M’amago en l’excusa del temps
I em sorprèn la vergonya
De dir-vos que ploro sovint
Quan m’adono que us visc
Allunyada en silenci.
Us dec el que sóc,
I no ho dic per la sang,
Us dec el que tinc,
I no ho dic pels regals.
Sé que vinc i que vaig
Sempre massa de pressa,
Que m’engoleix el turment
D’haver de dir-vos adéu
Sense poder-vos conèixer.
M’amago en l’excusa del temps
Per no dir-vos que
Que us visc sempre d’aprop
Malgrat la distància,
Que estimo el que ens uneix
I també el que ens separa.
M’amago en la excusa del temps
I justifico amb feines l’absència,
I de nits em sorpèn la tristesa
Quan m’adono que torna a ser diumenge
I una vegada més,
He amagat un “t’estimo” darrera l’egoisme i la por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada