27 de gener 2006

Killing me softly


Em lligaràs.
M’esquinçaràs la roba amb fúria.
M’arrancaràs un a un tots els botos.
Em lleparàs de dalt a baix.
Em faràs mal.

I després, què?


Després, m’abraçaràs perdut en el desig de sentir-te estimat
T’amagaràs sota els llençols i decidiràs llençar, per sempre més, les cordes.


En el fons, la perverció, no és més que un joc d’innocència.

24 de gener 2006

Descarrilar


La possibilitat que el metro descarrili en qualsevol moment li resulta increïblement excitant. Sap que és poc probable que passi, però d’alguna manera, si pogués, aclamaria inconscientment a la tragèdia. S’amorra, temerària, a la finestra del vagó per intentar observar amb la màxima precisió les espurnes que salten de les vies, i espera, expectant, si descarrilen.

La possibilitat que la seva vida descarrili en qualsevol moment li resulta increïblement excitant. No saps quina probabilitat estadística o hipotètica existeix, però d’alguna manera, si pot, aclama inconscientment al desordre emocional. S’amorra, temerària, a la finestra per intentar observar amb la màxima precisió els curt circuits de les seves accions, i espera, expectant, si exploten.

No té por. Tot és tan cíclicament senzill com tocar fons i tornar-se a aixecar.

19 de gener 2006

Office games

Era un joc perillós (perillosament divertit, d'acord) i tu ho sabies; és més, et resultava morbosament il·lícit: Les mirades d'incomprensió, els rumors que poc a poc s'estenien i corrien passadissos amunt i avall, les trucades al 231, la cara de la telefonista quan sortíem despentinats de l'ascensor, les neures i els crits del poeta peregrí, les cares de sorpresa, el somriures delators...

Era un joc perillós d'aquests que tant t'agraden. I tu ho sabies, i ho sabia tota la oficina.

Tard o d'hora havia de passar (és el risc que es corre quan es toquen cuixes de manera descontrolada i es perd de vista el context de la situació).

Ahir quan em vaig llevar ho vaig intuir: Avui sí toca.
Ja ho sabíem, era un joc perillós...

18 de gener 2006

Ipod Addiction





Des que no ets amb mi, els dies han perdut el sentit, els viatges amb tren se’m fan eterns i els carrers s’allarguen fins confondre'm. Torna, et troba a faltar. Ja saps que eres el rei de la casa.

17 de gener 2006

Perquè mai més ens besarem a París...

Perquè ja no ens besarem mai més...


Perquè sempre ens quedarà París....




Perquè... "esta vez no sé si gané o perdí pero, sufrí i también fui feliz"

16 de gener 2006

"Prefereixo tenir sort que talent"


Poques vegades accedeixo a veure un film dues vegades, però amb Match Point ho vaig fer, i ara m’atreveixo a dir que es tracta d'una gran pel·lícula. Les reflexions més agudes sobre la sort i el talent perfectament teixides, configuren una trama brillantment intrigant que deixa entreveure la perspicàcia i l’humor més cru d’un Woody en ple estat de maduresa.

Si la vida és un simple partit de tenis, llavors sí, val més tenir sort que talent. També la pilota de Chris, després de tocar el punt més alt de la red, es queda per unes mil·lèsimes de segon suspesa en l’aire a l’espera que l’atzar la faci decantar camp a un costat o cap a un altre. La seva pilota, finalment, cau en camp contrari. Ha tingut sort. Però, deixeu-me entendre que malgrat l’anell no hagi creuat la balla que separa la veritat de la mentida, Chris, perd el partit.

Per jugar a tenir amants, per fer malabarismes entre la passió i el compromís, per mentir i no ser descobert, cal, sobretot, tenir sort.

09 de gener 2006

Sera como empezar otra vez de cero

Marxar d’esquena a tu pels camins que m’aproparen a tot allò que hem viscut. Marxar d’esquena i dedicar-te per últim cop les implacables paraules del Mestre, dedicar-te les notes necessàries per començar, separats, un altre cop de nou. Amb la mateixa cançó que vaig arribar, me’n vaig.

Dulce Condena

“Cada vez que toco un poco fondo,
Cada vez que el tiempo vuela,
Un recuerdo (mas que) pasajero,
Otra ilusión que llega.
Cada corazón merece una oportundidad
Y esta perdida sola en medio de la ciudad
Soy el que lo piensa por los dos,
Hasta que sale el sol.

Cada sensación o sentir vulgar,
Una sola cosa, un solo lugar,
Un recuerdo más que pasajero,
Sera como empezar otra vez de cero,
Cada corazón merece una oportunidad.
Y esta perdida sola en medio de la ciudad.
Soy el que lo piensa por los dos,
Hasta que sale el sol.

No importa el problema, no importa la solución.
Me quedo con lo poco que queda, entero en el corazón.
Me gustan los problemas, no existe otra explicación,
Esta (si) es una dulce condena!

Cada vez que toco un poco fondo,
Cada vez que el tiempo vuela,
Un recuerdo (mas que) pasajero.
Otra ilusión que llega.
Cada corazón merece una oportunidad,
Y está perdida sola en medio de la ciudad,
Soy el que lo piensa por los dos,
Hasta que sale el sol.
No importa el problema, no importa la solución,
Me quedo con lo poco que queda, entero en el corazón.
Me gustan los problemas, no encuentro otra explicación.
Esta si es una dulce condena, una dulce rendición.
Cada sensación o sentir vulgar,
Una sola cosa, un solo lugar.”

A. Calamaro

05 de gener 2006

Lie me, please

"No me mientas, no me digas la verdad" A. Calamaro

Molt bé, deixaré que em menteixis. Deixaré que fabulis conscientmet sobre una realitat fredament subjectiva que necessita de la invenció per sostenir-se. Deixaré que m'enganyis, sabent que ho estàs fent a voltes i no reconeixent-ho d’altres. Fes-ho, menteix-me. Diploma’t en l’art de la distorció i convènce’m que en tens els millors estudis. Explica’m la teva versió ficcticia de tot allò que ens envolta. Quan ho facis, quan em menteixis, escolaré amb atenció una a una les teves paraules; m’estaràs mentint i jo t’ho consentiré. Jugarem junts i ja no sabrem qui enganya i qui és l’enganyat. Els ulls que no hi veuen són fidels al seu cor, molt bé, però els meus ulls no estan cecs. Sabré que m’estaràs mentint. Fingiré creure’m allò que expliques i potser així, creixeràs en el triomf d’una metida de fonaments aparentment perfectes i llavors cometràs l’error.Posaràs el peu al parany i els dos sabrem que tot era mentida. Però tot i així, siusplau, menteix-me.

Digue’m que m’estimes.

02 de gener 2006

Just a perfect day...

Somia, o potser no, potser és precisament quan tanca els ulls que està desperta. No ho sap, però quan aconsegueix desenganxar-se dels llençols, s'aixeca, escriu una nota i llegeix els missatges de la paret per últim cop: "Ya estabas aquí antes de entrar... Y cuando salgas no sabrás que te quedas". Els carrers de la ciutat prenen un ritme especialment lent i ella camina pausada sense saber ben bé d'on ve i cap allà on va. Agafa el tren del migdia per tornar cap a casa i es passa tot el viatge mirant perdudament a través de la finestra del vagó. Se sent protagonista d'algun film i s'autonomina com l’actriu més feliç del món; encara que a les seves escenes els hi falta una banda sonora perquè no li funciona l'ipod, el dia d'avui li sembla senzillament increïble. Abans d'arribar a casa, un paleta li desitja un bon any després de llençar-li un "piropo" que ella tan sols sent però no escolta. Té l'habitació plena de globus, i algun regal d'un amic. Sota la dutxa, finalment extreu una conclusió de tot plegat: Yesterday was just a perfect day.

30 de desembre 2005

Perversions



L'estress és dolent pel sexe. Deu ser per això que últimament a la Nisshin li costa arribar a l'orgasme...

26 de desembre 2005

Localitzacions

"Digue'm quants de cops t'has sentit sol en mig del món, sense trobar el teu lloc"
1000, 2000, 6789 vegades. Què sé jo, n'he perdut el compte. Sigui com sigui, avui la Nisshin tampoc sap quin és el seu lloc al món.

23 de desembre 2005

I promise...

Ho prometo, mai més no faré plans. Així evitaré que fracassin un darrera l'altre.

22 de desembre 2005

Quan s'acaba la xocolata

Ja t'havies acabat la tassa de xocolata quan he entrat. Tu m'has mirat rient, més que amb els ulls amb la mirda, i m'has convidat a seure. Ens hem fet un parell de petons i després m'has dit: "Li he enviat una postal de nadal, i l'he convidat a quedar. Creus que l'he cagat?". T'he mirat i he rigut, com volguent dir que ni l'un ni l'altre tenim remei, però que encara sort que li hem donat un toc d'humor a aquest sentit tràgic de la vida. Malgrat que tots dos sabem que no és bo obrir una porta sense tancar-ne una altra, sembla que darrerament no fem més que obrir les portes del desastre. Qui ho hauria de dir, tu i jo, després de tant de temps de bar en bar explicant-nos les penes i rient-nos dels problemes.

