Poques vegades accedeixo a veure un film dues vegades, però amb Match Point ho vaig fer, i ara m’atreveixo a dir que es tracta d'una gran pel·lícula. Les reflexions més agudes sobre la sort i el talent perfectament teixides, configuren una trama brillantment intrigant que deixa entreveure la perspicàcia i l’humor més cru d’un Woody en ple estat de maduresa.
Si la vida és un simple partit de tenis, llavors sí, val més tenir sort que talent. També la pilota de Chris, després de tocar el punt més alt de la red, es queda per unes mil·lèsimes de segon suspesa en l’aire a l’espera que l’atzar la faci decantar camp a un costat o cap a un altre. La seva pilota, finalment, cau en camp contrari. Ha tingut sort. Però, deixeu-me entendre que malgrat l’anell no hagi creuat la balla que separa la veritat de la mentida, Chris, perd el partit.
Per jugar a tenir amants, per fer malabarismes entre la passió i el compromís, per mentir i no ser descobert, cal, sobretot, tenir sort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada