"Aunque la noche, conmigo, no la duermas ya, sólo el azar nos dirá si es definitivo."
Jaime Gil de Biedma
Llegeixo en el teu cos
-estranya gàvia mal tancada-
els mistèris que et conformen
i amb lletres omplo
papers en blanc
i trec conclusions imaginàries
sobre el teu ésser.
Si t’escric,
descric la nostra realitat
filtrada pel prisme
d’uns ulls i d’un cor
que saben a penes
quatre coses de la vida.
I em perdo en la deformitat
d’estúpides preguntes
que es multipliquen
en el calidoscòpic
neguit d’entendre
qui som, què fem.
Potser la por més gran
és saber que
-tard o d’hora-
s’acabarà la tinta
i ja no podré escriure’t
des d’aquest refugi
de llibretes i esborranys,
on t’estimo
des de la solitud,
des del silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada