miré muy fijamente,
como entendiendo que tu
siempre hablas en silencio,
y no pude decir nada.
-Que mal sienta tragarse
según qué palabras.-
Entonces, ese miedo de tus ojos
se me abrazó muy fuerte a las piernas
y me dormí sabiendo que soñar,
también es hablar en silencio.

Lady Happy

"(...) Si el amor, como todo, es cuestión de palabras,
acercarme a tu cuerpo fue crear un idioma"

Luis Garcia Montero

Cuando existe el tiempo

Cuando existe el tiempo
Y cuando no,
Ahí está, enigmática e implacable,
Amenazante como una adivinanza
Tan sencilla que no se puede descifrar.

Hace tiempo, luché en contra
y a favor de ella,
crucé, inocente, campos de minas
Y calles en las que siempre es invierno,
hasta que la soledad y la espera
Se llevaron todas las respuestas
Y entonces me escondí
Entre sábanas obscenas,
Rindiéndome al susurro
De almohadas que hablaban por hablar
Y labios que nunca decian “te quiero”.

Cuando existe una razón
y cuando no,
ahí está, la extraña presencia del amor,
vagando por todos los rincones de este piso
desde dónde te pienso y te anhelo,
cuando existe el tiempo y cuando no.

About Spoon River

Muchas veces he estudiado
el mármol que me han esculpido:
un barco anclado en el puerto y con las velas recogidas.
No expresa mi destino de verdad,
sino mi vida.
Pues el amor se me ofreció, y me acobardaron sus desengaños;

los pesares llamaron a mi puerta, pero tuve miedo;
la ambición me reclamó, y me asustaron los riesgos.
Continuamente anhelaba, sin embargo, darle un sentido a mi vida.

Y ahora sé que debemos desplegar las velas
y coger los vientos del destino
a dondequiera que lleven el barco.
Puede acabar en locura darle un sentido a la vida,
pero la vida sin sentido es la tortura
de la inquietud y del vago deseo...
Es un barco que suspira por el mar y le tiene siempre miedo.


Edgar Lee Masters

Every time I look at you

És reconfortant l’inèdit somriure
dels teus ulls,
i encara que la nit m’ha tornat solitària
potser sense saber-ho,
obres totes les portes quan m’abraces,
i em tens en l’instant que s’escapa i per sempre.

Poetry and prose and Martha

Ahir et deies Martha. Jo no tenia nom, o potser sí. Tu m'escoltaves en silenci, Martha. Jo sempre he sigut molt impulsiva, i potser encara ho sóc. Fora, al castell sentia el fred i la nit i la por de dir-te: Martha I'm trembling close to you...

All things go, All things grow

Hi ha vegades que, senzillament, les coses et van bé...

Sweet moments

Vas entendre-ho tot quan vas veure les meves sabates color La Caja Roja. Estava clar que la nit ens deparava tendresa i bombons. I llavors, jo ho vaig entendre tot, quan em vaig treure les sabates: Venies del passat, d'aquell passat on érem estranys que es creuàven pels carrers i darrera somrriures amagaven paraules que no es podrien dir fins anys després.

Invisiblemente cierto

"Si alguna vez la vida te maltrata ,
acuérdate de mí,

que no puede cansarse de esperar

aquel que no se cansa de mirarte."



Se acostumbraron las mentiras a mi piel, al olor de mi inocencia, al calor de mis palabras…se acostumbraron las mentiras a olvidar que quién no teme a la verdad no teme a las mentiras.
Me acostumbré al desastre de creerlas, al tormento del engaño y a ese dolor que cala hasta el tuétano y te carcome los huesos, los muslos, los sueños… Me acostumbré a creer que me tocaba perder, a creer que podía olvidar, a olvidar que debía creer en la única verdad invisiblemente cierta: que debía creer en mí.

Here again

Si perdí la razón no fue por amor, fue por soledad...

La vida como cómplice

Se nos cruzó en la nada la suerte de vivir,
Y vivímos a favor y en contra
De esa suerte y de esa nada.
Se nos curzó en la nada la suerte de encontrarnos,
Y descubrímos en el otro
Espejos con reflejos similares.
Se nos cruzó en la nada la suerte de mirarnos,
Y observamos en silencio
Cuerpos y palabras.
Se nos cruzó en la nada la suerte de tocarnos,
Y nos perdimos entre las caricias
De cuatro manos
Que decidían por nosotros
Las rutas más amables.
Se nos cruzó en la nada la suerte de querernos,
Y nos quisimos sin frenos
Ni temores.
Y en la nada encontramos,
la vida como cómplice.

Family girl

M’amago en l’excusa del temps
I em sorprèn la vergonya
De dir-vos que ploro sovint
Quan m’adono que us visc
Allunyada en silenci.
Us dec el que sóc,
I no ho dic per la sang,
Us dec el que tinc,
I no ho dic pels regals.
Sé que vinc i que vaig
Sempre massa de pressa,
Que m’engoleix el turment
D’haver de dir-vos adéu
Sense poder-vos conèixer.
M’amago en l’excusa del temps
Per no dir-vos que
Que us visc sempre d’aprop
Malgrat la distància,
Que estimo el que ens uneix
I també el que ens separa.
M’amago en la excusa del temps
I justifico amb feines l’absència,
I de nits em sorpèn la tristesa
Quan m’adono que torna a ser diumenge
I una vegada més,
He amagat un “t’estimo” darrera l’egoisme i la por.

Not before

Quan ja no puguis resseguir amb precisió
Les corves del meu cos,
Quan el temps ens hàgi dut enllà
D’errors i de problemes
I ja tornem de tot allò sigut,
Quan ja visquem la realitat
D’un moment que no ens pertany
I l’implacable mirall
Ens mostri nàfres,
I arrugues
I cabells blancs,
Caldrà que exigim respostes.
Llavors, i no abans,
Caldrà que comprenguem
L’insòlit regust del ser
I el mistèri de la tarda.
Llavors i no abans,
Desxifrarem amb claredat
La virtut de l’home
I salvarem els mots perduts
fins aleshores.
Serà llavors,
-Quan ja no preguntem-,
Que haurem après a escoltar.
Serà llavors,
-quan ja no esperem-
Que haurem après viure.

Glory Days

Si tornéssim a ser nens,
et convidaria a pujar
a la meva caseta de l’arbre,
t’explicaria contes d’heroines
sense capa,
i de prínceps que tenen por d’estimar.

Si tornéssim a ser nens,
et curaría amb mercromina
les ferides d’altres guerres.
Menjariem caramels
per oblidar les penes,
i invetariem amics invisibles
que ens ensenyarien
quins camins hem de triar.

Si tornéssim a ser nens,
tindriem por dels monstres verds
i de les brúixes dolentes
i potser, amagats sota un llençol,
ens abraçariem innocents,
i prometeriem
no fugir mai massa lluny
per estimar-nos cada dia
una mica més d’aprop.

Coincidencias

Vivo una vida que a veces coincide con mi vida.
Por algo que no sé,
Será que últimamente todo es coincidencia.
Que coincidan los astros y me quieras,
Que se junten el tirunfo y el miedo,
El error y el engaño,
La sonrisa y el llanto.
Que coincida tu presencia y mi soledad,
Tu ambigüedad y mi huida,
Las ganas de amar y este miedo detrás de todo.
Coincide mi espera
Con este no llegar a nada.
Vivo una vida que a veces coincide con mi vida.

If you ever feel better

Si mai et sents millor, recorda’t de passar una bona estona al meu costat. Recorda’t de dir-me com d’estúpids vam ser per no voler estimar-nos. Quan tot hàgi acabat, truca’m i fes-me saber que la por de perdre ens va fer perdre fins i tot l’intent de ser feliços. Explica’m que viviem enyorant els errors del passat i els encerts del futur i què fèiem el possible per no viure en un present menys complicat on hi havia totes les respostes.
Si mai et sents millor, recorda que els finals són principis. Que a la presó on havíem decidit tancar-nos per no ser lliures i estimar, les portes sempre van restar obertes. Si mai et sents millor, recorda que érem ex convictes condemnats a pena d’amor, i que en el carreró de la mort l’únic que podia salvar-nos era allò que mai vam atrevir-nos a fer.

Segura sin seguro

"Cada vez que me soplas mi cuerpo va de lado a lado". Segura sin seguro. Segura de volver a verte. Sin seguro de nostàlgias

When you say nothing at all

"Vale más un gramo de comportamiento que un kilo de palabras"

Si, a pesar de todo, un dia te invito a cenar, acuérdate de llevar sólo los ingredientes necesarios.

Después haremos el amor en silencio.

Será duro, pero aprenderás a hablar con la mirada.

I know what I want

"Perdona, que volia dir que et volia dir fa dies que allò que et vaig dir, no ho volia dir, que no volia dir si volies follar amb mi, perquè el que volia dir, en realitat, és que t'estimo, que t'estimo amb totes le meves forces i que vull que tinguem una relació, que estiguem relacionats habitualment vull dir, que siguem amics, amics que follen, amics que no follen, amics d'aquells que només els hi parles de follar, amics que no parlen mai de follar, només de cinema i de literatura i de filosofia si s'escau; qualsevol tipus de relació m'està bé, vull dir que el que sigui, que vull dir que si vols ser el meu amic? (...)

Tinc un amic que diu que follar és una extensió de l'amistat..."

Gavina Sastre

Shhhhhhh

No words today. No love... Just let me sleep and fly away.

Falling slowly (in love)

Per uns instants, vas desitjar tant com jo aturar el temps i perdre’t entre les paraules d’una conversa que ens va rescatar i sorprendre als dos. Per uns instants van tornar les papallones a la panxa i als ulls se’ns va instal·lar una veritat implacable que ens transtornava. I llavors van aparèixer les preguntes i la por al mateix temps: la necessitat de saber si eres tu i la por de quedar-me atrapada a la seda perfecte de la teva teranyina.

Potser ja hem patit prou, ja hem lluitat prou, ja és hora que guanyem almenys la sinceritat d’una abraçada. Encara tenim temps. Agafa el vaixell foradat i marxem junts cap a casa…

Benvingut.

Celluloide Love

Tornaré a entrar a la Caverna. Et miraré des de la foscor d'una sala de cinema antiga, entre la fredor i la incomoditat de les butaques i esperaré, com ho feia Mia Farrow, a que un dia travéssis la pantalla i em convidis a sopar. 

Aquesta primavera, una història d'amor de cel·luloide.

Just clean your life

És difícil conèixer-se a un mateix
però, encara més costa acceptar-se.
De tant en tant, cal reendreçar l’armari
que ens guarda el propi ser.

Ja és hora de trobar els rancors i enganys
en el prestatge del perdó
i netejar la pols d’antigues nàfres.

Potser, el secret és impregnar d’humiliat
aquells racons opacs,
-que antigament eren modèstia-
i que l’orgull, com un corc
se’ls va menjant i els va tornant
amargs i aspres.

Potser tot és tan senzill
com fer diumenge d’un mateix
i reciclar el més caduc del caràcter.
Com descobrir en un mirall
les pròpies realitats inesborrables,
i evitar així, voler endreçar un calaix veí
sense haver ordenat primer la propia casa.

Little Red Riding Hood

Tienes razón, me pierdo en todos los bosques y me muerden todos los lobos. Debería dejar de distraerme contemplando florecitas... 

¿Relamente, sólo quieres comerme? ¿Por qué no me cuentas Lobo, qué sientes por mí?

Muy bien, cómeme... pero, cuidado no me convierta en Leñador

Waiting For me

"Algún día, en cualquier parte, en cualquier lugar, indefectiblemente te encontrarás a ti mismo,y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas"

Pablo Neruda

And so it is...

"El amor es un accidente a punto de ocurrir.

El deseo es un estraño al que cres conocer.

La intimidad es una mentira que nos decimos a nosotros mismos.

La verdad es un juego al que jugamos para ganar.

Si crees en el amor a primera vista, no dejes de mirar..."

CLOSER

Encara que ja he tingut l'accident, encara que ja he descobert que no desitjo estranys que conenc sinó coneguts que desconec, encara que ja no puc consolar-me amb més mentides per creure que més que amistat era intimitat el que teniem, encara que jugant a guanyar ho vaig perdre tot... encara no he deixat de mirar...

Out of focus

Sembla indiscutible acceptar que -d'una forma o d'una altra- la distància sempre acaba imposant-se.

A la porta de la meva nevera hi tinc penjades algunes paraules de Neruda: "Para que nada nos separe, que nada nos una".

Diuen que la primavera la sang altera.

En mi vida siempre es primvera.... y yo estoy desenfocada.

