03 de juny 2005

Des de l'eco insonor, l'autoconsell

Sempre em quedarà el consol d’aquelles converses silencioses amb el meu jo més desconegut. Perfectament buides, les paraules s’escolen del poema quan he de menester-les... i és que la teoria sempre s’amaga quan arriba la pràctica.

Paraules pel meu jo

A l’indret des d’on recullo les tardes
que em caldran per envellir,
des d’on palpo com cega
antics encerts
i estudio manuals d’art i paraules,
t’espero.
Enfila’t
al cim que et conforma,
veuràs que al punt més àlgid
del teu tu,
només hi ha espai per l’aire.
Relativitza-ho tot amb clau de vida
i existència,
i sabràs que dalt l’apicle de tu mateix
tot és lleuger i amable,
més que el silenci fascinant
del mar en calma.
Tot el que et cal per viure
és rera el crepuscle de llum
senzilla i plàcida,
que dibuixa viaranys
de claror en l’obscur
litigi que t’estanca.
Enfila camí cap a la cúspide
i aprèn a respirar malgrat
la pols que aixequin les teves passes.
El temps és un preàmbul
que s’escapa pel espais
que deixes entre paraules;
Així que reposa els ulls
en el silenci de la tarda
i escull per viatjar els vells errors,
que et feren més valenta i més afable.