Perversions

L'estress és dolent pel sexe. Deu ser per això que últimament a la Nisshin li costa arribar a l'orgasme...

Localitzacions

"Digue'm quants de cops t'has sentit sol en mig del món, sense trobar el teu lloc"
1000, 2000, 6789 vegades. Què sé jo, n'he perdut el compte. Sigui com sigui, avui la Nisshin tampoc sap quin és el seu lloc al món.

I promise...

Ho prometo, mai més no faré plans. Així evitaré que fracassin un darrera l'altre.

Quan s'acaba la xocolata

Ja t'havies acabat la tassa de xocolata quan he entrat. Tu m'has mirat rient, més que amb els ulls amb la mirda, i m'has convidat a seure. Ens hem fet un parell de petons i després m'has dit: "Li he enviat una postal de nadal, i l'he convidat a quedar. Creus que l'he cagat?". T'he mirat i he rigut, com volguent dir que ni l'un ni l'altre tenim remei, però que encara sort que li hem donat un toc d'humor a aquest sentit tràgic de la vida. Malgrat que tots dos sabem que no és bo obrir una porta sense tancar-ne una altra, sembla que darrerament no fem més que obrir les portes del desastre. Qui ho hauria de dir, tu i jo, després de tant de temps de bar en bar explicant-nos les penes i rient-nos dels problemes.

No, suposo que no t'has equivocat; suposo que encara l'estimes. I quan un estima, no s'equivoca.

Saturday Night

Eternitats

"La vida es eterna en cinco minutos"

Victor Jara

Born to be a child

Estimats Reis d’Orient, m’agradaria tornar a ser molt petita, nena, pàrvula, criatura,
per:
- Dir Sí quan vaig dir No, per dir No quan vaig dir Sí.
- Per tornar a casa de l’àvia, trobar-me el llop, i trencar-li la cara per burro.
- Per dir mentides sense fer mal a ningú.
- Per tornar a tenir tres nòvios, (i que entre ells siguin amics).
- Per explicar-li al Bambi que la seva mare no va morir i que només es tractava d’una pel•lícula apta de dibuixos desanimats.
- Per tornar a passar per tot i més, sabent que el pecat no existeix.
- Per tornar a preguntar “per què” i aquest cop obtenir una resposta clara.
- Per poder recuperar aquell examen, canviar bíceps per tríceps, arribar a l’aprovat i no haver-me de passar l’estiu estudiant.
- Perquè aquests mixelins que tinc aquí tornin a ser allò de “ai la cuca, quina panxolineta”.
- Per passar-me els estius a dalt d’un arbre.
- Per no rebre cartes del banc.
- Per tornar a llegir per primer cop El petit príncep.
- Per escriure història sense h, vida amb b alta i quedar-me tan ampla.
- Per tornar a passar de plorar a riure en uns segons i no saber perquè.
- Per veure si aquesta vegada tinc més sort i en comptes de ser la simpàtica sóc la guapa.
- Perquè les cireres tornin a ser les millor arracades.
- Per poder dir la meva edat amb els dits d’una mà.
- Perquè totes les ferides es curin amb mercromina.
- Per tornar a pensar que ser gran es genial,
i sobretot...
- Per dir NO quan vaig dir Sí i dir Sí quan vaig dir No !


(Adaptació de l’escena Estimats reis d’Orient de Joan Ollé de l'obra Criatures)

Eschatological words

Finalment.
Ho he fet.
Les he llençades una a una.
Les paraules que no m’atrevia a dir-te.
A la tassa del vàter.
Després.
He tirat la cadena.
Grrrrrrrrrrrrrrrr.....

Fins que sigui massa tard

-A veces me pregunto qué estamos esperando.

Silencio

-Que sea demasiado tarde, señora.

“Oceano Mare” d’Alessandro Baricco

Conversaciones incompatibles

"Llevamos a cabo una conversación incompatible, pero hoy, no quiero ni verlo…"(Muchachito)


- ¿A dónde vamos?
- Vamos al olvido pasando por la indiferencia
- De amantes a desconocidos, bonito “desproceso”.Como los cangrejos.
- Es sólo un ciclo
- Ah
- Brahma-Vishnu-shiva
- ¿Qué significa Brahma-Vishnu-shiva?
- Significa “creacion-mantenimiento-destrucción”.
- Así que ahora estamos destruyendo…
- No se puede destruir lo que no se ha creado
- ¿Así pues, dónde estamos?
- En el mismo sitio dónde estábamos antes de empezar
- ¿Y qué sitio era ese? ¿La nada?
- La indiferencia

Pors

Quan Mclan va escriure aquesta cançó, pensava en mi.

MIEDO
(Carlos Raya, Carlos Tarque)

Para empezar
diré que es el final
no es un final feliz
tan sólo es un final
pero parece ser que ya no hay vuelta atrás.

Sólo te di
diamantes de carbón
rompí tu mundo en dos
rompí tu corazón
y ahora tu mundo esta burlándose de mi.

Miedo
de volver a los infiernos
miedo a que me tengas miedo
a tenerte que olvidar.

Miedo
de quererte sin quererlo
de encontrarte de repente
de no verte nunca más.

Oigo tu voz
siempre antes de dormir
me acuesto junto a ti
y aunque no estás aquí
en esta oscuridad la claridad eres tu.

Miedo...

Ya se que es el final
no habrá segunda parte.

Y no se cómo hacer para borrarte.

Para empezar
diré que es el final.

Miedo...

y aquí en el infierno
oigo tu voz.

El caminante

...Y, cansado de andar sin saber por dónde, el caminante, colgó sus zapatillas y continuó su camino, sin saber por dónde; esta vez pero, obligando sus pies a sentir el calor del asfalto, la humedad de la tierra, la dureza de las rocas, el frescor del césped, la suavidad de la arena y la intensidad de la vida.

Originally uploaded by Nisshin.

The cult of Ipod

Mentre decideixo si menjar un plat de verdura o menjar-me el món,si trucar-te o oblidar-te, si entendre't o esperar que m'entenguis tu a mi, si plorar o riure, si buscar la clau o deixar que es perdi per sempre, si obrir la porta o quedar-me mirant pel forat del pany, si calces o tanga, si t’enyoro o t’ignoro, si cafè o tallat, si deixar que els peus toquin a terra o que les ales em portin al cel, si parar el despertador o seguir dormint, si arriscar o deixar-me vèncer, si pedra, paper o tisora, si tornar o no tornar, si callar o parlar, si escoltar al cor o al cap, si ratlles o quadres, si mirar-me al mirall o mirar-te els ulls…

Mentre, faig culte a l’ipod. Posar-me l’auricular esquerra; després el dret. Ara sí, per mi, ja pot petar el món.

Originally uploaded by Nisshin.

Mucha gente y muy pocas personas

En el mundo, mucha gente y muy pocas personas.

Originally uploaded by Nisshin.

El mundo, un bueno lugar para leer tranquilamente irónicas tiras de cómic mientras bebes una taza de te.

Roots

The rules were easy Nisshin:

“Never leave his roots grow wildly in you heart”

Originally uploaded by Nisshin.

And now what? Who will pull these out?

Das Verbrechen

-¿Qué es un crimen?

-"...la vergüenza de una vida deliberadamente desperdiciada, entre tantas vidas deliberadamente desperdiciadas."

Charles Bukowsky

Límits

He volgut portar això nostre més enllà del límit, d’aquell mateix límit que tu vas anar dibuixant per creure’t més feliç, per poder pensar que rivalitzant amb mi aconseguiries més fàcilment la pau interior que mai has trobat. Recorda però, que jugar a fer teatre en els carrer de la vida requereix certa experiència, i tu mai has deixat de ser una actriu mediocre. Així que, ves comprant el paracaigudes, perquè fa massa temps que estàs caient precipici avall i encara no t’has adonat que no hi ha ningú que t’esperi a sota,amb els braços oberts per frenar-te la caiguda. Quina llàstima! Saps?, jo seguiria esperant-te amb els braços oberts, sota el precipici, a l’aeroport o al portal de casa però més enllà del límit, el desengany m’ha malmès totes les forces i el temps ha debilitat cada part del meu cos. M’he cansat d’esperar-te; de buscar pedaços per cosir i curar els cops que he anat rebent de tu. M’he cansat, i ara ja només puc desitjar-te que et sigui lleu oblidar-me, perquè la mateixa que va anar per tu més enllà del límit, no torna mai a abraçar-te.

Evidències dites per un boig

Nisshin.

No diguis mai més que l'amor és complicat; només hi ha tres opcions:


1.No estimar i ser estimat
2.Estimar i no ser estimat
3.Estimar i ser estimat


A propòsit de l'obra Vang Gogh d'Ever Blanchet

How much do you love me?

Somebody once asked me. ‘How much do you love me?'
I said, ‘This much,'
And stretched out my arms as far as they would go.
'Is that all?' they said.
So I stretched further, expanding my chest and reaching as far as I could.
But still this wasn't enough for them.
Once again I stretched,
This time so far back that my knuckles met behind me.
At this point my skin began to split,
My ribs began to crack,
My chest tore open,
My heart burst out
And fell to the floor.
We both looked at it as it became cooler and cooler
And more still and more still
Until finally it was cold and dead.
Then a crowd of strangers appeared
And one by one they approached.
But because they didn't recognise my heart
They trampled over the it.
I have learnt from this
Never to show somebody how much I love them.

By Aiden Shaw

Nisshin.

El que Murphy no va dir

No sé si ho va dir Murphy, però sigui com sigui, el que està clar és que si les coses poden canviar a l’últim moment ho faran, i a més a més, ho faran de la pitjor de les maneres. Tota il•lusió passarà a ser l’inici d’una incomprensió depriment. No sé si ho va dir Murphy, però acabar un bon dissabte de la forma menys inesperada a causa d’un canvi incomprensible i imprevist, pot resultar tristament surrealista. No sé si ho va dir Murphy, però en el pitjor dels casos, un sempre es pot preparar una bona sopa (seria més curatiu una barreta de xocolata, però la sopa fa l'abstinència més sana) i intentar que el mal humor es dissolgui en els grumolls indissolubles de qualsevol sobre individual de sopainstant.

Retratada per un desconegut

Si ens coneixem, mai parlem clar. L’estranyesa que caracteritza la relació de dos desconeguts crea, d’alguna manera, una atmosfera de sinceritat entre ells. Cap dels dos té res a perdre si decideix exposar amb sinceritat, allò que pensa o intueix de l’altre. Quants cops no ens hem adormit pensant: què deu pensar la persona X de mi? Potser en alguna ocasió ens hem atrevit fins i tot a preguntar-ho: Què penses de mi? Un interrogant que sol sorprendre a aquell que hipotèticament ha de respondre'l; un interrogant que espanta. Encara que, el que fa por, no és la pregunta en sí, sinó el límit de sinceritat al que ens hem de cenyir en respondre. No ens enganyem, per més que ho intentem mai contestarem amb la tranquil•litat necessària per donar una resposta purament sincera a tal pregunta.
Fins i tot, algun cop ens ha semblat més interessant conèixer la opinió d’algun desconegut (més que la d’un amic) sobre què pensa de nosaltres. Què deu pensar de mi el noi del jersei verd que fa veure que llegeix “L’ombra del vent” mentre em mira, tímidament, entre línia i línia quan compartim vagó i creuem mirades des de Sants fins Plaça Catalunya? Li preguntaria, però l’anormalitat de l’atreviment em reprimeix els instints més desvergonyits de mi mateixa.

Però que passaria si per una vegada a la vida, algú que realment no ens coneix de res, ens digués el que pensa de nosaltres? Si ens expliqués allò que li va venir al cap el primer intstant que ens va veure? Jo almenys, ho vaig trobar molt curiós. Us explico: a la darrera classe d’interpretació que vaig assistir, (la primera del curs i en la qual ens vam presentar entre els companys, perquè no ens coneixíem de res) vam fer un exercici molt interessant. Asseguts en rotllana, i mirant-nos els uns als altres, vam escriure en diversos trossets de paper la primera impressió que havíem tingut de cada una de la resta de persones del grup. Érem 20 persones, per tant vaig haver d’intuir la personalitat de 19 dels meus companys els quals van fer el mateix, incloent-me a mi. Un cop escrit el que pensàvem de cada persona (pensàvem, intuíem o inventàvem segons el que ens deia la mirada i l’aspecte de cadascú) vam repartir els papers, de manera que cadascú havia d’acumular les 19 opinions diferents de la resta de companys sobre la nostra persona. Us prometo que el resultat va ser molt curiós i interessant; 19 opinions d’estranys, algunes molt allunyades de la realitat i altres, autèntics retrats del meu ésser. Al•lucinant.

Entre d’altres moltes coses els estranys van pensar de Nisshin que:

- Vol donar una imatge de seguretat
- Li agrada la televisió i el cinema
- Li apassiona la música i es fan d’OT (una opinió repetida 3 vegades i molt allunyada de la realitat però molt curiosa)
- És la primera en saltar de les roques al mar
- Li agrada fer guerres de coixins amb els amics
- És atractiva, “pícara” i és feliç amb la seva vida
- Mai s’ha preocupat pel que pensin d’ella

I sens dubte, la més peculiar i potser la més cenyida a la realitat (amb certs matisos):

- És mona, ha passat per mans d’un fotògraf, juga amb dos nois, és una mica tímida i a casa seva no saben que fuma....(amb certs matisos que ja comentarem...)

Dualitats irracionals

No m’entens, ja ho sé. Intentes desxifrar-me les mirades i no m’entens. Ja ho sé. Has de saber que ara tinc 4 ulls. De tant mirar-me en el mirall per buscar el meu jo més sincer i més amagat, m’he duplicat. Ara jo sóc 2. És per això que no m’entens. Perquè:

Sóc la que et truca insistent i la que et penja el telèfon bojament.
Sóc la que et clava el puntal i la que mateixa que et neteja la sang.
Sóc la que et dóna el iogurt però t’amaga la cullera.
Sóc la que et prepara el cafè però et prohibeix el cigarret.
Sóc la que es mira en el mirall i la que és mirada en el mateix.
Sóc la que et va fer l’amor i va sortir corrent…
…sóc tot el que sóc i el que no sóc però intento ser.

No m’entens, ho sé. Però pots estar tranquil, tot el que no trobis dins els meus 4 ulls, ho trobaràs dins “El calaix de les paraules”.

Originally uploaded by Nisshin.

Manual d'instruccions

“En algun moment has pensat si t’estàs equivocant?” Vas preguntar-me. “Penso, que no sé si estic fent bé. Dubto, però això ja ho saps” vaig respondre’t. I vas seguir preguntant. D’alguna manera no entenies el que estava passant, no entenies perquè s’havien acabat els diumenges de cine, perquè ens havíem convertit en dos estranys en menys del que dura un diari, no entenies perquè havia marxat, perquè sentia la necessitat de saber-me sola, no comprenies com t’havies convertit en el protagonista de la cançó “Creep” de Radiohead. No sabia massa bé com respondre a tot allò que em plantejaves. A penes havia desfet la meva maleta i la meva vida seguia tan desordenada com la meva habitació. No m’atrevia a plegar les samarretes i reordenar-les dins l’armari; estava fora de lloc, com nouvinguda als espais més quotidians de casa, als espais més coneguts de mi mateixa. Què volies que et donés per resposta si ni tan sols jo sabia que contestar-me a mi mateixa? Passava els dies fent cafès amb antics amics, amb coneguts, i vells amors, quan el que realment em convenia, era asseure’m i prendre un cafè amb mi mateixa. Asseure’m i preguntar-me: “Nisshin, què recollons et passa?”. I llavors em tornava la pregunta al cap “T’estas equivocant?” No em feia por equivocar-me, més aviat em feia mal no saber triar el bon camí, sentir-me tan estúpida com sempre que escollia la cua per pagar al super. M’havien obligat a entendre’m amb un nou Jo que desconeixia i, sincerament, la convivència no era fàcil. El meu Antic Jo es mostrava esquerp i tossut davant els canvis del nou Jo. I tu seguies demanant-me explicacions. I també me les demanava l’Antic Jo. Caminava poruga per la corda fluixa que delimitava la bogeria de la racionalitat. I n’estava segura que acabaria caient pel pitjor del cantons. Ningú és capaç de creuar una corda fluixa amb els ulls tapats; i jo tampoc. I tu em preguntaves “En algun moment penses que t’estàs equivocant?” I jo callava. “Tenia tantes esperances dipositades en nosaltres” afirmaves. I jo per dins pensava: “Per què ningú ha escrit un manual d’instruccions pel bon ús de la vida, si a vegades viure és més díficl que muntar una bicicleta?”

instruccions
Originally uploaded by Nisshin.

La maldición del cajón sin mi ropa

Nedant en el dubte i el turment, se sent tan traïdora com la protagonista d'aquella vella cançó de Sabina. Ara, al pensar que allò va durar "Lo que duran dos peces de hielo en un güisqui on the rocks" l'únic que sap fer és plorar; plorar i plorar com un autòmat que se sent indefens davant els interrogants de la vida. No sap quan trigarà a aprendre a oblidar-se d'ella, potser tan sols "19 días y 500 noches" o potser menys del que triga una papallona en perdre la vida. Ara només pot sentir-se culpable quan escolta una vegada i una altra la irònica lletra d'aquella vella cançó de Sabina.


- Yo quería quererla querer y ella no (ella no?)
- Así que se fue, me dejó el corazón en los huesos...(no hay billetes sólo de ida)
- Y regresé a la maldición del cajón sin su ropa (Obre el Calaix de les paraules)
- Dijo hola y adiós,y, el portazo, sonó como un signo de interrogación (...?)

Estrelles

Mentre mirava el sostre color crema de la sala estirat a la Chaise longue, el seu psicòleg - que en realitat era el seu Jorge Bucay particular - li va dir: Mai apareixen estrelles a la vida de ningú sense cap motiu. Al llarg dels temps elles han estat molt importants. Els mariners adoren les estrelles i a elles encomanen els seus destins perquè guiïn els seus vaixells. Els més romàntics, els més idealistes, demanen desigs a les estrelles. Els astrònoms les estudien. Així doncs, l'aparició d'una estrella és sempre un senyal; però recorda que elles sermpre venen i se'n van. Són les nimfes de la nit, deesses de la Lluna, reines de la bogeria, la rauxa i la falta de seny; són segurament les culpables de l'oblit de la racionalitat quan la nit cau sobre les ciutats. Venen amb la nit, i amb el dia se'n van. Les estrelles brillen amb llum pròpia perquè són sabies en experiència ja que la seva existència és infinita. Ja ho saps, doncs. Ara l'únic que et cal és saber qui és la teva "estrella" i per quin motiu brilla avui en els teus dies. Quan l’hagis trobat, recorda que l'important no és posseir-la, sinó aconseguir que per més lluny que sigui estigui cada nit al teu costat. Així doncs, no tinguis por de la seva fugacitat i resigna't a comprendre que per més que tot s’ensorri, quan acaba el dia, comença la nit.

Quina llàstima que Vueling no tingui cap trajecte amb destí a les estrelles...