No, suposo que no t'has equivocat; suposo que encara l'estimes. I quan un estima, no s'equivoca.

13 de desembre 2005

09 de desembre 2005

Born to be a child




Estimats Reis d’Orient, m’agradaria tornar a ser molt petita, nena, pàrvula, criatura,
per:
- Dir Sí quan vaig dir No, per dir No quan vaig dir Sí.
- Per tornar a casa de l’àvia, trobar-me el llop, i trencar-li la cara per burro.
- Per dir mentides sense fer mal a ningú.
- Per tornar a tenir tres nòvios, (i que entre ells siguin amics).
- Per explicar-li al Bambi que la seva mare no va morir i que només es tractava d’una pel•lícula apta de dibuixos desanimats.
- Per tornar a passar per tot i més, sabent que el pecat no existeix.
- Per tornar a preguntar “per què” i aquest cop obtenir una resposta clara.
- Per poder recuperar aquell examen, canviar bíceps per tríceps, arribar a l’aprovat i no haver-me de passar l’estiu estudiant.
- Perquè aquests mixelins que tinc aquí tornin a ser allò de “ai la cuca, quina panxolineta”.
- Per passar-me els estius a dalt d’un arbre.
- Per no rebre cartes del banc.
- Per tornar a llegir per primer cop El petit príncep.
- Per escriure història sense h, vida amb b alta i quedar-me tan ampla.
- Per tornar a passar de plorar a riure en uns segons i no saber perquè.
- Per veure si aquesta vegada tinc més sort i en comptes de ser la simpàtica sóc la guapa.
- Perquè les cireres tornin a ser les millor arracades.
- Per poder dir la meva edat amb els dits d’una mà.
- Perquè totes les ferides es curin amb mercromina.
- Per tornar a pensar que ser gran es genial,
i sobretot...
- Per dir NO quan vaig dir Sí i dir Sí quan vaig dir No !


(Adaptació de l’escena Estimats reis d’Orient de Joan Ollé de l'obra Criatures)

08 de desembre 2005

Eschatological words





Finalment.
Ho he fet.
Les he llençades una a una.
Les paraules que no m’atrevia a dir-te.
A la tassa del vàter.
Després.
He tirat la cadena.
Grrrrrrrrrrrrrrrr.....

Fins que sigui massa tard

-A veces me pregunto qué estamos esperando.





Silencio

-Que sea demasiado tarde, señora.

“Oceano Mare” d’Alessandro Baricco

29 de novembre 2005

Conversaciones incompatibles

"Llevamos a cabo una conversación incompatible, pero hoy, no quiero ni verlo…"(Muchachito)


- ¿A dónde vamos?
- Vamos al olvido pasando por la indiferencia
- De amantes a desconocidos, bonito “desproceso”.Como los cangrejos.
- Es sólo un ciclo
- Ah
- Brahma-Vishnu-shiva
- ¿Qué significa Brahma-Vishnu-shiva?
- Significa “creacion-mantenimiento-destrucción”.
- Así que ahora estamos destruyendo…
- No se puede destruir lo que no se ha creado
- ¿Así pues, dónde estamos?
- En el mismo sitio dónde estábamos antes de empezar
- ¿Y qué sitio era ese? ¿La nada?
- La indiferencia

12 de novembre 2005

Pors

Quan Mclan va escriure aquesta cançó, pensava en mi.

MIEDO
(Carlos Raya, Carlos Tarque)

Para empezar
diré que es el final
no es un final feliz
tan sólo es un final
pero parece ser que ya no hay vuelta atrás.

Sólo te di
diamantes de carbón
rompí tu mundo en dos
rompí tu corazón
y ahora tu mundo esta burlándose de mi.

Miedo
de volver a los infiernos
miedo a que me tengas miedo
a tenerte que olvidar.

Miedo
de quererte sin quererlo
de encontrarte de repente
de no verte nunca más.

Oigo tu voz
siempre antes de dormir
me acuesto junto a ti
y aunque no estás aquí
en esta oscuridad la claridad eres tu.

Miedo...

Ya se que es el final
no habrá segunda parte.

Y no se cómo hacer para borrarte.

Para empezar
diré que es el final.

Miedo...

y aquí en el infierno
oigo tu voz.