Killing me softly

Em lligaràs.
M’esquinçaràs la roba amb fúria.
M’arrancaràs un a un tots els botos.
Em lleparàs de dalt a baix.
Em faràs mal.

I després, què?


Després, m’abraçaràs perdut en el desig de sentir-te estimat
T’amagaràs sota els llençols i decidiràs llençar, per sempre més, les cordes.


En el fons, la perverció, no és més que un joc d’innocència.

Descarrilar

La possibilitat que el metro descarrili en qualsevol moment li resulta increïblement excitant. Sap que és poc probable que passi, però d’alguna manera, si pogués, aclamaria inconscientment a la tragèdia. S’amorra, temerària, a la finestra del vagó per intentar observar amb la màxima precisió les espurnes que salten de les vies, i espera, expectant, si descarrilen.

La possibilitat que la seva vida descarrili en qualsevol moment li resulta increïblement excitant. No saps quina probabilitat estadística o hipotètica existeix, però d’alguna manera, si pot, aclama inconscientment al desordre emocional. S’amorra, temerària, a la finestra per intentar observar amb la màxima precisió els curt circuits de les seves accions, i espera, expectant, si exploten.

No té por. Tot és tan cíclicament senzill com tocar fons i tornar-se a aixecar.

Office games

Era un joc perillós (perillosament divertit, d'acord) i tu ho sabies; és més, et resultava morbosament il·lícit: Les mirades d'incomprensió, els rumors que poc a poc s'estenien i corrien passadissos amunt i avall, les trucades al 231, la cara de la telefonista quan sortíem despentinats de l'ascensor, les neures i els crits del poeta peregrí, les cares de sorpresa, el somriures delators...

Era un joc perillós d'aquests que tant t'agraden. I tu ho sabies, i ho sabia tota la oficina.

Tard o d'hora havia de passar (és el risc que es corre quan es toquen cuixes de manera descontrolada i es perd de vista el context de la situació).

Ahir quan em vaig llevar ho vaig intuir: Avui sí toca.
Ja ho sabíem, era un joc perillós...

Ipod Addiction

Des que no ets amb mi, els dies han perdut el sentit, els viatges amb tren se’m fan eterns i els carrers s’allarguen fins confondre'm. Torna, et troba a faltar. Ja saps que eres el rei de la casa.

Perquè mai més ens besarem a París...

Perquè ja no ens besarem mai més...

Perquè sempre ens quedarà París....

Perquè... "esta vez no sé si gané o perdí pero, sufrí i también fui feliz"

"Prefereixo tenir sort que talent"

Poques vegades accedeixo a veure un film dues vegades, però amb Match Point ho vaig fer, i ara m’atreveixo a dir que es tracta d'una gran pel·lícula. Les reflexions més agudes sobre la sort i el talent perfectament teixides, configuren una trama brillantment intrigant que deixa entreveure la perspicàcia i l’humor més cru d’un Woody en ple estat de maduresa.

Si la vida és un simple partit de tenis, llavors sí, val més tenir sort que talent. També la pilota de Chris, després de tocar el punt més alt de la red, es queda per unes mil·lèsimes de segon suspesa en l’aire a l’espera que l’atzar la faci decantar camp a un costat o cap a un altre. La seva pilota, finalment, cau en camp contrari. Ha tingut sort. Però, deixeu-me entendre que malgrat l’anell no hagi creuat la balla que separa la veritat de la mentida, Chris, perd el partit.

Per jugar a tenir amants, per fer malabarismes entre la passió i el compromís, per mentir i no ser descobert, cal, sobretot, tenir sort.

Sera como empezar otra vez de cero

Marxar d’esquena a tu pels camins que m’aproparen a tot allò que hem viscut. Marxar d’esquena i dedicar-te per últim cop les implacables paraules del Mestre, dedicar-te les notes necessàries per començar, separats, un altre cop de nou. Amb la mateixa cançó que vaig arribar, me’n vaig.

Dulce Condena

“Cada vez que toco un poco fondo,
Cada vez que el tiempo vuela,
Un recuerdo (mas que) pasajero,
Otra ilusión que llega.
Cada corazón merece una oportundidad
Y esta perdida sola en medio de la ciudad
Soy el que lo piensa por los dos,
Hasta que sale el sol.

Cada sensación o sentir vulgar,
Una sola cosa, un solo lugar,
Un recuerdo más que pasajero,
Sera como empezar otra vez de cero,
Cada corazón merece una oportunidad.
Y esta perdida sola en medio de la ciudad.
Soy el que lo piensa por los dos,
Hasta que sale el sol.

No importa el problema, no importa la solución.
Me quedo con lo poco que queda, entero en el corazón.
Me gustan los problemas, no existe otra explicación,
Esta (si) es una dulce condena!

Cada vez que toco un poco fondo,
Cada vez que el tiempo vuela,
Un recuerdo (mas que) pasajero.
Otra ilusión que llega.
Cada corazón merece una oportunidad,
Y está perdida sola en medio de la ciudad,
Soy el que lo piensa por los dos,
Hasta que sale el sol.
No importa el problema, no importa la solución,
Me quedo con lo poco que queda, entero en el corazón.
Me gustan los problemas, no encuentro otra explicación.
Esta si es una dulce condena, una dulce rendición.
Cada sensación o sentir vulgar,
Una sola cosa, un solo lugar.”

A. Calamaro

Lie me, please

"No me mientas, no me digas la verdad" A. Calamaro

Molt bé, deixaré que em menteixis. Deixaré que fabulis conscientmet sobre una realitat fredament subjectiva que necessita de la invenció per sostenir-se. Deixaré que m'enganyis, sabent que ho estàs fent a voltes i no reconeixent-ho d’altres. Fes-ho, menteix-me. Diploma’t en l’art de la distorció i convènce’m que en tens els millors estudis. Explica’m la teva versió ficcticia de tot allò que ens envolta. Quan ho facis, quan em menteixis, escolaré amb atenció una a una les teves paraules; m’estaràs mentint i jo t’ho consentiré. Jugarem junts i ja no sabrem qui enganya i qui és l’enganyat. Els ulls que no hi veuen són fidels al seu cor, molt bé, però els meus ulls no estan cecs. Sabré que m’estaràs mentint. Fingiré creure’m allò que expliques i potser així, creixeràs en el triomf d’una metida de fonaments aparentment perfectes i llavors cometràs l’error.Posaràs el peu al parany i els dos sabrem que tot era mentida. Però tot i així, siusplau, menteix-me.

Digue’m que m’estimes.

Just a perfect day...

Somia, o potser no, potser és precisament quan tanca els ulls que està desperta. No ho sap, però quan aconsegueix desenganxar-se dels llençols, s'aixeca, escriu una nota i llegeix els missatges de la paret per últim cop: "Ya estabas aquí antes de entrar... Y cuando salgas no sabrás que te quedas". Els carrers de la ciutat prenen un ritme especialment lent i ella camina pausada sense saber ben bé d'on ve i cap allà on va. Agafa el tren del migdia per tornar cap a casa i es passa tot el viatge mirant perdudament a través de la finestra del vagó. Se sent protagonista d'algun film i s'autonomina com l’actriu més feliç del món; encara que a les seves escenes els hi falta una banda sonora perquè no li funciona l'ipod, el dia d'avui li sembla senzillament increïble. Abans d'arribar a casa, un paleta li desitja un bon any després de llençar-li un "piropo" que ella tan sols sent però no escolta. Té l'habitació plena de globus, i algun regal d'un amic. Sota la dutxa, finalment extreu una conclusió de tot plegat: Yesterday was just a perfect day.