Se deguiser

Aquesta nit se’m desfan els plans amb els gels del cubata, se m’escapen els números del telèfon quan em decideixo a trucar-te, se m’omplen de pols els records, s’emmudeixen les lletres de totes les cançons, se’m desfan els llençols sense ni tan sols revolcar-m’hi, se m’esborra la imatge en el mirall perquè m’he perdut entre dubtes i pors que m’obliguen de nou a disfrassar-me.
Segurament no pensaràs en mi abans d’anar a dormir i avui jo dormiré sense pijama.

In the mood for love

Reconec que l’efecte pal·liador de les Flors de Bach i la meva força de voluntat m’han tret del pou on vaig caure el dia que ens vam conèixer, però malgrat el Chestnut bud, el Larch, el Centaury, etc, encara, de tant en tant, em torna el regust amarg de tot el que vam viure. La nostra rel·lació va tenir el pitjor dels finals. Estimar-te va ser com menjar un paquet de pipes durant tota una tarda, acabar amb els llavis inflats per la sal i tenir la desgràcia de deixar pel final, l’única pipa podrida de tot el paquet. Aquesta mena d’estat de trànsit amb amors intermitents i floretes on habito és, definitivament, inaguantable: “El dia menos pensado encuentras lo que buscas” no arriba mai, així que no trobo el que busco. Els homes s’han convertit en iogurts de mitja tarda: al paquet anuncien tenir premi i quan els destapes, inevitablement, només pots llegir-hi un “sigue buscando”, i una ja s’ha cansat de buscar. Ja m’he cansat de jugar a les miradetes, d’enviar missatgets, de comparar-me calcetes mones, de quedar per fer cafetonets, de fer “polvets” i d’esperar que algú escolti el que no dic: “Em sento sola, pots abraçar-me?”

I'm just in the mood for love...

Llenties amb arros

Després de cinc intents frustrats per intentar obrir el pot de llenties, Nisshin, inevitablement ha conclòs que necessitava un home a la seva vida. S’ha quedat mirant l’arròs bullir i el pot de llenties, al costat de l’olla, que se li resistia i d’alguna manera es burlava d’ella i de la seva mania a fer menjar per dos.
Inevitablement els diumenges sempre acaben tenint un terrible regust a melancolia masculina. Però, s’enganya, no és realment el pot de llenties el que li recorda que ja li toca una petita dosis d’amor, sinó més aviat les ganes de sentir per sorpresa uns braços que l’abracen, o unes ninetes que la miren com dient-li “tinc por però, deixa’m estimar-te”, o la visita sopresa d’algú que se l’emporta de viatge a qualsevol lloc.
Fa temps, desesperada, hagués possat el seu cor a bullir per donar un regustet d’amor a l’arròs, però ara Nisshin és l’heroina del seu conte, i en el sisè intent aconsegueix, finalment, obrir el pot de llenties. Després d’haver dinat, sola, encara li queden forces per estimar i gana per menjar-se el món.

On Holidays

Abans que els carrers de la ciutat m'ofeguin i m'esborrin definitivament, marxo uns dies de vacanes...

Hot and Guilty

"Soy inocente de tu lado más culpable, pero culpable de tu lado más caliente..."

dEfecte Papallona

Donades unes condicions inicials d’un sistema natural, la més mínima i insignificant variació sobre elles pot provocar l’evolució d’aquest sistema cap a formes molt diferents. És a dir, una minúscula perturbació inicial del sistema podria generar un gran efecte d’amplies conseqüències: el caos. I aquest és el problema. Darrerament és inevitable evidenciar que quan una relació (o sistema de relacionar-se amb el sexe oposat) sembla tenir un inici còmode i agradable, acaba veient-se inmersa en un tràgic Efecte Papallona. Potser m’equivoco, però em sona haver sentit que hi havia histories d’amor que començaven de forma senzilla i fàcil i on tot era com un conte de fades.
No sé si aquesta inevitable precipitació cap al caos és causal o casual. Sigui com sigui li suplico a la papallona que acabi amb la Teoria del caos, li suplico que deixi de batre les ales -allà on sigui- o em veuré forçada a dissecar-la.
Una cosa és que jo no cregui en fairy tales i l’altre és que els guions de les meves relacions sentimentals tinguin caòtics plot points des del minut 2 del film.

Despres de la tormenta

M’havia oblidat que, sempre, després de la tormenta, arriba la calma. No és que no volgués escapar d’aquest estat de convalescència al que tant m’havia acostumat, però m’havia oblidat que d’aquest malaltia – que potser és la pitjor que conenc- un podia salvar-se’n. És massa aviat per tenir clar si el que m’ha curat ha estat conèixe’t, o bé veure't somrriure , o bé senzillament sentir la suavitat de la teva pell quan la meva mà es col·lava per sota la teva samarreta. Vívia còmodament en la certesa de la meva solítud, ara també còmodament, visc en el dubte de saber-me acompanyada. No gaire, però tinc por. Por del desig de ser feliç de nou, por de tornar a l’amor de les promeses, a les ganes de veure’t, de sentir, por de necessitar cada nit els teus llençols, por de morir de ganes de fer-te l’amor, por de que em tinguis por. No gaire, però em fa por tenir por de viure i oblidar-me que és l'ara i l'aquí l’únic que compta.

Gossos i cecs

Per primera vegada m’he deixat espantar pel perill de saber-me dalt d’un penya-segat i he decidit abandonar. M’agraden el gossos, és cert, però El Perro del Hortelano, és francament agotador. M’agota que bordi, i que no bordi, que quan el crido no vingui, que només em busqui quan jo no el vaig a buscar, que ni tan sols es mengi el que li ofereixo per menjar.
M’he cansat d’esperar trucades i missatges davant el telèfon com qui espera en una estació on fa temps que no hi passa el tren. M’he cansat de fer equilibris entre el “queda’t” i el “marxa” entre el “sí” i el “no”. Déu ser que això nostre és un amor a fons perdut sense massa garanties i, què vols que t’hi digui, no tinc el cor assegurat així que m’he de prevenir de qualsevol accident.
Fa temps vaig concloure que l’amor és cec i, ara per primera vegada aplico les lleis de supervivència que vaig aprendre en el curset intensiu de braille.

Nanit... (Enviar? Si. Enviando...)

Resulta estrany i alhora comfortable aquesta sensació de solitud i neguit en la qual reposo darrerament, des que et conec. La nostra realitat és la imatge preciosa i fràgil d’un calidoscòpi que només conserva el dibuix impecable de les seves peces si un és capaç de subjectar-lo, sense que li tremoli massa el pols. Parlem llenguatges diferents però, -en el fons- ens entenem. Premeditadament, però impulsiva,deixem que els dits parlin per nosaltres quan ens fa por parlar i el millor que podem fer és escriure, a tota velocitat, uns quants caràcters en un SMS que -amb una mica de sort- insinuaran allò que realment volem dir. Ens adormim amb el telèfon al costat, aguardant el “pip, pip, pi, pip” d’un nou missatge que ens desitgi bona nit i finalment, ens adormim sense entendre massa bé què és el que ens uneix, però sense donar massa importància al que ens separa.

The wrong way

El camí que va des del record fins a l’oblit, s’estreny i es perd en aquell punt en el qual la ment és una esplanada d’herba molla on sovint m’aturo a reposar. Hi ha certs paissatges que un no pot esquivar: la imatge del teu somriure; el paissatge perfecte on instal·lar-se indefinidament com un hoste insòlit que descuida el neguit que causa el caminar per caminar. L’espai propici on acceptar l’amor i el desig de tenir-te i la confiança de saber que vindràs. Potser no hi ha més camins que els camins que escollim, i si és així, hauriem d’estar còmodes dins la nostra pell i saber que, incorregiblement, la temptació ens acabarà duent a trepitjat aquell camí que per necessitat o engany, tant hem d’evitar.

Llorona

A picture of my sadness...

Des del balco

Estranyo les parelles que es besen al metro, els amants que s’abracen als portals i els que juguen a mirar-se entre la multitud de qualsevol bar. Aquesta tristesa que sento sembla no tenirr límits i ara que fujo de l’amor me n’adono que potser només estimant-te puc salvar-me. No ha de ser tan difícil esquivar els records i desfer les engrunes d’aquesta raresa. Tan de bo pogués fondre'm entre els teus braços i quedar-me suspesa en el temps per tota la vida. Perquè sempre esculls el camí que sembla encreuar-se amb el meu però, que mai arriba a trobar-me? Et perds pels carrers de la ciutat i jo des del balcó, mentre la nit em submergeix de nou en la tristesa, intento imaginar on ets, i m’adono que segurament, el millor, és oblidar-te.

Cold nights

Living in fairy tails

La princesa del vestit groc ha deixat de buscar el seu princep blau

Tears and Love

"I've been holding out so long
I've been sleeping all alone
Lord I miss you
I've been hanging on the phone
I've been sleeping all alone
I want to kiss you..."

Geometria i seny

Els vèrtex de l’orgull
són en mi curts i febles
i no s’inicien
ni moren en arestes
de recel.
La raó té moltes cares,sí
i la paciència límits preestablerts.
Així que busca en tu,
l’origen dels errors
que no encaixin
en la geometria
imperfecte dels meus actes,
potser, tal volta,
comprendràs que no hi ha pitjor
mal que el turment,
ni pitjor sort que la desgràcia.

"Mi corazon en venta"

Si ara em vinguessis a buscar, em trobaries fent inventari de temps perduts, recomptant les nàfres i els cops que no puc dissimular i fent veure que tot està el seu lloc i que aquí no ha passat res. A la ciutat d’on vinc, -la teva- mai no és primavera, tot és hivern, i es glacen els carrers, es refreden les mirades i a les parets del record hi surten humitats inesborrables.
Se’m fa de nit mentre rebusco dins armaris i maletes els dies que vaig viure al teu costat. Ara, qualsevol pretext és vàlid per no endinssar-se entre els llençols d’un llit massa petit que em desconcerta: la porno d’altes hores de la nit, un bon llibre,una bona cançó, un bon bar o unes quantes calades de qualsevol cigar.

Si ara em vinguessis a buscar, em trobaries fent mercat, regatejant I finalment, regalant “mi corazón en venta que nadie viene a comprar”.







"Mi corazón en venta que nadie viene a compararlo..." A. Calamaro

Opening Night in my new open life

La edad no tiene interés, es deprimente, aburrida.
No tiene nada que ver con nada. Escucha.
No tengo marido, ni familia. Esto lo es todo para mí.
Me deleita actuar.






Opening Night
John Cassavetes

No es massa tard

Temo que, de cop, un dia
te n’adonis que han passat els anys
i que l’únic que et queda és la teva ombra.
Que descobreixis que ha estat absurda la lluita
incansable cap al no-res
i que al anar vivint, has anat morint
sense adonar-te que la pèrdua ha resulstat més gran
que tot allò obtingut.
Quina por, sentir que és massa tard,
que ja no queden gaires vespres i
que sobren les baralles i falten les disculpes.
Per què, doncs, no detures el pas
i mires per un moment enrrera?
Et sorprendrà saber que malgrat l’abandó,
qui t’ha estimat, t’esperarà al final del recer
quan amb urgència, un dia, desfacis el camí traçat
i corris com un nen poruc que busca uns braços
pacients i sincers, on abraçar-se.

Wasabi girl

Just quan em vas dir que ho deixàvem, vaig sentir la força d’un vapor que em pujava per les fosses nassals fins recorre’m tot el cos, cremant-me cada un dels 5 sentits com si m’hagués empassat una cullerada de wasabi. Una sensació que no va durar gaire, potser uns segons, el temps necessàri per deixar caure quatre llàgrimes, agafar el bolso i marxar. Llàstima que aquesta vegada el wasabi no anava acompanyat de sushi, de sashimis o d’una sopa de Miso.
Finalment, El sabor de la sandía ha resultat ser exactament el mateix que el del wasabi; un sabor intens, dolç i ardent. Potser senzillament tot ha estat un somni, una Ficció.