Per primera vegada m’he deixat espantar pel perill de saber-me dalt d’un penya-segat i he decidit abandonar. M’agraden el gossos, és cert, però El Perro del Hortelano, és francament agotador. M’agota que bordi, i que no bordi, que quan el crido no vingui, que només em busqui quan jo no el vaig a buscar, que ni tan sols es mengi el que li ofereixo per menjar.
M’he cansat d’esperar trucades i missatges davant el telèfon com qui espera en una estació on fa temps que no hi passa el tren. M’he cansat de fer equilibris entre el “queda’t” i el “marxa” entre el “sí” i el “no”. Déu ser que això nostre és un amor a fons perdut sense massa garanties i, què vols que t’hi digui, no tinc el cor assegurat així que m’he de prevenir de qualsevol accident.
Fa temps vaig concloure que l’amor és cec i, ara per primera vegada aplico les lleis de supervivència que vaig aprendre en el curset intensiu de braille.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada