Terriblement feliç

Segon Freud, existeixen dues maneres de ser feliç: ser idiota o fer-se l’idiota. Si és Així, hauria de sentir-me terriblement feliç perquè últimament a causa de les meves interaccions amb el sexe masculí, em sento bastant idiota. Realment Freud tenia raó. Ser idiota et fa feliç.

La idiotesa és un procés llarg i dur que comprèn diferents fases. La primera és la fase de la ignorancia en la qual un es comporta com un idiota i tothom n’és conscient menys ell. La segona fase és la del reconeixement. T’adones que estàs fent l’idiota i vols dissimular-ho, però quant més dignament intentes comportar-te més idiota resultes. No obstant, el teu orgull no et permet assumir aquest comportament idiota perquè l’esperança d’aconseguir l’home de “la teva vida” justifica qualsevol acció, fins i tot aquells que allunyen a una dona del seu glamour, la seva feminitat, la seva duresa i la seva dignitat. I finalment arriba la fase de la sinceritat. En aquest punt, i després d’haver fet l’idiota durant mesos, acabes confessant a l’home (que en realitat mai ha sigut l’home de la teva vida) que t’has enamorat d’ell i –evidentment- reps per resposta una negativa que sempre acaba amb la frase: “ …però, podem ser amics, no? I és precisament en aquest moment, mentre t’aguantes les ganes de plorar i intentes posar cara de “No passa nada…” en el que ets coronada com la reina de les idiotes. Sense saber ben bé com t’has convertit en “Miss-Idioteces”: ets moníssima, super simpática, una gran persona, però vés oblidant la seva olor, la imatge del seu culet perfecte, i els polvos salvatges. Només sou amics.

Empasses saliva i t’adones que l’has cagada una vegada més. Que has tornat a tocar fons. I llavors et sents tan idiota que de cop esclates a riure entre llàgrimes perquè saps que més avall ja no es pot caure i que a partir d’ara tot serà millor.

Definitivament, ets una idiota molt feliç.