24 de maig 2007

The wrong way

El camí que va des del record fins a l’oblit, s’estreny i es perd en aquell punt en el qual la ment és una esplanada d’herba molla on sovint m’aturo a reposar. Hi ha certs paissatges que un no pot esquivar: la imatge del teu somriure; el paissatge perfecte on instal·lar-se indefinidament com un hoste insòlit que descuida el neguit que causa el caminar per caminar. L’espai propici on acceptar l’amor i el desig de tenir-te i la confiança de saber que vindràs. Potser no hi ha més camins que els camins que escollim, i si és així, hauriem d’estar còmodes dins la nostra pell i saber que, incorregiblement, la temptació ens acabarà duent a trepitjat aquell camí que per necessitat o engany, tant hem d’evitar.