Terriblement feliç

Segon Freud, existeixen dues maneres de ser feliç: ser idiota o fer-se l’idiota. Si és Així, hauria de sentir-me terriblement feliç perquè últimament a causa de les meves interaccions amb el sexe masculí, em sento bastant idiota. Realment Freud tenia raó. Ser idiota et fa feliç.

La idiotesa és un procés llarg i dur que comprèn diferents fases. La primera és la fase de la ignorancia en la qual un es comporta com un idiota i tothom n’és conscient menys ell. La segona fase és la del reconeixement. T’adones que estàs fent l’idiota i vols dissimular-ho, però quant més dignament intentes comportar-te més idiota resultes. No obstant, el teu orgull no et permet assumir aquest comportament idiota perquè l’esperança d’aconseguir l’home de “la teva vida” justifica qualsevol acció, fins i tot aquells que allunyen a una dona del seu glamour, la seva feminitat, la seva duresa i la seva dignitat. I finalment arriba la fase de la sinceritat. En aquest punt, i després d’haver fet l’idiota durant mesos, acabes confessant a l’home (que en realitat mai ha sigut l’home de la teva vida) que t’has enamorat d’ell i –evidentment- reps per resposta una negativa que sempre acaba amb la frase: “ …però, podem ser amics, no? I és precisament en aquest moment, mentre t’aguantes les ganes de plorar i intentes posar cara de “No passa nada…” en el que ets coronada com la reina de les idiotes. Sense saber ben bé com t’has convertit en “Miss-Idioteces”: ets moníssima, super simpática, una gran persona, però vés oblidant la seva olor, la imatge del seu culet perfecte, i els polvos salvatges. Només sou amics.

Empasses saliva i t’adones que l’has cagada una vegada més. Que has tornat a tocar fons. I llavors et sents tan idiota que de cop esclates a riure entre llàgrimes perquè saps que més avall ja no es pot caure i que a partir d’ara tot serà millor.

Definitivament, ets una idiota molt feliç.

My own Pulp Fiction

Dejé de tener miedo a perderte cuando comprendí que tú tembién podias perderme a mí. Y entonces todo se tiñió de rojo. Me corté el pelo, cogí la cámara y disparé unas cuantas fotos...

Kitchen's Mood

...Per què ja no sé si fregar els plats, si deixar de fumar, si oblidar-te, si treure'm la pols o posar-me directament, a donar voltes a dins la rentadora..

Que te quede claro...

Down on my knees

Perquè ja tinc els genolls massa pelats de tant agenollar-me per demanar una mica d'amor...
Perquè ja m'he cansat de perseguir sense ser perseguida...
Perquè ja no hi ha ausències entre els meus llençols...

Pacific-ament

“Me sobran Motivos
pero me faltas tú sobre la cama
y ahora que las calles están llenas de bandidos
cuando necesito de tu madrugada
cuando ya te has ido
cuando me parte en dos de una tajada
no hubiera dudado en quedarme contigo
de haber sabido que no me esperabas
Peor que el olvido
fue frenar las ganas de verte otra vez...”



Just quan la distancia imposava l’empat en el nostre combat d’amants inoportuns, vaig adonar-me que per més que trobés la clau mestre de totes les teves portes, no era jo qui havia d’obrir-les. I de cop, mentre m’empassava les bombolletes del cava entre les onades de la teva banyera, vaig plantar la bandera verda en les meves platges. Ja no podia tenir por de les meduses, ni de les picades dels crancs, ni de les corrents submarines, ni tan sols podia tenir por d’estimar-te: estava clar que jo sempre seria una navegació massa petita, incapaç de navegar pels teus oceans. Marxaves al pacífic i jo vaig despedir-te amb la tranquilitat dels amants que sempre han apostat per una llibertat que no els durà mai a perdre.

I ara que ens separen tantes terres i tantes aigües, penso en els mars en els que mai ens hem banyat i en les terres que mai trepitjarem plegats i et sento més aprop que mai, perquè per fi he deixat d’esperar respostes asseguda a la platja…

Un te amb Walt Whitman

Mentre les llàgrimes em salaven el te de mitja tarda, Walt Whitman ha vingut a veure'm.
Llavors amb una melancolia estranya m'ha mirat i m'ha xiuxiuejat: Per mi, cada hora del dia i de la nit, es un indescriptible i perfecte miracle.
Li he ofert un te: (-Amb mel, sucre...? - Sol, gràcies) i li he dit: Estavem junts, el que ve després ho he oblidat...