No vull. No vull tornar a posar-me el vestit de femme fatale i apagar-me nit a nit en els cendres d’un bar, amb aquesta falsa fortalesa que el teu record sempre aconsegueix pervertir. No vull veure, un cop més, com es van dissolent lentament tots els plans igual que el gel dins el cubata. No vull ser còmplice d’aquesta por que em diu que puc trobar-te acompanyat, creuant-nos en qualsevol cantonada de la ciutat.
Però cada nit, per uns instants, torno a ser tot allò que no vull ser. I llavros, sóc la princesa solitaria que s’asseu a la barra i espera inútilment una trucada. La princesa que vol tallar-se un a un tots els dits de la mà per no poder marcar el teu número, que vol obrir-se la caixa toràsica, rebentar una a una totes les costelles i llençar el seu cor malaguanyat. La princesa que vol desfilar -fins a desfer-les-, les seves cordes vocals, per no parlar de tu, per no poder parlar-te.
La princesa que s’adorm rendida de tanta lluita, mentre Leonard Cohen li canta fins que torna a sortir el sol, cada matí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada