I una foto en un bassal

No has deixat cap racó
de la ciutat per habitar,
ni cap record
verge d’enyor.
Si plou,
la pluja no et desdibuixa
ni se t’endú clavaguera avall,
sinó que excita i remou
la poca serenor que he aconseguit
i de tu en fa un fantasma admirable.
Després, la llei del temps
torna a establir la calma
i els carrers que ens separen,
es fan més llargs
i més intransitables,
i em prenc -per primer cop-
el luxe d'ignorar-te.
Lluny d’esculpir la roca
per trobar-te,
llenço les nostres fotos
pels bassals i entenc,
que no em cal més que temps
per oblidar-te.

Ni princesa ni femme fatale

No vull. No vull tornar a posar-me el vestit de femme fatale i apagar-me nit a nit en els cendres d’un bar, amb aquesta falsa fortalesa que el teu record sempre aconsegueix pervertir. No vull veure, un cop més, com es van dissolent lentament tots els plans igual que el gel dins el cubata. No vull ser còmplice d’aquesta por que em diu que puc trobar-te acompanyat, creuant-nos en qualsevol cantonada de la ciutat.
Però cada nit, per uns instants, torno a ser tot allò que no vull ser. I llavros, sóc la princesa solitaria que s’asseu a la barra i espera inútilment una trucada. La princesa que vol tallar-se un a un tots els dits de la mà per no poder marcar el teu número, que vol obrir-se la caixa toràsica, rebentar una a una totes les costelles i llençar el seu cor malaguanyat. La princesa que vol desfilar -fins a desfer-les-, les seves cordes vocals, per no parlar de tu, per no poder parlar-te.
La princesa que s’adorm rendida de tanta lluita, mentre Leonard Cohen li canta fins que torna a sortir el sol, cada matí.

La gàvia

"Aunque la noche, conmigo, no la duermas ya, sólo el azar nos dirá si es definitivo."
Jaime Gil de Biedma

Llegeixo en el teu cos
-estranya gàvia mal tancada-
els mistèris que et conformen
i amb lletres omplo
papers en blanc
i trec conclusions imaginàries
sobre el teu ésser.

Si t’escric,
descric la nostra realitat
filtrada pel prisme
d’uns ulls i d’un cor
que saben a penes
quatre coses de la vida.
I em perdo en la deformitat
d’estúpides preguntes
que es multipliquen
en el calidoscòpic
neguit d’entendre
qui som, què fem.

Potser la por més gran
és saber que
-tard o d’hora-
s’acabarà la tinta
i ja no podré escriure’t
des d’aquest refugi
de llibretes i esborranys,
on t’estimo
des de la solitud,
des del silenci.

Llamadas de regreso

"Perdóname por ir así buscándote tan torpemente..."
Pedro Salinas


Cerré la puerta sin quererlo, sólo porqué ya nunca entrabas. Cerré la puerta, pero te di la llave, como regalándote una invitación permanente a cruzarla. Me fui, no de verdad, sino en apariencia. Me fui, pero te di el silbato como mostrándote las ganas de oír algún día tu llamada de regreso.
Y todos preguntan si merece la pena esperar; como no esperarte si ese corazón tozudo y cabezota que se esconde entre costillas no deja de exigirlo y ahora por ahora, la razón dormida en mi cabeza, callada disimula.

Lo que no cabe en una bolsa

Nuestra história cabe en una bolsa, pero no cabe en mi memória, no entra, no encaja. Me cuesta imaginar que se borrarán sin más las entradas de cine y de teatro que un día nos sentaron juntos en la misma sala. Que se irá el olor a perfume de mi cuello sin que puedas olerlo, que no se erizará más mi piél si no la tocas, que no podré hablarté ya de mis sueños. En la bolsa tengo los zapatos, el pijama, el vibrador, las fotos y algunas cosas más que me dejé en tu casa… Pero, los otros recuerdos, los que supuestamente debo ordenar ,sin dolor, en las estanterías de mi cabeza, se instalan caóticamente por todo mi cuerpo, me invaden y por las noches siempre sueño lo que de día no tengo. No, nuestra história no cabe en una bolsa.

Start a flame in your heart

"I don't want to set the world on fire, I just want to start a flame in your heart"


No sé si van fallar els llumins o bé l'encenedor, o simplement la falta d'adicció a la piromania: No volia convertir el món en flames, només encendre una petita flama en el teu cor...

Blue

I just wanna be Blue. Blue with you...

When we change the skin

Suposo que és per això
que tot el comença, acaba,
perquè cal mudar la pell
i canviar els vestits a cada temporada.
No és pas indigne, ni covard,
voler aferrar-se als fets,
ni viure en el record.
A vegades,
la vida se’ns fa tan propera
que amenaça,
i encara avui,
ningú no ens ha ensenyat
com defensar-nos,
ni com explicar-nos amb paraules.

I'm not a Lolita

Diuen els llibres que ara toca veure com es va construir la gàbia espiritual en la que em veig atrapada; perquè ara, ja no importa qui té raó. Ahir les cartes del tarot deien: Templari. Esperança.Triomf. No és cert que m'hàgi resignat a perdre't, senzillament accepto el buit que m'has deixat. Això sí, que quedi clar que no sóc una Lolita.