Ja t'havies acabat la tassa de xocolata quan he entrat. Tu m'has mirat rient, més que amb els ulls amb la mirda, i m'has convidat a seure. Ens hem fet un parell de petons i després m'has dit: "Li he enviat una postal de nadal, i l'he convidat a quedar. Creus que l'he cagat?". T'he mirat i he rigut, com volguent dir que ni l'un ni l'altre tenim remei, però que encara sort que li hem donat un toc d'humor a aquest sentit tràgic de la vida. Malgrat que tots dos sabem que no és bo obrir una porta sense tancar-ne una altra, sembla que darrerament no fem més que obrir les portes del desastre. Qui ho hauria de dir, tu i jo, després de tant de temps de bar en bar explicant-nos les penes i rient-nos dels problemes.
No, suposo que no t'has equivocat; suposo que encara l'estimes. I quan un estima, no s'equivoca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada