"El sabor de la salida"

Estaba comprobado, una vez más, que
sólo se puede convivir con quien se ama
verdaderamente, con quien se conoce, se
respeta y se protege. Con uno mismo.
Silencio (…)
J.G.Hortelano

1.1 L’estat paranoic: metamorfosi

Aquest matí he despertat i no era jo. Tampoc era l’insecte fastigós del relat de Kafka, més aviat era la repugnant mutació del meu jo trastocat fusionat amb la teva absència. Mentre dormia, el teu no-record i jo ens hem fos en un. I ara, com més lluny te’n vas, més a dins et sento. I ara, s’enfonsen els punts de suport i les parets de la teva habitació són els límits del la meva incomprensió. I els missatges subliminals inscrits en elles, les paranoies d’aquest estat d’esquizofrènia mental. M’he posat voluntàriament la camisa de força, i perquè no eres a prop, sinó t’hagués demanat que me la lliguessis ben fort.

1.2: Reaccions intolerants de poesies contraproduents: Subliminalitats

“Ya estabas aquí antes de entrar” “ Y cuando salgas no sabrás que te quedas” De tant llegir-les, les paraules es fan inesborrables. A on estava? I per què (collons) m’obligues a quedar-me? Apreta’m més fort la camisa de força perquè si és cert que ara que ja he marxat encara estic aquí, vindré corrent a abraçar-te.

O pot ser no. No vindré. Esperaré que vinguis tu mentre faig l’amor amb la teva absència.

1.3: La recuperació dels sentits: Mea Culpa

El pitjor de tot és que la falta de prevenció no em permet l’atac a l’adversari, perquè la culpa és totalment meva. El final era previsible, i la pista de tot plegat encara no s’ha esborrat del tot d’aquella entrada de cine: “El sabor de la sandía. Sala 2. Al fons a l’esquerra”. La resposta a tot plegat era al fons a l’esquerra, i la culpa va ser meva que vaig anar-me’n massa al fons, i enlloc de trobar una sala de cine, vaig trobar directament la sortida; "El sabor de la salida".

Mea culpa. Encara que de sobres sabia que l’amor és cec, mai vaig apuntar-me a un curset intensiu de braile.