Reconec que l’efecte pal·liador de les Flors de Bach i la meva força de voluntat m’han tret del pou on vaig caure el dia que ens vam conèixer, però malgrat el Chestnut bud, el Larch, el Centaury, etc, encara, de tant en tant, em torna el regust amarg de tot el que vam viure. La nostra rel·lació va tenir el pitjor dels finals. Estimar-te va ser com menjar un paquet de pipes durant tota una tarda, acabar amb els llavis inflats per la sal i tenir la desgràcia de deixar pel final, l’única pipa podrida de tot el paquet. Aquesta mena d’estat de trànsit amb amors intermitents i floretes on habito és, definitivament, inaguantable: “El dia menos pensado encuentras lo que buscas” no arriba mai, així que no trobo el que busco. Els homes s’han convertit en iogurts de mitja tarda: al paquet anuncien tenir premi i quan els destapes, inevitablement, només pots llegir-hi un “sigue buscando”, i una ja s’ha cansat de buscar. Ja m’he cansat de jugar a les miradetes, d’enviar missatgets, de comparar-me calcetes mones, de quedar per fer cafetonets, de fer “polvets” i d’esperar que algú escolti el que no dic: “Em sento sola, pots abraçar-me?”
I'm just in the mood for love...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada