Des del balco

Estranyo les parelles que es besen al metro, els amants que s’abracen als portals i els que juguen a mirar-se entre la multitud de qualsevol bar. Aquesta tristesa que sento sembla no tenirr límits i ara que fujo de l’amor me n’adono que potser només estimant-te puc salvar-me. No ha de ser tan difícil esquivar els records i desfer les engrunes d’aquesta raresa. Tan de bo pogués fondre'm entre els teus braços i quedar-me suspesa en el temps per tota la vida. Perquè sempre esculls el camí que sembla encreuar-se amb el meu però, que mai arriba a trobar-me? Et perds pels carrers de la ciutat i jo des del balcó, mentre la nit em submergeix de nou en la tristesa, intento imaginar on ets, i m’adono que segurament, el millor, és oblidar-te.