Que te quede claro...

Down on my knees

Perquè ja tinc els genolls massa pelats de tant agenollar-me per demanar una mica d'amor...
Perquè ja m'he cansat de perseguir sense ser perseguida...
Perquè ja no hi ha ausències entre els meus llençols...

Pacific-ament

“Me sobran Motivos
pero me faltas tú sobre la cama
y ahora que las calles están llenas de bandidos
cuando necesito de tu madrugada
cuando ya te has ido
cuando me parte en dos de una tajada
no hubiera dudado en quedarme contigo
de haber sabido que no me esperabas
Peor que el olvido
fue frenar las ganas de verte otra vez...”



Just quan la distancia imposava l’empat en el nostre combat d’amants inoportuns, vaig adonar-me que per més que trobés la clau mestre de totes les teves portes, no era jo qui havia d’obrir-les. I de cop, mentre m’empassava les bombolletes del cava entre les onades de la teva banyera, vaig plantar la bandera verda en les meves platges. Ja no podia tenir por de les meduses, ni de les picades dels crancs, ni de les corrents submarines, ni tan sols podia tenir por d’estimar-te: estava clar que jo sempre seria una navegació massa petita, incapaç de navegar pels teus oceans. Marxaves al pacífic i jo vaig despedir-te amb la tranquilitat dels amants que sempre han apostat per una llibertat que no els durà mai a perdre.

I ara que ens separen tantes terres i tantes aigües, penso en els mars en els que mai ens hem banyat i en les terres que mai trepitjarem plegats i et sento més aprop que mai, perquè per fi he deixat d’esperar respostes asseguda a la platja…

Un te amb Walt Whitman

Mentre les llàgrimes em salaven el te de mitja tarda, Walt Whitman ha vingut a veure'm.
Llavors amb una melancolia estranya m'ha mirat i m'ha xiuxiuejat: Per mi, cada hora del dia i de la nit, es un indescriptible i perfecte miracle.
Li he ofert un te: (-Amb mel, sucre...? - Sol, gràcies) i li he dit: Estavem junts, el que ve després ho he oblidat...

Atencio al consumidor

He buscat durant hores entre antics papers arxivats, entre les caixes de records, a la paperera i sota el llit el ticket de compra i la garantia d’aquest amor que sento. I m’he desesperat en l’intent de trobar res que em pogués servir per bescanviar-lo. “Ho sento senyoreta, sense la garantia no podem fer-li el canvi, ni podem tornar-li les il·lusions, i menys ara que estem de rebaixes. Ho diu en lletra petita al ticket, no ho ha llegit?”. No, no ho he llegit. No sé perquè sempre m’oblido de llegir la lletra petita, és com si fós un kamikaze de l’amor que no pensa mai en les conseqüències. Tinc la casa plena d’amors que no han funcionat i que no em funcionen (talles equivocades, color inadecuats, gustots estranys, espectatives exagerades…) i ja no els puc tornar. No hi ha una oficina d’atenció al consumidor en referència a l’amor? Es veu que no, i la veritat és que és una llàstima. Seria perfecte: “Miri vaig donar tot el meu amor per aquesta persona i no va funcionar i ara què en faig de tot el que sento? No m’ho podria canviar?”

Potser la solució és el “Teletienda”: …Y si no está satisfecho le devolvemos lo invertido…

My point of view

Diuen que quan aconsegueixes adaptar els ulls a la foscor, pots veure-hi millor malgrat la falta de llum. Així, que he esperat a que les ninentes descobrissin la poca llum que hi ha en aquesta foscor on habito. I crec que he vist la resposta: Potser l'únic que cal fer és mirar les coses des d'un altre punt de vista. Així que he decidit viure cap per avall...

Smoking days

“…Cuando vayan a romperte el corazón, piensa en mí. Tal vez necesite tu amor para mojarme los labios…”

Potser perquè darrerament se li escapen tots els trens, potser perquè porta temps trucant a les portes del cel sense que ningú l’obri, potser perquè l’amor s’ha convertit en un macabre joc de mots encreuats, potser perquè no vol desxifarar les senyals de fum que diuen el que els seus amants inteneten amagar, potser perquè senzillament s’ha cansat de jugar… Potser per tot això, senzillament s’asseu a fumar. A quin calaix va guardar les nines i els contes? Per què no es poden curar totes les ferides amb mercromina? Com el fum del tabac, es van esvair massa ràpid els seus anys d’infància i ara correria enrrea per tornar a ser una nena que no té por d’estimar. Tan de bo tornés a tenir por del llop que enganyava a la Caputxeta i no als sentiments que no la deixen descansar. Tan de bo pogués dir tot el que pensa amb la mateixa innocència amb la que ho feia als quatre anys.

Però, ja no és una nena. I ara les histories d’amor duren els cinc mintus que triga en fumar-se un cigar. I ara lluita perquè les il·lusions no se li apaguin en els cendrers de qualsevol bar.

“Fumar puede matar”, però viure, definitivament, l’està mantant…

La distancia

"Para que nada nos separe, que nada nos una"

Pablo Neruda

...Massa tard, ja estem separats. Vull pensar que com jo, sabràs entendre que la distància és plena de tot allò que vam viure junts.

Sueños de primates

Antes de darme un beso deberías saber que nunca consigo terminarme las uvas a tiempo la noche de fin de año, deberías saber que uso pijama de hombre, que me gusta cantar en la ducha, que doblo los calcetines y hago redondas pelotitas con ellos, que si me aburro me hago autorretratos haciendo muecas, que de noche hablo y cuento historias surrealistas que nunca entenderías, que no soporto dejar las conversaciones a medias, que en los servicios públicos siempre tiro a la basura el primer cachito de papel, que para llegar a tus labios quizás tenga que ponerme de puntillas, que sueño despierta aunque también dormida. Deberías saber que siempre cierro los ojos cuando me dan un beso. Así que, por favor, espérate a que me duerma para besarme y así mañana, cuando te hayas ido, podré camuflar la realidad entre los sueños y no tendré que preguntarme, -una vez más- porque extraño tanto el comportamiento del Homo Sapiens Sapiens.

