Un amor que segurament ningú entenia

Mai ha entès perquè les il•lusions són de vidre. Avui es resigna a creure que l'amor és només cert en els contes de fades; en aquells contes que mai van agradar-li de petita i que ara llegiria amb molt de gust. Avui tot són cançons i llibres que li recorden aquells amants perduts. El problema, potser, és que segueix somiant, que segueix vivint en el seu món literari per emergir d'una realitat que la corromp, que segueix somiant viure les històries d'aquells personatges de llibre que han estat, en realitat, molt més que els seus amics. Que bonic seria viure una història d'amor com la de Herr i Bill a Silenci

“ (....)El destí havia volgut que Herr arribés al Cap Nord i que trobés el seu amic Bill. També fou cosa del destí que Bill i ell acabessin confessant-se un amor que segurament ningú no entenia. Quan Bill obrí la porta de casa seva i, després de molts anys, va veure de nou Herr, que havia vingut a buscar-lo, va dir: “Feia temps que t’esperava”. I res més. No va dir res més. El mateix dia que Herr arribà, els dos van saber que estarien junts fins que la vida se’ls caduqués.
A casa d’en Bill sempre hi havia hagut un armari buit destinat a la roba de Herr, un lloc a la taula reservat per a Herr, una tovallola al bany per quan Herr es dutxés, i la part esquerra d’un llit de matrimoni guardada especialment per al dia que arribés Herr.
Durant els matins, Bill escrivia. Era escriptor. I Herr gastava rodets i més rodets fent fotografies arreu. A les tardes, els dos passejaven junts i parlaven dels anys que havien estat separats”

Que bonic seria saber que algú l'espera amb un armari buit, amb la part esquerra d'un llit reservada per ella, amb una tovallola al bany pel dia que ella arribi, amb una porta oberta...