Un amor que segurament ningú entenia

Mai ha entès perquè les il•lusions són de vidre. Avui es resigna a creure que l'amor és només cert en els contes de fades; en aquells contes que mai van agradar-li de petita i que ara llegiria amb molt de gust. Avui tot són cançons i llibres que li recorden aquells amants perduts. El problema, potser, és que segueix somiant, que segueix vivint en el seu món literari per emergir d'una realitat que la corromp, que segueix somiant viure les històries d'aquells personatges de llibre que han estat, en realitat, molt més que els seus amics. Que bonic seria viure una història d'amor com la de Herr i Bill a Silenci

“ (....)El destí havia volgut que Herr arribés al Cap Nord i que trobés el seu amic Bill. També fou cosa del destí que Bill i ell acabessin confessant-se un amor que segurament ningú no entenia. Quan Bill obrí la porta de casa seva i, després de molts anys, va veure de nou Herr, que havia vingut a buscar-lo, va dir: “Feia temps que t’esperava”. I res més. No va dir res més. El mateix dia que Herr arribà, els dos van saber que estarien junts fins que la vida se’ls caduqués.
A casa d’en Bill sempre hi havia hagut un armari buit destinat a la roba de Herr, un lloc a la taula reservat per a Herr, una tovallola al bany per quan Herr es dutxés, i la part esquerra d’un llit de matrimoni guardada especialment per al dia que arribés Herr.
Durant els matins, Bill escrivia. Era escriptor. I Herr gastava rodets i més rodets fent fotografies arreu. A les tardes, els dos passejaven junts i parlaven dels anys que havien estat separats”

Que bonic seria saber que algú l'espera amb un armari buit, amb la part esquerra d'un llit reservada per ella, amb una tovallola al bany pel dia que ella arribi, amb una porta oberta...

I loved you...

I loved you...
Originally uploaded by Nisshin.

Des de l'eco insonor, l'autoconsell

Sempre em quedarà el consol d’aquelles converses silencioses amb el meu jo més desconegut. Perfectament buides, les paraules s’escolen del poema quan he de menester-les... i és que la teoria sempre s’amaga quan arriba la pràctica.

Paraules pel meu jo

A l’indret des d’on recullo les tardes
que em caldran per envellir,
des d’on palpo com cega
antics encerts
i estudio manuals d’art i paraules,
t’espero.
Enfila’t
al cim que et conforma,
veuràs que al punt més àlgid
del teu tu,
només hi ha espai per l’aire.
Relativitza-ho tot amb clau de vida
i existència,
i sabràs que dalt l’apicle de tu mateix
tot és lleuger i amable,
més que el silenci fascinant
del mar en calma.
Tot el que et cal per viure
és rera el crepuscle de llum
senzilla i plàcida,
que dibuixa viaranys
de claror en l’obscur
litigi que t’estanca.
Enfila camí cap a la cúspide
i aprèn a respirar malgrat
la pols que aixequin les teves passes.
El temps és un preàmbul
que s’escapa pel espais
que deixes entre paraules;
Així que reposa els ulls
en el silenci de la tarda
i escull per viatjar els vells errors,
que et feren més valenta i més afable.

Només de tant en tant...

De tant en tant, i només de tant en tant, tinc la sensació d’haver-me perdut algun capítol concret de la meva vida; d’haver-me adormit derrotada en algun sofà de l’inconscient, com si fos talment una tarda de diumenge, i al despertar-me no aconseguís recordar el film que estava veient. De tant en tant, sento com si el vent s’hagués endut de matinada, les peces que m’ajudarien a comprendre la macabre construcció d’un puzzle que més que un joc de nens és un joc d’adults.
De tant en tant, una trucada que no comprenc. De tant en tant, el retorn d’antics vestigis del passat que s’alcen d’entre la pols com vells fantasmes. De tant en tant, la confusió d’una conversa amb difusa intenció. De tant en tant, m’estranyes, i m’estranyo, i m’estranya el món també. De tant en tant, i només de tant en tant, desperto de nou per primer cop en el moment més insòlit del film de la meva vida.

Grima

Grima is everything and everything is grima