Recorreguts interminables

Potser, al final del túnel l'únic que hi ha és l'inici del mateix...

Corazón coraza

Sempre em queden forces per seguir estimant-te, Corazón coraza,
encara que t'amaguis, sempre, "en el lado oscuro de tu corazón".
Cometo errors, però creu-me, per tu puc aprendre a volar.

"...porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no."

M. Benedetti

Caos

Per què m’he llevat? Definitivament avui no és el meu dia. Sí, odio el món. No, aquesta no és la vida que he triat (però és la que tinc). Odio el món i el puto conductor que triga 15 minuts a engegar el bus 58 que em porta al desgavell de la meva no-relació sentimental amb algú que amb prou feines aconsegueixo desxifrar. Avui no és el meu dia. Odio el món (intento també odiar-te a tu però, llàstima, no en sé). T’estimo. Per què (collons) m’he llevat avui? No sé com frenar la discussió, de fet no sé ni perquè estem discutint. D’acord, s’ha acabat. (El què?????). Torno a intentar odiar-te (no puc). Em retreus coses i tot plegat em sembla tant trist. Em sembla trist estar plorat no sé perquè, em sembla trist alterar-me perquè el puto conductor hagi trigat 15 minuts a engegar el bus. Estic trista. No t’entenc. No entenc res. Sí, Sí, ja ho sé, s’ha acabat (el què?). Ahhh! Això nostre vols dir, d’acord. No ho entenc però, d’acord, s’ha acabat. (Com podem acabar allò que no hem començat). No, t’ho suplico, frases típiques no! Sí, t’estimo i també odio el món. M’abraces suposo que perquè et fa pena veure-m plorar. Marxo. La compro o no la compro? Compro una revista del cor i frivolitzo amb tot el que ha passat com si pogués oblidar=te mentre llegeixo que la P.Cruz ho ha deixat amb el novio. Odio el món i el puto conductor que triga 15 minuts a engegar el bus 58. Odio les revistes del cor. Al ciber, el teclat s-epatlla i ni tan sols puc escriure correctament aquest post de purificació. Aquest teclat es una autentica merda. I a sobre, l-ipod també em fa el burro. No van els accents, ni els apostrofs, ni les cometes, no va res. Tengo lo que tu quieres, na, na, na, … No voy a salvar el mundo, salvaré mi culo. Soy una mujer de recursos… El teclat no va. Escolto la Mala Rodríguez. Como lo sabia yo, tengo lo que tu quieres. I després sona Dime que me quieres, de la banda sonora de El otro lado de la cama. Dime que me quieres.
Tinc entrades per anar a veure Turn me on. Aquest dissabte. Al Romea. Vols venir? Ai, perdona. No recordava que s-ha acabat. S¨ha acabat. El teclat no va i això nostre sha acabat.Semblo idiota. No, ho sóc.
Ei, tranquil. Estic bé.

Genolls pelats

Em vas dir que el temps ho cura tot, que “no hay mal que por bien no venga”, que “te quiten lo bailao”, que mirés sempre el cantó positiu de tot plegat, que no callés mai però, que aprengués a mossegar-me la llengua en el moment adequat. Em vas dir també que exprimir la vida a cada instant em faria patir, però també em vas dir que “a la vida s’aprèn a base d’osties” i que si un cau, s’ha d’aixecar i fer-se fort. Quan era petita i sempre duia el genolls pelats, tu me’ls miraves i quan venia plorant després d’haver-me fotut la patacada, sospiraves i reies, com si em diguéssis amb silenci que encara em quedaven moltes patacades per endavant.
Vas ser tu qui em va dir que la vida posa a tothom al seu lloc, i que ningú és bo ni dolent del tot; em vas dir que procurés veure-hi sempre més enllà del que tenia a primera vista i que m’apropes a aquells (quatre gats) que viuen amb el cor a la mà. Em vas dir que a la vida “hay mucho hijo de puta suelto” i sobretot, molta gent disposada a viure posant-te pedres al camí.

Sense que gairebé me n’hagi adonat, he portat amb mi els teus consells al llarg de tots aquests anys. No puc assegurar-te que recordar-los sigui garantia d’haver-ne fet ús, però et prometo que sense ells aquest camí hagués tingut un regust molt més amarg.

De tant en tant, un diu prou - i potser s’equivoca -, però també vas ser tu qui em va dir que s’ha de ser valent. T'he fet cas, i com que la sort val tant com el talent, no deixo de saltar per agafar-la quan em passi per damunt.

Em vas dir que estaves orgullós de mi, i jo, - ja saps com sóc de tonta-, com una nena amb els genolls pelats, vaig posar-me a plorar.

Amor futur sense garantia

...

Sentir-se idiota

Mentre la gent s'encomana els badalls al metro, ella s'arrauleix en si mateixa com buscant refugi. Li agradaria arronssar el cap i després les cames, i després els braços i doblegar l'esquena fins convertir-se en una bola. Engolir-se a si mateixa abans que la tristesa l'engoleixi a ella. Fer-se una piloteta i posar-se els auriculars de l'ipod com qui musíca amb una cançó cada instant. Senzillament se sent idiota.

