Límits

He volgut portar això nostre més enllà del límit, d’aquell mateix límit que tu vas anar dibuixant per creure’t més feliç, per poder pensar que rivalitzant amb mi aconseguiries més fàcilment la pau interior que mai has trobat. Recorda però, que jugar a fer teatre en els carrer de la vida requereix certa experiència, i tu mai has deixat de ser una actriu mediocre. Així que, ves comprant el paracaigudes, perquè fa massa temps que estàs caient precipici avall i encara no t’has adonat que no hi ha ningú que t’esperi a sota,amb els braços oberts per frenar-te la caiguda. Quina llàstima! Saps?, jo seguiria esperant-te amb els braços oberts, sota el precipici, a l’aeroport o al portal de casa però més enllà del límit, el desengany m’ha malmès totes les forces i el temps ha debilitat cada part del meu cos. M’he cansat d’esperar-te; de buscar pedaços per cosir i curar els cops que he anat rebent de tu. M’he cansat, i ara ja només puc desitjar-te que et sigui lleu oblidar-me, perquè la mateixa que va anar per tu més enllà del límit, no torna mai a abraçar-te.

Evidències dites per un boig

Nisshin.

No diguis mai més que l'amor és complicat; només hi ha tres opcions:


1.No estimar i ser estimat
2.Estimar i no ser estimat
3.Estimar i ser estimat


A propòsit de l'obra Vang Gogh d'Ever Blanchet

How much do you love me?

Somebody once asked me. ‘How much do you love me?'
I said, ‘This much,'
And stretched out my arms as far as they would go.
'Is that all?' they said.
So I stretched further, expanding my chest and reaching as far as I could.
But still this wasn't enough for them.
Once again I stretched,
This time so far back that my knuckles met behind me.
At this point my skin began to split,
My ribs began to crack,
My chest tore open,
My heart burst out
And fell to the floor.
We both looked at it as it became cooler and cooler
And more still and more still
Until finally it was cold and dead.
Then a crowd of strangers appeared
And one by one they approached.
But because they didn't recognise my heart
They trampled over the it.
I have learnt from this
Never to show somebody how much I love them.

By Aiden Shaw

Nisshin.

El que Murphy no va dir

No sé si ho va dir Murphy, però sigui com sigui, el que està clar és que si les coses poden canviar a l’últim moment ho faran, i a més a més, ho faran de la pitjor de les maneres. Tota il•lusió passarà a ser l’inici d’una incomprensió depriment. No sé si ho va dir Murphy, però acabar un bon dissabte de la forma menys inesperada a causa d’un canvi incomprensible i imprevist, pot resultar tristament surrealista. No sé si ho va dir Murphy, però en el pitjor dels casos, un sempre es pot preparar una bona sopa (seria més curatiu una barreta de xocolata, però la sopa fa l'abstinència més sana) i intentar que el mal humor es dissolgui en els grumolls indissolubles de qualsevol sobre individual de sopainstant.

Retratada per un desconegut

Si ens coneixem, mai parlem clar. L’estranyesa que caracteritza la relació de dos desconeguts crea, d’alguna manera, una atmosfera de sinceritat entre ells. Cap dels dos té res a perdre si decideix exposar amb sinceritat, allò que pensa o intueix de l’altre. Quants cops no ens hem adormit pensant: què deu pensar la persona X de mi? Potser en alguna ocasió ens hem atrevit fins i tot a preguntar-ho: Què penses de mi? Un interrogant que sol sorprendre a aquell que hipotèticament ha de respondre'l; un interrogant que espanta. Encara que, el que fa por, no és la pregunta en sí, sinó el límit de sinceritat al que ens hem de cenyir en respondre. No ens enganyem, per més que ho intentem mai contestarem amb la tranquil•litat necessària per donar una resposta purament sincera a tal pregunta.
Fins i tot, algun cop ens ha semblat més interessant conèixer la opinió d’algun desconegut (més que la d’un amic) sobre què pensa de nosaltres. Què deu pensar de mi el noi del jersei verd que fa veure que llegeix “L’ombra del vent” mentre em mira, tímidament, entre línia i línia quan compartim vagó i creuem mirades des de Sants fins Plaça Catalunya? Li preguntaria, però l’anormalitat de l’atreviment em reprimeix els instints més desvergonyits de mi mateixa.

Però que passaria si per una vegada a la vida, algú que realment no ens coneix de res, ens digués el que pensa de nosaltres? Si ens expliqués allò que li va venir al cap el primer intstant que ens va veure? Jo almenys, ho vaig trobar molt curiós. Us explico: a la darrera classe d’interpretació que vaig assistir, (la primera del curs i en la qual ens vam presentar entre els companys, perquè no ens coneixíem de res) vam fer un exercici molt interessant. Asseguts en rotllana, i mirant-nos els uns als altres, vam escriure en diversos trossets de paper la primera impressió que havíem tingut de cada una de la resta de persones del grup. Érem 20 persones, per tant vaig haver d’intuir la personalitat de 19 dels meus companys els quals van fer el mateix, incloent-me a mi. Un cop escrit el que pensàvem de cada persona (pensàvem, intuíem o inventàvem segons el que ens deia la mirada i l’aspecte de cadascú) vam repartir els papers, de manera que cadascú havia d’acumular les 19 opinions diferents de la resta de companys sobre la nostra persona. Us prometo que el resultat va ser molt curiós i interessant; 19 opinions d’estranys, algunes molt allunyades de la realitat i altres, autèntics retrats del meu ésser. Al•lucinant.

Entre d’altres moltes coses els estranys van pensar de Nisshin que:

- Vol donar una imatge de seguretat
- Li agrada la televisió i el cinema
- Li apassiona la música i es fan d’OT (una opinió repetida 3 vegades i molt allunyada de la realitat però molt curiosa)
- És la primera en saltar de les roques al mar
- Li agrada fer guerres de coixins amb els amics
- És atractiva, “pícara” i és feliç amb la seva vida
- Mai s’ha preocupat pel que pensin d’ella

I sens dubte, la més peculiar i potser la més cenyida a la realitat (amb certs matisos):

- És mona, ha passat per mans d’un fotògraf, juga amb dos nois, és una mica tímida i a casa seva no saben que fuma....(amb certs matisos que ja comentarem...)

Dualitats irracionals

No m’entens, ja ho sé. Intentes desxifrar-me les mirades i no m’entens. Ja ho sé. Has de saber que ara tinc 4 ulls. De tant mirar-me en el mirall per buscar el meu jo més sincer i més amagat, m’he duplicat. Ara jo sóc 2. És per això que no m’entens. Perquè:

Sóc la que et truca insistent i la que et penja el telèfon bojament.
Sóc la que et clava el puntal i la que mateixa que et neteja la sang.
Sóc la que et dóna el iogurt però t’amaga la cullera.
Sóc la que et prepara el cafè però et prohibeix el cigarret.
Sóc la que es mira en el mirall i la que és mirada en el mateix.
Sóc la que et va fer l’amor i va sortir corrent…
…sóc tot el que sóc i el que no sóc però intento ser.

No m’entens, ho sé. Però pots estar tranquil, tot el que no trobis dins els meus 4 ulls, ho trobaràs dins “El calaix de les paraules”.

Originally uploaded by Nisshin.

Manual d'instruccions

“En algun moment has pensat si t’estàs equivocant?” Vas preguntar-me. “Penso, que no sé si estic fent bé. Dubto, però això ja ho saps” vaig respondre’t. I vas seguir preguntant. D’alguna manera no entenies el que estava passant, no entenies perquè s’havien acabat els diumenges de cine, perquè ens havíem convertit en dos estranys en menys del que dura un diari, no entenies perquè havia marxat, perquè sentia la necessitat de saber-me sola, no comprenies com t’havies convertit en el protagonista de la cançó “Creep” de Radiohead. No sabia massa bé com respondre a tot allò que em plantejaves. A penes havia desfet la meva maleta i la meva vida seguia tan desordenada com la meva habitació. No m’atrevia a plegar les samarretes i reordenar-les dins l’armari; estava fora de lloc, com nouvinguda als espais més quotidians de casa, als espais més coneguts de mi mateixa. Què volies que et donés per resposta si ni tan sols jo sabia que contestar-me a mi mateixa? Passava els dies fent cafès amb antics amics, amb coneguts, i vells amors, quan el que realment em convenia, era asseure’m i prendre un cafè amb mi mateixa. Asseure’m i preguntar-me: “Nisshin, què recollons et passa?”. I llavors em tornava la pregunta al cap “T’estas equivocant?” No em feia por equivocar-me, més aviat em feia mal no saber triar el bon camí, sentir-me tan estúpida com sempre que escollia la cua per pagar al super. M’havien obligat a entendre’m amb un nou Jo que desconeixia i, sincerament, la convivència no era fàcil. El meu Antic Jo es mostrava esquerp i tossut davant els canvis del nou Jo. I tu seguies demanant-me explicacions. I també me les demanava l’Antic Jo. Caminava poruga per la corda fluixa que delimitava la bogeria de la racionalitat. I n’estava segura que acabaria caient pel pitjor del cantons. Ningú és capaç de creuar una corda fluixa amb els ulls tapats; i jo tampoc. I tu em preguntaves “En algun moment penses que t’estàs equivocant?” I jo callava. “Tenia tantes esperances dipositades en nosaltres” afirmaves. I jo per dins pensava: “Per què ningú ha escrit un manual d’instruccions pel bon ús de la vida, si a vegades viure és més díficl que muntar una bicicleta?”

instruccions
Originally uploaded by Nisshin.