30 de juny 2007

Nanit... (Enviar? Si. Enviando...)

Resulta estrany i alhora comfortable aquesta sensació de solitud i neguit en la qual reposo darrerament, des que et conec. La nostra realitat és la imatge preciosa i fràgil d’un calidoscòpi que només conserva el dibuix impecable de les seves peces si un és capaç de subjectar-lo, sense que li tremoli massa el pols. Parlem llenguatges diferents però, -en el fons- ens entenem. Premeditadament, però impulsiva,deixem que els dits parlin per nosaltres quan ens fa por parlar i el millor que podem fer és escriure, a tota velocitat, uns quants caràcters en un SMS que -amb una mica de sort- insinuaran allò que realment volem dir. Ens adormim amb el telèfon al costat, aguardant el “pip, pip, pi, pip” d’un nou missatge que ens desitgi bona nit i finalment, ens adormim sense entendre massa bé què és el que ens uneix, però sense donar massa importància al que ens separa.