I una foto en un bassal

No has deixat cap racó
de la ciutat per habitar,
ni cap record
verge d’enyor.
Si plou,
la pluja no et desdibuixa
ni se t’endú clavaguera avall,
sinó que excita i remou
la poca serenor que he aconseguit
i de tu en fa un fantasma admirable.
Després, la llei del temps
torna a establir la calma
i els carrers que ens separen,
es fan més llargs
i més intransitables,
i em prenc -per primer cop-
el luxe d'ignorar-te.
Lluny d’esculpir la roca
per trobar-te,
llenço les nostres fotos
pels bassals i entenc,
que no em cal més que temps
per oblidar-te.

Ni princesa ni femme fatale

No vull. No vull tornar a posar-me el vestit de femme fatale i apagar-me nit a nit en els cendres d’un bar, amb aquesta falsa fortalesa que el teu record sempre aconsegueix pervertir. No vull veure, un cop més, com es van dissolent lentament tots els plans igual que el gel dins el cubata. No vull ser còmplice d’aquesta por que em diu que puc trobar-te acompanyat, creuant-nos en qualsevol cantonada de la ciutat.
Però cada nit, per uns instants, torno a ser tot allò que no vull ser. I llavros, sóc la princesa solitaria que s’asseu a la barra i espera inútilment una trucada. La princesa que vol tallar-se un a un tots els dits de la mà per no poder marcar el teu número, que vol obrir-se la caixa toràsica, rebentar una a una totes les costelles i llençar el seu cor malaguanyat. La princesa que vol desfilar -fins a desfer-les-, les seves cordes vocals, per no parlar de tu, per no poder parlar-te.
La princesa que s’adorm rendida de tanta lluita, mentre Leonard Cohen li canta fins que torna a sortir el sol, cada matí.

La gàvia

"Aunque la noche, conmigo, no la duermas ya, sólo el azar nos dirá si es definitivo."
Jaime Gil de Biedma

Llegeixo en el teu cos
-estranya gàvia mal tancada-
els mistèris que et conformen
i amb lletres omplo
papers en blanc
i trec conclusions imaginàries
sobre el teu ésser.

Si t’escric,
descric la nostra realitat
filtrada pel prisme
d’uns ulls i d’un cor
que saben a penes
quatre coses de la vida.
I em perdo en la deformitat
d’estúpides preguntes
que es multipliquen
en el calidoscòpic
neguit d’entendre
qui som, què fem.

Potser la por més gran
és saber que
-tard o d’hora-
s’acabarà la tinta
i ja no podré escriure’t
des d’aquest refugi
de llibretes i esborranys,
on t’estimo
des de la solitud,
des del silenci.

Llamadas de regreso

"Perdóname por ir así buscándote tan torpemente..."
Pedro Salinas


Cerré la puerta sin quererlo, sólo porqué ya nunca entrabas. Cerré la puerta, pero te di la llave, como regalándote una invitación permanente a cruzarla. Me fui, no de verdad, sino en apariencia. Me fui, pero te di el silbato como mostrándote las ganas de oír algún día tu llamada de regreso.
Y todos preguntan si merece la pena esperar; como no esperarte si ese corazón tozudo y cabezota que se esconde entre costillas no deja de exigirlo y ahora por ahora, la razón dormida en mi cabeza, callada disimula.

Lo que no cabe en una bolsa

Nuestra história cabe en una bolsa, pero no cabe en mi memória, no entra, no encaja. Me cuesta imaginar que se borrarán sin más las entradas de cine y de teatro que un día nos sentaron juntos en la misma sala. Que se irá el olor a perfume de mi cuello sin que puedas olerlo, que no se erizará más mi piél si no la tocas, que no podré hablarté ya de mis sueños. En la bolsa tengo los zapatos, el pijama, el vibrador, las fotos y algunas cosas más que me dejé en tu casa… Pero, los otros recuerdos, los que supuestamente debo ordenar ,sin dolor, en las estanterías de mi cabeza, se instalan caóticamente por todo mi cuerpo, me invaden y por las noches siempre sueño lo que de día no tengo. No, nuestra história no cabe en una bolsa.

Start a flame in your heart

"I don't want to set the world on fire, I just want to start a flame in your heart"


No sé si van fallar els llumins o bé l'encenedor, o simplement la falta d'adicció a la piromania: No volia convertir el món en flames, només encendre una petita flama en el teu cor...

Blue

I just wanna be Blue. Blue with you...

When we change the skin

Suposo que és per això
que tot el comença, acaba,
perquè cal mudar la pell
i canviar els vestits a cada temporada.
No és pas indigne, ni covard,
voler aferrar-se als fets,
ni viure en el record.
A vegades,
la vida se’ns fa tan propera
que amenaça,
i encara avui,
ningú no ens ha ensenyat
com defensar-nos,
ni com explicar-nos amb paraules.

I'm not a Lolita

Diuen els llibres que ara toca veure com es va construir la gàbia espiritual en la que em veig atrapada; perquè ara, ja no importa qui té raó. Ahir les cartes del tarot deien: Templari. Esperança.Triomf. No és cert que m'hàgi resignat a perdre't, senzillament accepto el buit que m'has deixat. Això sí, que quedi clar que no sóc una Lolita.

Right now. Love.

Amémonos antes de que la vida sea sólo el eco menguante un grito pasado

Com un quadre de Monet

Parlàvem del desastre i ens era inevitable concloure que, molt probablement, tot aquest desgavell que vivim en primera persona i des de primer terme, deu resultar més intel•ligible vist des del cel. Potser, la deformitat d'aquests dies tan replets de preguntes, no es deu a un error en la forma dels mateixos, sinó que l'ull humà o la ment no és capaç de veure les respostes i donar forma als cossos si els contempla de tant aprop. I si és així entenc que estimar-te és com mirar un quadre de Monet, com admirar massa d'aprop algun del seus jardins i veure-hi només tonàlitats i colors sense sentit. Per això, a contracor, vaig retrossedir uns quants passos i vaig prendre distància per mirar-te des de lluny. De cop, els colors eren un munt de flors precioses, hi havia un riu i una noia amb un paraigua i molta llum; de cop, vaig veure en el teu quadre, en tu, el que sempre havies tingut pintat a la pell i llavors mentre els cossos recuperàven la seva forma i els dubtes cobraven sentit, se'm va accelerar el rítme cardíac, tenía vèrtic, i em sentia confusa davant tanta bellesa. El diagnòstic era clar, una malaltia psicosomàtica anomenada Síndrome Stendhal. Vull confesar-te però, que la sobredosis de bellesa que em va causar el trasvals no fou la superficialitat d'una tela on s'hi dibuixa un quadre, ni el màrbre gèlid d'una escultura exquisitament perfecte, sinó que fou la bellesa d'aquest amor imperfectament autèntic pel qual els dos vam haver de mirar els nostres quadres des de lluny.

The strange side of the moon

Ahí estas, y eres hermosa pero, sabes a mentira. Quizás tu luz, quizás las manchas de tu piel, quizás la implacable sensación de tu presencia me hacen dudar de mi verdad y vuelven ilegible esta extraña realidad en la que habito . ¿Quién te trajo aquí? ¿ Y que hace todo el tiempo ahí, colgada como la loca que no entendió la vida? Quizás sólo debo saber que estás, sin más. Estás. Porqué sin más suceden las horas y los días ceden, así sin más, ante las noches... y ahí estás.

Aunque no lo veas, ni lo digas, ni lo oigas...

Me invitaron tus sábanas
al calor acostumbrado
y aunque tus ojos no lo pedían,
quise decirles : ”Te quiero”.
Te miré muy fijamente,
como entendiendo que tu
siempre hablas en silencio,
y no pude decir nada.
-Que mal sienta tragarse
según qué palabras.-
Entonces, ese miedo de tus ojos
se me abrazó muy fuerte a las piernas
y me dormí sabiendo que soñar,
también es hablar en silencio.

Lady Happy

"(...) Si el amor, como todo, es cuestión de palabras,
acercarme a tu cuerpo fue crear un idioma"

Luis Garcia Montero

Cuando existe el tiempo

Cuando existe el tiempo
Y cuando no,
Ahí está, enigmática e implacable,
Amenazante como una adivinanza
Tan sencilla que no se puede descifrar.

Hace tiempo, luché en contra
y a favor de ella,
crucé, inocente, campos de minas
Y calles en las que siempre es invierno,
hasta que la soledad y la espera
Se llevaron todas las respuestas
Y entonces me escondí
Entre sábanas obscenas,
Rindiéndome al susurro
De almohadas que hablaban por hablar
Y labios que nunca decian “te quiero”.

Cuando existe una razón
y cuando no,
ahí está, la extraña presencia del amor,
vagando por todos los rincones de este piso
desde dónde te pienso y te anhelo,
cuando existe el tiempo y cuando no.

About Spoon River

Muchas veces he estudiado
el mármol que me han esculpido:
un barco anclado en el puerto y con las velas recogidas.
No expresa mi destino de verdad,
sino mi vida.
Pues el amor se me ofreció, y me acobardaron sus desengaños;

los pesares llamaron a mi puerta, pero tuve miedo;
la ambición me reclamó, y me asustaron los riesgos.
Continuamente anhelaba, sin embargo, darle un sentido a mi vida.

Y ahora sé que debemos desplegar las velas
y coger los vientos del destino
a dondequiera que lleven el barco.
Puede acabar en locura darle un sentido a la vida,
pero la vida sin sentido es la tortura
de la inquietud y del vago deseo...
Es un barco que suspira por el mar y le tiene siempre miedo.


Edgar Lee Masters

Every time I look at you

És reconfortant l’inèdit somriure
dels teus ulls,
i encara que la nit m’ha tornat solitària
potser sense saber-ho,
obres totes les portes quan m’abraces,
i em tens en l’instant que s’escapa i per sempre.

Poetry and prose and Martha

Ahir et deies Martha. Jo no tenia nom, o potser sí. Tu m'escoltaves en silenci, Martha. Jo sempre he sigut molt impulsiva, i potser encara ho sóc. Fora, al castell sentia el fred i la nit i la por de dir-te: Martha I'm trembling close to you...

All things go, All things grow

Hi ha vegades que, senzillament, les coses et van bé...

Sweet moments

Vas entendre-ho tot quan vas veure les meves sabates color La Caja Roja. Estava clar que la nit ens deparava tendresa i bombons. I llavors, jo ho vaig entendre tot, quan em vaig treure les sabates: Venies del passat, d'aquell passat on érem estranys que es creuàven pels carrers i darrera somrriures amagaven paraules que no es podrien dir fins anys després.