The Eyebrow Girl

Ulls

M'han mirat amb timidesa, amb picardia, amb desig, amb mal humor, amb senzillesa, amb amor, amb confiança, amb sinceritat, però sobretot m'han mirat sempre quan jo els necessitava.


Gràcies per ser-hi

Se deguiser

Aquesta nit se’m desfan els plans amb els gels del cubata, se m’escapen els números del telèfon quan em decideixo a trucar-te, se m’omplen de pols els records, s’emmudeixen les lletres de totes les cançons, se’m desfan els llençols sense ni tan sols revolcar-m’hi, se m’esborra la imatge en el mirall perquè m’he perdut entre dubtes i pors que m’obliguen de nou a disfrassar-me.
Segurament no pensaràs en mi abans d’anar a dormir i avui jo dormiré sense pijama.

In the mood for love

Reconec que l’efecte pal·liador de les Flors de Bach i la meva força de voluntat m’han tret del pou on vaig caure el dia que ens vam conèixer, però malgrat el Chestnut bud, el Larch, el Centaury, etc, encara, de tant en tant, em torna el regust amarg de tot el que vam viure. La nostra rel·lació va tenir el pitjor dels finals. Estimar-te va ser com menjar un paquet de pipes durant tota una tarda, acabar amb els llavis inflats per la sal i tenir la desgràcia de deixar pel final, l’única pipa podrida de tot el paquet. Aquesta mena d’estat de trànsit amb amors intermitents i floretes on habito és, definitivament, inaguantable: “El dia menos pensado encuentras lo que buscas” no arriba mai, així que no trobo el que busco. Els homes s’han convertit en iogurts de mitja tarda: al paquet anuncien tenir premi i quan els destapes, inevitablement, només pots llegir-hi un “sigue buscando”, i una ja s’ha cansat de buscar. Ja m’he cansat de jugar a les miradetes, d’enviar missatgets, de comparar-me calcetes mones, de quedar per fer cafetonets, de fer “polvets” i d’esperar que algú escolti el que no dic: “Em sento sola, pots abraçar-me?”

I'm just in the mood for love...

Llenties amb arros

Després de cinc intents frustrats per intentar obrir el pot de llenties, Nisshin, inevitablement ha conclòs que necessitava un home a la seva vida. S’ha quedat mirant l’arròs bullir i el pot de llenties, al costat de l’olla, que se li resistia i d’alguna manera es burlava d’ella i de la seva mania a fer menjar per dos.
Inevitablement els diumenges sempre acaben tenint un terrible regust a melancolia masculina. Però, s’enganya, no és realment el pot de llenties el que li recorda que ja li toca una petita dosis d’amor, sinó més aviat les ganes de sentir per sorpresa uns braços que l’abracen, o unes ninetes que la miren com dient-li “tinc por però, deixa’m estimar-te”, o la visita sopresa d’algú que se l’emporta de viatge a qualsevol lloc.
Fa temps, desesperada, hagués possat el seu cor a bullir per donar un regustet d’amor a l’arròs, però ara Nisshin és l’heroina del seu conte, i en el sisè intent aconsegueix, finalment, obrir el pot de llenties. Després d’haver dinat, sola, encara li queden forces per estimar i gana per menjar-se el món.

On Holidays

Abans que els carrers de la ciutat m'ofeguin i m'esborrin definitivament, marxo uns dies de vacanes...

Hot and Guilty

"Soy inocente de tu lado más culpable, pero culpable de tu lado más caliente..."

dEfecte Papallona

Donades unes condicions inicials d’un sistema natural, la més mínima i insignificant variació sobre elles pot provocar l’evolució d’aquest sistema cap a formes molt diferents. És a dir, una minúscula perturbació inicial del sistema podria generar un gran efecte d’amplies conseqüències: el caos. I aquest és el problema. Darrerament és inevitable evidenciar que quan una relació (o sistema de relacionar-se amb el sexe oposat) sembla tenir un inici còmode i agradable, acaba veient-se inmersa en un tràgic Efecte Papallona. Potser m’equivoco, però em sona haver sentit que hi havia histories d’amor que començaven de forma senzilla i fàcil i on tot era com un conte de fades.
No sé si aquesta inevitable precipitació cap al caos és causal o casual. Sigui com sigui li suplico a la papallona que acabi amb la Teoria del caos, li suplico que deixi de batre les ales -allà on sigui- o em veuré forçada a dissecar-la.
Una cosa és que jo no cregui en fairy tales i l’altre és que els guions de les meves relacions sentimentals tinguin caòtics plot points des del minut 2 del film.

Despres de la tormenta

M’havia oblidat que, sempre, després de la tormenta, arriba la calma. No és que no volgués escapar d’aquest estat de convalescència al que tant m’havia acostumat, però m’havia oblidat que d’aquest malaltia – que potser és la pitjor que conenc- un podia salvar-se’n. És massa aviat per tenir clar si el que m’ha curat ha estat conèixe’t, o bé veure't somrriure , o bé senzillament sentir la suavitat de la teva pell quan la meva mà es col·lava per sota la teva samarreta. Vívia còmodament en la certesa de la meva solítud, ara també còmodament, visc en el dubte de saber-me acompanyada. No gaire, però tinc por. Por del desig de ser feliç de nou, por de tornar a l’amor de les promeses, a les ganes de veure’t, de sentir, por de necessitar cada nit els teus llençols, por de morir de ganes de fer-te l’amor, por de que em tinguis por. No gaire, però em fa por tenir por de viure i oblidar-me que és l'ara i l'aquí l’únic que compta.

Gossos i cecs

Per primera vegada m’he deixat espantar pel perill de saber-me dalt d’un penya-segat i he decidit abandonar. M’agraden el gossos, és cert, però El Perro del Hortelano, és francament agotador. M’agota que bordi, i que no bordi, que quan el crido no vingui, que només em busqui quan jo no el vaig a buscar, que ni tan sols es mengi el que li ofereixo per menjar.
M’he cansat d’esperar trucades i missatges davant el telèfon com qui espera en una estació on fa temps que no hi passa el tren. M’he cansat de fer equilibris entre el “queda’t” i el “marxa” entre el “sí” i el “no”. Déu ser que això nostre és un amor a fons perdut sense massa garanties i, què vols que t’hi digui, no tinc el cor assegurat així que m’he de prevenir de qualsevol accident.
Fa temps vaig concloure que l’amor és cec i, ara per primera vegada aplico les lleis de supervivència que vaig aprendre en el curset intensiu de braille.

Nanit... (Enviar? Si. Enviando...)

Resulta estrany i alhora comfortable aquesta sensació de solitud i neguit en la qual reposo darrerament, des que et conec. La nostra realitat és la imatge preciosa i fràgil d’un calidoscòpi que només conserva el dibuix impecable de les seves peces si un és capaç de subjectar-lo, sense que li tremoli massa el pols. Parlem llenguatges diferents però, -en el fons- ens entenem. Premeditadament, però impulsiva,deixem que els dits parlin per nosaltres quan ens fa por parlar i el millor que podem fer és escriure, a tota velocitat, uns quants caràcters en un SMS que -amb una mica de sort- insinuaran allò que realment volem dir. Ens adormim amb el telèfon al costat, aguardant el “pip, pip, pi, pip” d’un nou missatge que ens desitgi bona nit i finalment, ens adormim sense entendre massa bé què és el que ens uneix, però sense donar massa importància al que ens separa.

The wrong way

El camí que va des del record fins a l’oblit, s’estreny i es perd en aquell punt en el qual la ment és una esplanada d’herba molla on sovint m’aturo a reposar. Hi ha certs paissatges que un no pot esquivar: la imatge del teu somriure; el paissatge perfecte on instal·lar-se indefinidament com un hoste insòlit que descuida el neguit que causa el caminar per caminar. L’espai propici on acceptar l’amor i el desig de tenir-te i la confiança de saber que vindràs. Potser no hi ha més camins que els camins que escollim, i si és així, hauriem d’estar còmodes dins la nostra pell i saber que, incorregiblement, la temptació ens acabarà duent a trepitjat aquell camí que per necessitat o engany, tant hem d’evitar.

Llorona

A picture of my sadness...

Des del balco

Estranyo les parelles que es besen al metro, els amants que s’abracen als portals i els que juguen a mirar-se entre la multitud de qualsevol bar. Aquesta tristesa que sento sembla no tenirr límits i ara que fujo de l’amor me n’adono que potser només estimant-te puc salvar-me. No ha de ser tan difícil esquivar els records i desfer les engrunes d’aquesta raresa. Tan de bo pogués fondre'm entre els teus braços i quedar-me suspesa en el temps per tota la vida. Perquè sempre esculls el camí que sembla encreuar-se amb el meu però, que mai arriba a trobar-me? Et perds pels carrers de la ciutat i jo des del balcó, mentre la nit em submergeix de nou en la tristesa, intento imaginar on ets, i m’adono que segurament, el millor, és oblidar-te.

Cold nights

Living in fairy tails

La princesa del vestit groc ha deixat de buscar el seu princep blau

Tears and Love

"I've been holding out so long
I've been sleeping all alone
Lord I miss you
I've been hanging on the phone
I've been sleeping all alone
I want to kiss you..."

Geometria i seny

Els vèrtex de l’orgull
són en mi curts i febles
i no s’inicien
ni moren en arestes
de recel.
La raó té moltes cares,sí
i la paciència límits preestablerts.
Així que busca en tu,
l’origen dels errors
que no encaixin
en la geometria
imperfecte dels meus actes,
potser, tal volta,
comprendràs que no hi ha pitjor
mal que el turment,
ni pitjor sort que la desgràcia.

"Mi corazon en venta"

Si ara em vinguessis a buscar, em trobaries fent inventari de temps perduts, recomptant les nàfres i els cops que no puc dissimular i fent veure que tot està el seu lloc i que aquí no ha passat res. A la ciutat d’on vinc, -la teva- mai no és primavera, tot és hivern, i es glacen els carrers, es refreden les mirades i a les parets del record hi surten humitats inesborrables.
Se’m fa de nit mentre rebusco dins armaris i maletes els dies que vaig viure al teu costat. Ara, qualsevol pretext és vàlid per no endinssar-se entre els llençols d’un llit massa petit que em desconcerta: la porno d’altes hores de la nit, un bon llibre,una bona cançó, un bon bar o unes quantes calades de qualsevol cigar.

Si ara em vinguessis a buscar, em trobaries fent mercat, regatejant I finalment, regalant “mi corazón en venta que nadie viene a comprar”.







"Mi corazón en venta que nadie viene a compararlo..." A. Calamaro

Opening Night in my new open life

La edad no tiene interés, es deprimente, aburrida.
No tiene nada que ver con nada. Escucha.
No tengo marido, ni familia. Esto lo es todo para mí.
Me deleita actuar.






Opening Night
John Cassavetes

No es massa tard

Temo que, de cop, un dia
te n’adonis que han passat els anys
i que l’únic que et queda és la teva ombra.
Que descobreixis que ha estat absurda la lluita
incansable cap al no-res
i que al anar vivint, has anat morint
sense adonar-te que la pèrdua ha resulstat més gran
que tot allò obtingut.
Quina por, sentir que és massa tard,
que ja no queden gaires vespres i
que sobren les baralles i falten les disculpes.
Per què, doncs, no detures el pas
i mires per un moment enrrera?
Et sorprendrà saber que malgrat l’abandó,
qui t’ha estimat, t’esperarà al final del recer
quan amb urgència, un dia, desfacis el camí traçat
i corris com un nen poruc que busca uns braços
pacients i sincers, on abraçar-se.

Wasabi girl

Just quan em vas dir que ho deixàvem, vaig sentir la força d’un vapor que em pujava per les fosses nassals fins recorre’m tot el cos, cremant-me cada un dels 5 sentits com si m’hagués empassat una cullerada de wasabi. Una sensació que no va durar gaire, potser uns segons, el temps necessàri per deixar caure quatre llàgrimes, agafar el bolso i marxar. Llàstima que aquesta vegada el wasabi no anava acompanyat de sushi, de sashimis o d’una sopa de Miso.
Finalment, El sabor de la sandía ha resultat ser exactament el mateix que el del wasabi; un sabor intens, dolç i ardent. Potser senzillament tot ha estat un somni, una Ficció.

Blood and tears

No, si no passa res. Estic bé.

Coses que mai et vaig dir

" Que difícil... Pero me parece que aún es mas difícl quedarmelo para mi sola. Supongo que por eso lo hago. Tú siempre me preguntabas en que momento empecé a quererte. Empezé a quererte exactamente cuando llamaste para decir que me dejabas. De hecho fue en ese preciso momento cuando olvidé el amor que sentía antes. Me olvidé de la ternura y... y el sexo... de tu lengua. Me di cuenta de que lo que había sentido antes no era más que el simple reflejo de lo que es el amor. Descubrí que no te había querido nunca. De repente pensé en aquella tortura que practicaban en Francia. Sabes que hacían? Ataban las extremidades de una persona a cuatro caballos y los azuzaban en direcciones diferentes. Pues así es como me sentí. Así es como me siento. Ahora ya sé lo que es amar. Te amo con esa clase de amor que había rezado por sentir cuando era una adolescente y que ahora rezo por no volver a sentir. Nunca más. No lo sé. Sólo quiero que sepas como me siento. Y no, no te creas que lo que quiero es volver a intentarlo. No. Sólo... Sólo quiero que sepas como me siento. No quiero que tu sigas con tu vida sin saber como me siento. No lo soporto. Enfín. Creo que ya está."


("Cosas que nunca te dije" d'Isabel Coixet)

Contenció sentimental

- Aquests dies….

- Ens hem enamorat una mica, oi?

- Sí…

- És bo enamorar-se de tant en tant. Sinó, què ?

- (…)

- Vaig a fer-te un petó

- D’acord…

(Ficció de Cesc Gay)

Quan Nisshin és feliç

Nisshin pot sentir-se feliç fàcilment, sense gaires exigències; qualsevol petit detall podria mantenir-la alegre tot el dia o impulsar-la a somiar desperta durant hores. Podríem dir que Nisshin no espera grans coses de la vida potser, senzillament, no espera res. Les casualitats la tornen boja, li sembla que són autèntics misteris que amaguen veritats senzilles però implacables. Res no és casual, Nisshin ho sap, però tot i tenir la convicció que res passa per casualitat, no pot evitar sentir el vol de mil papallones a l’estomac quan algú o alguna cosa, aconsegueix sorprendre-la. Sí, a Nisshin li encanta que la vida la sorprengui. El neguit i la por que sent al enfrontar-se amb quelcom desconcertant fa que se senti més viva que mai. Li costa creure que tot està dictat i establert però, li sembla divertit pensar que potser la seva història fa temps que està escrita.

Càmera gravant, i acció...

Tornarem a revolcar-nos sobre la taula com dos lesbianes desvocades i embogides per la música. LLavors ja no importarà si no sabem ballar dansa contemporània o si no sabem cantar. Lucia Jiménez y Verónica Sánchez quedaran enrrera després de la nostra nova versió de "Por que te vas"....

Hoy en mi ventana brilla el sol y el corazón
se pone triste contemplando la ciudad
porque te vas.

Como cada noche desperté pensando en tí
y en mi reloj todas las horas vi pasar
porque te vas.

Todas las promesas de mi amor se irán contigo.
Me olvidarás, me olvidarás.
Junto a la estación lloraré igual que un niño
porque te vas, porque te vas,
porque te vas, porque te vaaaas.

Bajo la penumbra de un farol se dormirán
todas las cosas que quedaron por decir,
se dormirán.

Junto a las manillas de un reloj, despertarán
todas las horas que quedaron por vivir,
esperarán.

Todas las promesas de mi amor se irán contigo.
Me olvidarás, me olvidarás.
Junto a la estación lloraré igual que un niño
porque te vas, porque te vas,
porque te vas, porque te vaaaas.

Todas las promesas de mi amor se irán contigo.
Me olvidarás, me olvidarás.
Junto a la estación lloraré igual que un niño
porque te vas, porque te vas,
porque te vas, porque te vaaaaaas.

Recorreguts interminables

Potser, al final del túnel l'únic que hi ha és l'inici del mateix...

Corazón coraza

Sempre em queden forces per seguir estimant-te, Corazón coraza,
encara que t'amaguis, sempre, "en el lado oscuro de tu corazón".
Cometo errors, però creu-me, per tu puc aprendre a volar.

"...porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no."

M. Benedetti

Caos

Per què m’he llevat? Definitivament avui no és el meu dia. Sí, odio el món. No, aquesta no és la vida que he triat (però és la que tinc). Odio el món i el puto conductor que triga 15 minuts a engegar el bus 58 que em porta al desgavell de la meva no-relació sentimental amb algú que amb prou feines aconsegueixo desxifrar. Avui no és el meu dia. Odio el món (intento també odiar-te a tu però, llàstima, no en sé). T’estimo. Per què (collons) m’he llevat avui? No sé com frenar la discussió, de fet no sé ni perquè estem discutint. D’acord, s’ha acabat. (El què?????). Torno a intentar odiar-te (no puc). Em retreus coses i tot plegat em sembla tant trist. Em sembla trist estar plorat no sé perquè, em sembla trist alterar-me perquè el puto conductor hagi trigat 15 minuts a engegar el bus. Estic trista. No t’entenc. No entenc res. Sí, Sí, ja ho sé, s’ha acabat (el què?). Ahhh! Això nostre vols dir, d’acord. No ho entenc però, d’acord, s’ha acabat. (Com podem acabar allò que no hem començat). No, t’ho suplico, frases típiques no! Sí, t’estimo i també odio el món. M’abraces suposo que perquè et fa pena veure-m plorar. Marxo. La compro o no la compro? Compro una revista del cor i frivolitzo amb tot el que ha passat com si pogués oblidar=te mentre llegeixo que la P.Cruz ho ha deixat amb el novio. Odio el món i el puto conductor que triga 15 minuts a engegar el bus 58. Odio les revistes del cor. Al ciber, el teclat s-epatlla i ni tan sols puc escriure correctament aquest post de purificació. Aquest teclat es una autentica merda. I a sobre, l-ipod també em fa el burro. No van els accents, ni els apostrofs, ni les cometes, no va res. Tengo lo que tu quieres, na, na, na, … No voy a salvar el mundo, salvaré mi culo. Soy una mujer de recursos… El teclat no va. Escolto la Mala Rodríguez. Como lo sabia yo, tengo lo que tu quieres. I després sona Dime que me quieres, de la banda sonora de El otro lado de la cama. Dime que me quieres.
Tinc entrades per anar a veure Turn me on. Aquest dissabte. Al Romea. Vols venir? Ai, perdona. No recordava que s-ha acabat. S¨ha acabat. El teclat no va i això nostre sha acabat.Semblo idiota. No, ho sóc.
Ei, tranquil. Estic bé.

Genolls pelats

Em vas dir que el temps ho cura tot, que “no hay mal que por bien no venga”, que “te quiten lo bailao”, que mirés sempre el cantó positiu de tot plegat, que no callés mai però, que aprengués a mossegar-me la llengua en el moment adequat. Em vas dir també que exprimir la vida a cada instant em faria patir, però també em vas dir que “a la vida s’aprèn a base d’osties” i que si un cau, s’ha d’aixecar i fer-se fort. Quan era petita i sempre duia el genolls pelats, tu me’ls miraves i quan venia plorant després d’haver-me fotut la patacada, sospiraves i reies, com si em diguéssis amb silenci que encara em quedaven moltes patacades per endavant.
Vas ser tu qui em va dir que la vida posa a tothom al seu lloc, i que ningú és bo ni dolent del tot; em vas dir que procurés veure-hi sempre més enllà del que tenia a primera vista i que m’apropes a aquells (quatre gats) que viuen amb el cor a la mà. Em vas dir que a la vida “hay mucho hijo de puta suelto” i sobretot, molta gent disposada a viure posant-te pedres al camí.

Sense que gairebé me n’hagi adonat, he portat amb mi els teus consells al llarg de tots aquests anys. No puc assegurar-te que recordar-los sigui garantia d’haver-ne fet ús, però et prometo que sense ells aquest camí hagués tingut un regust molt més amarg.

De tant en tant, un diu prou - i potser s’equivoca -, però també vas ser tu qui em va dir que s’ha de ser valent. T'he fet cas, i com que la sort val tant com el talent, no deixo de saltar per agafar-la quan em passi per damunt.

Em vas dir que estaves orgullós de mi, i jo, - ja saps com sóc de tonta-, com una nena amb els genolls pelats, vaig posar-me a plorar.

Amor futur sense garantia

...

Sentir-se idiota

Mentre la gent s'encomana els badalls al metro, ella s'arrauleix en si mateixa com buscant refugi. Li agradaria arronssar el cap i després les cames, i després els braços i doblegar l'esquena fins convertir-se en una bola. Engolir-se a si mateixa abans que la tristesa l'engoleixi a ella. Fer-se una piloteta i posar-se els auriculars de l'ipod com qui musíca amb una cançó cada instant. Senzillament se sent idiota.

"(...) No soy una niña.
No soy ese duende.
No soy luchadora.
No soy tu camino.
No soy buena amante,
ni soy buena esposa.
No soy una flor,
ni un trozo de pan.

Sólo soy esa cara de idiota: idiota por tener que recordar la última vez que te pedí tu amor. Idiota por colgar tus besos con un marco rojo por si ya no vuelvo a verlos más. Idiota por perderme por si acaso te marchabas ya, y tirar tu confianza desde mi cama hasta esa ventana (...)"

Nena Daconte "Idiota"

Lectures nocturnes

Habíamos estudiado para el más allá
un guiño, una señal de reconocimiento.
Me ejercito en él con la esperanza
de que todos estemos muertos sin saberlo.

E. Montale

Noriega: my reason

Amb spots com aquest ja no m'atraveixo a dir que la publicitat no m'influeix.

Aquest estiu, una bona Shweppes i si pot ser, acompanyada de Noriega...

V de Vendetta, V de Venganza

"La gente no debe estar temerosa de sus gobiernos. Los gobiernos deben ser temerosos de su gente"

Perquè els somnis s'enrredin amb els cabells al filtre de la dutxa

Diuen que el treball dignifica; bé d'això encara no n'he construït una idea gaire clara, però sigui com sigui, de tant en tant i per qüestions de feina, em topo de cara amb propostes tan interessants com aquesta:

"No deixeu que els veïns es dutxin al vespre: Pel forat de la banyera s’escolen, cada matí, el nostres somnis. L’aigua esbandeix del nostre pensament els llocs, les cares i els esdeveniments que minuts abans constituïen tot el nostre món “real”. I quan sortim de la dutxa ja gairebé no queda res del que hem fet i del que hem estat durant la nit; tot s’ha esvaït. Potser només algunes imatges boiroses, resten tènues d’accions i personatges ara ja inenarrables ens quedaran aferrats a la pell, sota la tovallola. Qui sap on van els somnis? Ja net el pensament, sense noses ni brutícies a la memòria, renovats per fora i per dins, podem afrontar el nou dia i som a punt per tornar a ser allò que som. I només molt esporàdicament, només excepcionalment, deixarem que alguna d’aquestes fantasies nocturnes pugui arribar a modificar-nos la vida.Les canonades en van plenes, dels nostres fantasmes personals, il·lusions perdudes, records oblidats, angoixes dissimulades, desigs ocults que el nostre subconscient ha fabricat i alimentat sota l’influx de la lluna. L’aigua s’ho enduu gairebé tot, desaigües enllà, en l’exercici inexorable de la higiene quotidiana.Però Franziska Dehke, la veïna del 7-32, té el mal costum de dutxar-se al vespre, just quan arriba de la feina i encara té a flor de pell tota la pàtina de “realitat” que s’acostuma a acumular durant el dia; i, és clar, a aquestes hores no són precisament els somnis allò que l’aigua s’enduu pel forat de la banyera. A Franziska Dehke se li escola pel desaigüe la realitat mateixa i quan, després de la dutxa, s’adorm al sofà, també a ella la visiten fragments esparços d’un món que no és precisament el dels seus somnis.En aquest xafogós vespre d’estiu, en què l’aigua de tot un barri desapareix pel setè pis d’un edifici de deu plantes, Franziska Dehke, la veïna del 7-32, deixarà que, per una vegada, la vida li modifiqui els somnis."

Toni Casares (Director de l'obra "La nit àrab". Sala Beckett)

et-ramitsE

Estimar-te és com baixar per les escales mecàniques que pugen, com coure magdalenes tota la tarda i no arribar mai a menjar-les, com escriure’t una carta i no entregar-la, és com empassar-se, tot d’un glop, un tequila un matí de ressaca, és com sentir ganes de plorar però esclatar a riure, com submergir-me nua entre milers de plomes, com buscar ingènua, el final de l’horitzó, com acceptar, definitivament, la lleugeresa del ser.

Estimar-te és entendre el no-sentit d’aquesta vida que ens repta, constantment, al despropòsit, inevitable, d’estimar-nos.

Lliure traducció

"Sed no castus, cautus"


Ni castas, ni discretas...

Parler sans avoir rien à dire...

Pourquoi elle et pas moi ?

"Elle est debout sur mes paupieères
Et ses cheveux sont dans les miens,
Elle a la forme de mes mains,
Elle a la couleur de mes yeux,
Elle s'engloutit dans mon ombre
Comme une pierre sur le ciel.

Elle a toujours les yeux ouvert
Et ne me laisse pas dormir.
Ses rêves en pleine lumière
Font s'évaporer les soleils,
Me font rire, pleurer et rire,
Parler sans avoir rien à dire."

Paul Eluard

Show must go on

"El teatro no puede desaparecer porque es el único arte donde la humanidad se enfrenta a sí misma."

Arthur Miller
En el dia mundial del teatre

Des de l'Asteroïde B612

Diuen que més val tard que mai, és per això que malgrat el retràs, espero que acceptis les meves felicitacions en teu 50è aniversari.

Haver llegit de petita tot el que Antoine de Saint-Exupéry explicava sobre tu, m'ha servit per créixer sense deixar mai de ser una nena, ja saps, madurar sense caure mai en el delicte de ser un adult. Amb tu vaig compartir el desig de contemplar les postes de sol i de tu vaig aprendre que tot el que jo buscava, s'amagava dins una caixa petita i estreta amb tres forats. Per sort, vaig comprendre que si algú estima una flor de la qual només n'existeix un exemplar en milions i milions d'estrelles, amb això en té prou per ser feliç, quan la mira.

Però, sobretot, vaig descobrir que allò que és essencial, és invisible als ulls.

Spring feelings

"Quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos. "

Pablo Neruda

Parets que parlen

"Sense tu, les emocions d'avui no serien res més que la pell morta de les d'ahir"

Quan la passió ens cremava les pestanyes

Recordes com cremaven els meus llavis? Se'ns fonien els dits en el salvatge intent de tocar-nos i de tant roents com estàvem, els llençols esdevingueren brases. S'escalfà desmesuradament l'ambient abans que haguéssim après a besar-nos i ja no érem res més que un parell de flames confonent-se en la implacable projecció d'un mirall roig.

I quan un es crema, crida. Si no fós Toto Frima qui disparà la foto, la noia de la imatge seria jo.

Relats improbables de desigs impossibles

No em deixis. Agafa’m la mà que ja no sóc qui era, sinó en qui m’he convertit. Agafa’m i explica’m la història d’allò que hagués pogut ser i mai no serà.

Pongos

pongo: m. Objecte de gust dubtós que t’acostumen a regalar per compromís i davant el qual et preguntes: ¿Dónde (Coño) lo pongo?

- Tinc una sorpresa per tu…
…
- T’agrada?
…
- …ehem, ehem… Sí!
… ( ¿Dónde coño lo pongo? )


Per fi una oportunitat, en forma d’exposició, per poder alliberar-se d’aquells objectes que sempre has volgut llençar però mai t’has atrevit a fer-ho. Em sembla que jo, hi portaré una caixa plena.

(http://www.lilla.com/cat/home.php)

Llençols

...Silenci

- Què busques?

...Silenci

- El seny

Llibertats

Freedom - Gulls
.

Powered by Castpost



Mentre Wagner musica les nostres mirades, em convides a volar.
Doncs, volem.

Never there

Powered by Castpost

"You tell me that you love me so, you tell me that you care
But when I need you baby, you’re never there..."

Los secretos

Powered by Castpost

Jo també he decidit converti-ho tot en un secret: cada gest, cada paraula, cada impuls de sinceritat, cada somriure però, abans de submergir-me completament en el silenci, escolta el meu últim secret.

"Te he echado de menos hoy, exactamente igual que ayer"

La valse a mille temps (Balles?)

Powered by Castpost

Al primer temps del vals et miraria als ulls i acostaria amb fúria el teu cos contra el meu, amb un cop sec que et sorprendria. I abans que te n’adonessis ja hauríem començat a moure’ns, això sí, molt lentament. Ens mouríem hipnotitzats per un ritme que ens faria oblidar converses incompatibles, llàgrimes, records i enganys. Al segon pas del vals, seguiria mirant-te i tu també em miraries, però els nostres ulls no es preguntarien res. Al tercer pas, simplement premeria encara més el meu cos contra el teu, amb més fúria encara, i ja no sabríem qui és qui. Ens mouríem, cada vegada més ràpid. I tu també apretaries el teu cos contra el meu, embogit, posseït per aquesta melodia infernal que, a contracor, et lligaria a mi més que mai només durant el temps que durés el vals. Aviat ja no seriem nosaltres qui controléssim els nostres cossos, sinó ells a nosaltres. I llavors ja no sabríem fer res més que moure’ns ràpid, més ràpid, més ràpid. Ja no sabríem negar res, ni perdre ni guanyar, ni plorar, ni tan sols riure. Apretaries el teu cos contra el meu. Apretaria el meu cos contra el teu. I ens mouríem bojos, i perdríem completament el cap fins acabar morts i abraçats, l’un contra l’altre, amb ràbia. Amb la ira macabre i dolça dels qui s’estimen però es defugen. Acabaríem eclipsats i junts, a Paris, au temps mille de la valse.

Nocturnes obvietats

Defuig el tedi d’aquest record intermitent;d’aquesta certesa insostenible que t'amarga. Oblida el bes, l’enyor, l’engany i desperta en aquesta realitat que et desafia ara que et saps perduda en una nit tan freda i solitaria.
Els carrers cap al record són massa llargs i és ja tard per iniciar-los, així que afronta amb els dits l’enyorança, i fes que aquests recorrin els camins cap al plaer que sols tu saps com donar-te.
Allò que ja has perdut, ara no vindrà a buscar-te, i tu ho saps prou bé; tan sols el son pot fer realitat el teu desig més indomable.

Homes

Sempre he odiat els homes incapaços d’escoltar al copilot i conduir al mateix temps
Sempre he odiat els homes amb complex a Peter Pan
Sempre he odiat els homes quan miren el futbol
Sempre he odiat els homes que confonen “simpatia femenina” amb “escalfament genital”
Sempre he odiat els homes que s’obliden de les dates importants
Sempre he odiat els homes que s’obliden que les dones també podem veure’ls a ells com un "simple polvo"

De fet, sempre he odiat els homes
I ara ja no sé si prefereixo carn o peix; abans que la fredor d’un home, la fredor d’un maniquí.

Going nowhere

Powered by Castpost

"...If you want it
Come and get it
Crying out loud
The love that I was
Giving you was
Never in doubt
Let go your heart
Let go your head
And feel it now
Let go your heart
Let go your head
And feel it now..."

D.Gray

Quererte como sos

Quan un dia qualsevol em necessitis, agrairé a Benedetti els seus consells.

Táctica y estrategia

Mi táctica es
mirarte
aprender como sos
quererte como sos.

Mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible.

Mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos.

Mi táctica es
ser franco (franca)*
y saber que sos franca (franco)
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos

no haya telón
ni abismos.

Mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple.

Mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites

*(Petites llicències)

Salt d'obstacles

Pels que, com jo, ensopeguen sempre amb la mateixa pedra

Nos vies ne valent pas grand-chose

Passejant per Babelia m'he retrobat amb Carla Bruni, et elle m'a dit que tu m'aimais encore.

Serait-ce possible alors?

No, no m'ho diguis. Deixarem, una vegada més, que sigui el silenci qui parli per nosaltres.

Paah-dum paah-dum doo bee dum, pooooo!

Ho he intentat, ho prometo. He volgut deixar-me endur per altres mans, deixar-me acariciar per altres dits. He provat de cabussar-me entre altres cames coberta per altres llençols, pero no he pogut. Ho reconec, “I wanna be loved by you”.

“I wanna be loved by you
Just you and nobody else but you
I wanna be loved by you alone
pooh pooh bee doo!

I wanna be kissed by you
Just you and nobody else but you
I wanna be kissed by you alone

I couldn't aspire
To anything higher
Than to fill the desire
To make you my own
paah-dum paah-dum doo bee dum, pooooo!

I wanna be loved by you
Just you and nobody else but you
I wanna be loved by you alone

I couldn't aspire
To anything higher
Than to fill the desire
To make you my own
paah-dum paah-dum doo bee dum, pooooo!

I wanna be loved by you
Just you and nobody else but you
I wanna be loved by you alone
paah-deeedle-eedeedle-eedeedle-eedum,
poo pooo beee dooo!”

Potser si fos Marilyn Monroe, voldries tornar-me a mentir.

Friday night

I encara que no vulgui, sempre acabo sortint per ofegar les penes, sempre acabo pensant que el son es recupera. I de cop, sense esperar-ho em trobo al mig de tothom cantant desesperadament els consells de Los Secretos: Déjame, no juegues más conmigo, esta vez en serio te lo digo. Hi érem tots i ja no era sang el que ens corria per les venes, sinó alcohol. Retrobar-se. Amb un mateix i amb la gent de sempre. Losing my religion. Entre glop i glop una mirada còmplice. No entenia massa bé el que em deien els teus ulls i no sé si tu entenies el que et deien els meus. Però no em preocupava res, tenia el meu “Personal Jesus”. Estava clar que després del diumenge vindría un “Blue Monday”, però mentre esperava l’arribada del dilluns, tu seguies mirant-me mentre ballaves a pocs metres de mi i cantàvem amb veu baixa les melancòliques paraules de Mr. Jones. Si, entre cubata i cubata Mr Jones and me told each other fairy tails. Hi erem tots: tu, jo i Issey Miyake. Com hauria justificat aquella holor a home si t'haguéssis apropat a abraçar-me? Tota la nit buscant-nos. Ballant fins que la fusió de la música amb les llums del Local, que s’encen per anunciar el final, ens va deixar expectants. I no podia deixar de moure’m, i no podia deixar de riure. Però les penes floten en l’alcohol i tu ho saps prou bé, i quan començava a perdre el cap Issey Miyake, like devil coming to me, em recomenava que em retirés cap a casa. Quan marxaves, em miraves i les teves ninetes em preguntaven a on em dirigia. Volies acompanyar-me? M’hagués agradat. Però el teus ulls i els meus no es van entendre quan vas creuar la cantonada, mirant-me fixament, i mostrant-me un somriure que inevitablement m’entendria. T’ho vaig dir: Vine, t’espero. Però no em vas entrendre. Et vaig esperar; et vaig buscar desesperadament. I com que no hi eres vaig acabar parlant amb Rafaela Carra. Explota, explotame, explo, explota, explota mi corazón.

-Vens?
-Vinc.

Els nostres ulls no es van entendre. Però no importa, veure’t va ser com retrobar la nena que s’amaga en mi. Mentre els Depeche em murmuraven paraules a cau d’orella, el noi que un cop em va lligar els patins em buscava amb la mirada.

-Vens?
-...

Kill the bill

Llavis que es deuen petons, somriures i paraules,
mans que es deuen carícies,
braços que es deuen abraçades,
ulls que es deuen mirades.

Mai he estat de les que deixa res a deure…

"El sabor de la salida"

Estaba comprobado, una vez más, que
sólo se puede convivir con quien se ama
verdaderamente, con quien se conoce, se
respeta y se protege. Con uno mismo.
Silencio (…)
J.G.Hortelano

1.1 L’estat paranoic: metamorfosi

Aquest matí he despertat i no era jo. Tampoc era l’insecte fastigós del relat de Kafka, més aviat era la repugnant mutació del meu jo trastocat fusionat amb la teva absència. Mentre dormia, el teu no-record i jo ens hem fos en un. I ara, com més lluny te’n vas, més a dins et sento. I ara, s’enfonsen els punts de suport i les parets de la teva habitació són els límits del la meva incomprensió. I els missatges subliminals inscrits en elles, les paranoies d’aquest estat d’esquizofrènia mental. M’he posat voluntàriament la camisa de força, i perquè no eres a prop, sinó t’hagués demanat que me la lliguessis ben fort.

1.2: Reaccions intolerants de poesies contraproduents: Subliminalitats

“Ya estabas aquí antes de entrar” “ Y cuando salgas no sabrás que te quedas” De tant llegir-les, les paraules es fan inesborrables. A on estava? I per què (collons) m’obligues a quedar-me? Apreta’m més fort la camisa de força perquè si és cert que ara que ja he marxat encara estic aquí, vindré corrent a abraçar-te.

O pot ser no. No vindré. Esperaré que vinguis tu mentre faig l’amor amb la teva absència.

1.3: La recuperació dels sentits: Mea Culpa

El pitjor de tot és que la falta de prevenció no em permet l’atac a l’adversari, perquè la culpa és totalment meva. El final era previsible, i la pista de tot plegat encara no s’ha esborrat del tot d’aquella entrada de cine: “El sabor de la sandía. Sala 2. Al fons a l’esquerra”. La resposta a tot plegat era al fons a l’esquerra, i la culpa va ser meva que vaig anar-me’n massa al fons, i enlloc de trobar una sala de cine, vaig trobar directament la sortida; "El sabor de la salida".

Mea culpa. Encara que de sobres sabia que l’amor és cec, mai vaig apuntar-me a un curset intensiu de braile.

Victimes i crims

Quan no et tinc, quan ja t'he perdut sense saber ben bé com, sense saber si mai et vaig tenir, llavors, tinc el millor de Calamaro.

CRÍMENES PERFECTOS

Sentiste alguna vez lo que es
tener el corazón roto?
(sentiste) a los asuntos pendientes volver
hasta volverte (muy) loco?
Si resulta que sí
si podrás entender
lo que pasa a mí esta noche.

El ya no va a volver y la pena me empieza a crecer (adentro)
la moneda cayó por el lado de la soledad y el dolor.

Todo lo que termina termina mal
poco a poco
y si no termina se contamina mal
y eso se cubre de polvo.

Me tocó crecer viendo a mi alrededor paranoia y dolor
la moneda cayó por el lado de la soledad (otra vez).

No me lastimes con tus crímenes perfectos
mientras la gente indiferente se da cuenta
de vez en cuando sólamente sale afuera la peor madera.

Si resulta que sí
si podrás entender
lo que me pasa a mí esta noche
el ya no va a volver y la pena me empieza a crecer (adentro)
la moneda cayó por el lado de la soledad (y el dolor)
la moneda cayó por el lado de la soledad (otra vez)
la moneda cayó por el lado de la soledad.

El silenci de les Negretes

Words like violence /Break the silence/Come crashing inInto my little world/Painful to me/Pierce right through me/Can’t you understand/Oh my little girl/All I ever wanted/All I ever needed/Is here in my arms?/Words are very unnecessary/They can only do harm/Vows are spoken/To be broken/Feelings are intense/Words are trivial/Pleasures remain/So does the pain/Words are meaningless/And forgettable/All I ever wanted/All I ever needed/Is here in my arms?/Words are very unnecessary/They can only do harm/

Enjoy the silence...

Publicitat Subliminal

Jo, salvatge?

Bé, potser sí. De totes maneres, la culpa és dels Frosties que des de petita "despertaron el tigre que hay en mí"

Superacions personals

La por va trucar a la porta.
La confiança la va obrir.
...
Però no hi havia ningú

Adaptation

When everything is red, I'm red as well