Despres de la tormenta

M’havia oblidat que, sempre, després de la tormenta, arriba la calma. No és que no volgués escapar d’aquest estat de convalescència al que tant m’havia acostumat, però m’havia oblidat que d’aquest malaltia – que potser és la pitjor que conenc- un podia salvar-se’n. És massa aviat per tenir clar si el que m’ha curat ha estat conèixe’t, o bé veure't somrriure , o bé senzillament sentir la suavitat de la teva pell quan la meva mà es col·lava per sota la teva samarreta. Vívia còmodament en la certesa de la meva solítud, ara també còmodament, visc en el dubte de saber-me acompanyada. No gaire, però tinc por. Por del desig de ser feliç de nou, por de tornar a l’amor de les promeses, a les ganes de veure’t, de sentir, por de necessitar cada nit els teus llençols, por de morir de ganes de fer-te l’amor, por de que em tinguis por. No gaire, però em fa por tenir por de viure i oblidar-me que és l'ara i l'aquí l’únic que compta.