Retratada per un desconegut

Si ens coneixem, mai parlem clar. L’estranyesa que caracteritza la relació de dos desconeguts crea, d’alguna manera, una atmosfera de sinceritat entre ells. Cap dels dos té res a perdre si decideix exposar amb sinceritat, allò que pensa o intueix de l’altre. Quants cops no ens hem adormit pensant: què deu pensar la persona X de mi? Potser en alguna ocasió ens hem atrevit fins i tot a preguntar-ho: Què penses de mi? Un interrogant que sol sorprendre a aquell que hipotèticament ha de respondre'l; un interrogant que espanta. Encara que, el que fa por, no és la pregunta en sí, sinó el límit de sinceritat al que ens hem de cenyir en respondre. No ens enganyem, per més que ho intentem mai contestarem amb la tranquil•litat necessària per donar una resposta purament sincera a tal pregunta.
Fins i tot, algun cop ens ha semblat més interessant conèixer la opinió d’algun desconegut (més que la d’un amic) sobre què pensa de nosaltres. Què deu pensar de mi el noi del jersei verd que fa veure que llegeix “L’ombra del vent” mentre em mira, tímidament, entre línia i línia quan compartim vagó i creuem mirades des de Sants fins Plaça Catalunya? Li preguntaria, però l’anormalitat de l’atreviment em reprimeix els instints més desvergonyits de mi mateixa.

Però que passaria si per una vegada a la vida, algú que realment no ens coneix de res, ens digués el que pensa de nosaltres? Si ens expliqués allò que li va venir al cap el primer intstant que ens va veure? Jo almenys, ho vaig trobar molt curiós. Us explico: a la darrera classe d’interpretació que vaig assistir, (la primera del curs i en la qual ens vam presentar entre els companys, perquè no ens coneixíem de res) vam fer un exercici molt interessant. Asseguts en rotllana, i mirant-nos els uns als altres, vam escriure en diversos trossets de paper la primera impressió que havíem tingut de cada una de la resta de persones del grup. Érem 20 persones, per tant vaig haver d’intuir la personalitat de 19 dels meus companys els quals van fer el mateix, incloent-me a mi. Un cop escrit el que pensàvem de cada persona (pensàvem, intuíem o inventàvem segons el que ens deia la mirada i l’aspecte de cadascú) vam repartir els papers, de manera que cadascú havia d’acumular les 19 opinions diferents de la resta de companys sobre la nostra persona. Us prometo que el resultat va ser molt curiós i interessant; 19 opinions d’estranys, algunes molt allunyades de la realitat i altres, autèntics retrats del meu ésser. Al•lucinant.

Entre d’altres moltes coses els estranys van pensar de Nisshin que:

- Vol donar una imatge de seguretat
- Li agrada la televisió i el cinema
- Li apassiona la música i es fan d’OT (una opinió repetida 3 vegades i molt allunyada de la realitat però molt curiosa)
- És la primera en saltar de les roques al mar
- Li agrada fer guerres de coixins amb els amics
- És atractiva, “pícara” i és feliç amb la seva vida
- Mai s’ha preocupat pel que pensin d’ella

I sens dubte, la més peculiar i potser la més cenyida a la realitat (amb certs matisos):

- És mona, ha passat per mans d’un fotògraf, juga amb dos nois, és una mica tímida i a casa seva no saben que fuma....(amb certs matisos que ja comentarem...)