“En algun moment has pensat si t’estàs equivocant?” Vas preguntar-me. “Penso, que no sé si estic fent bé. Dubto, però això ja ho saps” vaig respondre’t. I vas seguir preguntant. D’alguna manera no entenies el que estava passant, no entenies perquè s’havien acabat els diumenges de cine, perquè ens havíem convertit en dos estranys en menys del que dura un diari, no entenies perquè havia marxat, perquè sentia la necessitat de saber-me sola, no comprenies com t’havies convertit en el protagonista de la cançó “Creep” de Radiohead. No sabia massa bé com respondre a tot allò que em plantejaves. A penes havia desfet la meva maleta i la meva vida seguia tan desordenada com la meva habitació. No m’atrevia a plegar les samarretes i reordenar-les dins l’armari; estava fora de lloc, com nouvinguda als espais més quotidians de casa, als espais més coneguts de mi mateixa. Què volies que et donés per resposta si ni tan sols jo sabia que contestar-me a mi mateixa? Passava els dies fent cafès amb antics amics, amb coneguts, i vells amors, quan el que realment em convenia, era asseure’m i prendre un cafè amb mi mateixa. Asseure’m i preguntar-me: “Nisshin, què recollons et passa?”. I llavors em tornava la pregunta al cap “T’estas equivocant?” No em feia por equivocar-me, més aviat em feia mal no saber triar el bon camí, sentir-me tan estúpida com sempre que escollia la cua per pagar al super. M’havien obligat a entendre’m amb un nou Jo que desconeixia i, sincerament, la convivència no era fàcil. El meu Antic Jo es mostrava esquerp i tossut davant els canvis del nou Jo. I tu seguies demanant-me explicacions. I també me les demanava l’Antic Jo. Caminava poruga per la corda fluixa que delimitava la bogeria de la racionalitat. I n’estava segura que acabaria caient pel pitjor del cantons. Ningú és capaç de creuar una corda fluixa amb els ulls tapats; i jo tampoc. I tu em preguntaves “En algun moment penses que t’estàs equivocant?” I jo callava. “Tenia tantes esperances dipositades en nosaltres” afirmaves. I jo per dins pensava: “Per què ningú ha escrit un manual d’instruccions pel bon ús de la vida, si a vegades viure és més díficl que muntar una bicicleta?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada