31 de març 2008

And so it is...



"El amor es un accidente a punto de ocurrir.

El deseo es un estraño al que cres conocer.

La intimidad es una mentira que nos decimos a nosotros mismos.

La verdad es un juego al que jugamos para ganar.

Si crees en el amor a primera vista, no dejes de mirar..."


CLOSER


Encara que ja he tingut l'accident, encara que ja he descobert que no desitjo estranys que conenc sinó coneguts que desconec, encara que ja no puc consolar-me amb més mentides per creure que més que amistat era intimitat el que teniem, encara que jugant a guanyar ho vaig perdre tot... encara no he deixat de mirar...

25 de març 2008

Out of focus




Sembla indiscutible acceptar que -d'una forma o d'una altra- la distància sempre acaba imposant-se.

A la porta de la meva nevera hi tinc penjades algunes paraules de Neruda: "Para que nada nos separe, que nada nos una".

Diuen que la primavera la sang altera.

En mi vida siempre es primvera.... y yo estoy desenfocada.

21 de març 2008

Terriblement feliç

Segon Freud, existeixen dues maneres de ser feliç: ser idiota o fer-se l’idiota. Si és Així, hauria de sentir-me terriblement feliç perquè últimament a causa de les meves interaccions amb el sexe masculí, em sento bastant idiota. Realment Freud tenia raó. Ser idiota et fa feliç.

La idiotesa és un procés llarg i dur que comprèn diferents fases. La primera és la fase de la ignorancia en la qual un es comporta com un idiota i tothom n’és conscient menys ell. La segona fase és la del reconeixement. T’adones que estàs fent l’idiota i vols dissimular-ho, però quant més dignament intentes comportar-te més idiota resultes. No obstant, el teu orgull no et permet assumir aquest comportament idiota perquè l’esperança d’aconseguir l’home de “la teva vida” justifica qualsevol acció, fins i tot aquells que allunyen a una dona del seu glamour, la seva feminitat, la seva duresa i la seva dignitat. I finalment arriba la fase de la sinceritat. En aquest punt, i després d’haver fet l’idiota durant mesos, acabes confessant a l’home (que en realitat mai ha sigut l’home de la teva vida) que t’has enamorat d’ell i –evidentment- reps per resposta una negativa que sempre acaba amb la frase: “ …però, podem ser amics, no? I és precisament en aquest moment, mentre t’aguantes les ganes de plorar i intentes posar cara de “No passa nada…” en el que ets coronada com la reina de les idiotes. Sense saber ben bé com t’has convertit en “Miss-Idioteces”: ets moníssima, super simpática, una gran persona, però vés oblidant la seva olor, la imatge del seu culet perfecte, i els polvos salvatges. Només sou amics.

Empasses saliva i t’adones que l’has cagada una vegada més. Que has tornat a tocar fons. I llavors et sents tan idiota que de cop esclates a riure entre llàgrimes perquè saps que més avall ja no es pot caure i que a partir d’ara tot serà millor.

Definitivament, ets una idiota molt feliç.