"(...) No soy una niña.
No soy ese duende.
No soy luchadora.
No soy tu camino.
No soy buena amante,
ni soy buena esposa.
No soy una flor,
ni un trozo de pan.

Sólo soy esa cara de idiota: idiota por tener que recordar la última vez que te pedí tu amor. Idiota por colgar tus besos con un marco rojo por si ya no vuelvo a verlos más. Idiota por perderme por si acaso te marchabas ya, y tirar tu confianza desde mi cama hasta esa ventana (...)"

Nena Daconte "Idiota"

Lectures nocturnes

Habíamos estudiado para el más allá
un guiño, una señal de reconocimiento.
Me ejercito en él con la esperanza
de que todos estemos muertos sin saberlo.

E. Montale

Noriega: my reason

Amb spots com aquest ja no m'atraveixo a dir que la publicitat no m'influeix.

Aquest estiu, una bona Shweppes i si pot ser, acompanyada de Noriega...

V de Vendetta, V de Venganza

"La gente no debe estar temerosa de sus gobiernos. Los gobiernos deben ser temerosos de su gente"

Perquè els somnis s'enrredin amb els cabells al filtre de la dutxa

Diuen que el treball dignifica; bé d'això encara no n'he construït una idea gaire clara, però sigui com sigui, de tant en tant i per qüestions de feina, em topo de cara amb propostes tan interessants com aquesta:

"No deixeu que els veïns es dutxin al vespre: Pel forat de la banyera s’escolen, cada matí, el nostres somnis. L’aigua esbandeix del nostre pensament els llocs, les cares i els esdeveniments que minuts abans constituïen tot el nostre món “real”. I quan sortim de la dutxa ja gairebé no queda res del que hem fet i del que hem estat durant la nit; tot s’ha esvaït. Potser només algunes imatges boiroses, resten tènues d’accions i personatges ara ja inenarrables ens quedaran aferrats a la pell, sota la tovallola. Qui sap on van els somnis? Ja net el pensament, sense noses ni brutícies a la memòria, renovats per fora i per dins, podem afrontar el nou dia i som a punt per tornar a ser allò que som. I només molt esporàdicament, només excepcionalment, deixarem que alguna d’aquestes fantasies nocturnes pugui arribar a modificar-nos la vida.Les canonades en van plenes, dels nostres fantasmes personals, il·lusions perdudes, records oblidats, angoixes dissimulades, desigs ocults que el nostre subconscient ha fabricat i alimentat sota l’influx de la lluna. L’aigua s’ho enduu gairebé tot, desaigües enllà, en l’exercici inexorable de la higiene quotidiana.Però Franziska Dehke, la veïna del 7-32, té el mal costum de dutxar-se al vespre, just quan arriba de la feina i encara té a flor de pell tota la pàtina de “realitat” que s’acostuma a acumular durant el dia; i, és clar, a aquestes hores no són precisament els somnis allò que l’aigua s’enduu pel forat de la banyera. A Franziska Dehke se li escola pel desaigüe la realitat mateixa i quan, després de la dutxa, s’adorm al sofà, també a ella la visiten fragments esparços d’un món que no és precisament el dels seus somnis.En aquest xafogós vespre d’estiu, en què l’aigua de tot un barri desapareix pel setè pis d’un edifici de deu plantes, Franziska Dehke, la veïna del 7-32, deixarà que, per una vegada, la vida li modifiqui els somnis."

Toni Casares (Director de l'obra "La nit àrab". Sala Beckett)

et-ramitsE

Estimar-te és com baixar per les escales mecàniques que pugen, com coure magdalenes tota la tarda i no arribar mai a menjar-les, com escriure’t una carta i no entregar-la, és com empassar-se, tot d’un glop, un tequila un matí de ressaca, és com sentir ganes de plorar però esclatar a riure, com submergir-me nua entre milers de plomes, com buscar ingènua, el final de l’horitzó, com acceptar, definitivament, la lleugeresa del ser.

Estimar-te és entendre el no-sentit d’aquesta vida que ens repta, constantment, al despropòsit, inevitable, d’estimar-nos.

Lliure traducció

"Sed no castus, cautus"


Ni castas, ni discretas...

Parler sans avoir rien à dire...

Pourquoi elle et pas moi ?

"Elle est debout sur mes paupieères
Et ses cheveux sont dans les miens,
Elle a la forme de mes mains,
Elle a la couleur de mes yeux,
Elle s'engloutit dans mon ombre
Comme une pierre sur le ciel.

Elle a toujours les yeux ouvert
Et ne me laisse pas dormir.
Ses rêves en pleine lumière
Font s'évaporer les soleils,
Me font rire, pleurer et rire,
Parler sans avoir rien à dire."

Paul Eluard

Show must go on

"El teatro no puede desaparecer porque es el único arte donde la humanidad se enfrenta a sí misma."

Arthur Miller
En el dia mundial del teatre

Des de l'Asteroïde B612

Diuen que més val tard que mai, és per això que malgrat el retràs, espero que acceptis les meves felicitacions en teu 50è aniversari.

Haver llegit de petita tot el que Antoine de Saint-Exupéry explicava sobre tu, m'ha servit per créixer sense deixar mai de ser una nena, ja saps, madurar sense caure mai en el delicte de ser un adult. Amb tu vaig compartir el desig de contemplar les postes de sol i de tu vaig aprendre que tot el que jo buscava, s'amagava dins una caixa petita i estreta amb tres forats. Per sort, vaig comprendre que si algú estima una flor de la qual només n'existeix un exemplar en milions i milions d'estrelles, amb això en té prou per ser feliç, quan la mira.

Però, sobretot, vaig descobrir que allò que és essencial, és invisible als ulls.

Spring feelings

"Quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos. "

Pablo Neruda

Parets que parlen

"Sense tu, les emocions d'avui no serien res més que la pell morta de les d'ahir"

Quan la passió ens cremava les pestanyes

Recordes com cremaven els meus llavis? Se'ns fonien els dits en el salvatge intent de tocar-nos i de tant roents com estàvem, els llençols esdevingueren brases. S'escalfà desmesuradament l'ambient abans que haguéssim après a besar-nos i ja no érem res més que un parell de flames confonent-se en la implacable projecció d'un mirall roig.

I quan un es crema, crida. Si no fós Toto Frima qui disparà la foto, la noia de la imatge seria jo.

Relats improbables de desigs impossibles

No em deixis. Agafa’m la mà que ja no sóc qui era, sinó en qui m’he convertit. Agafa’m i explica’m la història d’allò que hagués pogut ser i mai no serà.

Pongos

pongo: m. Objecte de gust dubtós que t’acostumen a regalar per compromís i davant el qual et preguntes: ¿Dónde (Coño) lo pongo?

- Tinc una sorpresa per tu…
…
- T’agrada?
…
- …ehem, ehem… Sí!
… ( ¿Dónde coño lo pongo? )


Per fi una oportunitat, en forma d’exposició, per poder alliberar-se d’aquells objectes que sempre has volgut llençar però mai t’has atrevit a fer-ho. Em sembla que jo, hi portaré una caixa plena.

(http://www.lilla.com/cat/home.php)

Llençols

...Silenci

- Què busques?

...Silenci

- El seny

Llibertats

Freedom - Gulls
.

Powered by Castpost



Mentre Wagner musica les nostres mirades, em convides a volar.
Doncs, volem.

Never there

Powered by Castpost

"You tell me that you love me so, you tell me that you care
But when I need you baby, you’re never there..."

Los secretos

Powered by Castpost

Jo també he decidit converti-ho tot en un secret: cada gest, cada paraula, cada impuls de sinceritat, cada somriure però, abans de submergir-me completament en el silenci, escolta el meu últim secret.

"Te he echado de menos hoy, exactamente igual que ayer"

La valse a mille temps (Balles?)

Powered by Castpost

Al primer temps del vals et miraria als ulls i acostaria amb fúria el teu cos contra el meu, amb un cop sec que et sorprendria. I abans que te n’adonessis ja hauríem començat a moure’ns, això sí, molt lentament. Ens mouríem hipnotitzats per un ritme que ens faria oblidar converses incompatibles, llàgrimes, records i enganys. Al segon pas del vals, seguiria mirant-te i tu també em miraries, però els nostres ulls no es preguntarien res. Al tercer pas, simplement premeria encara més el meu cos contra el teu, amb més fúria encara, i ja no sabríem qui és qui. Ens mouríem, cada vegada més ràpid. I tu també apretaries el teu cos contra el meu, embogit, posseït per aquesta melodia infernal que, a contracor, et lligaria a mi més que mai només durant el temps que durés el vals. Aviat ja no seriem nosaltres qui controléssim els nostres cossos, sinó ells a nosaltres. I llavors ja no sabríem fer res més que moure’ns ràpid, més ràpid, més ràpid. Ja no sabríem negar res, ni perdre ni guanyar, ni plorar, ni tan sols riure. Apretaries el teu cos contra el meu. Apretaria el meu cos contra el teu. I ens mouríem bojos, i perdríem completament el cap fins acabar morts i abraçats, l’un contra l’altre, amb ràbia. Amb la ira macabre i dolça dels qui s’estimen però es defugen. Acabaríem eclipsats i junts, a Paris, au temps mille de la valse.

Nocturnes obvietats

Defuig el tedi d’aquest record intermitent;d’aquesta certesa insostenible que t'amarga. Oblida el bes, l’enyor, l’engany i desperta en aquesta realitat que et desafia ara que et saps perduda en una nit tan freda i solitaria.
Els carrers cap al record són massa llargs i és ja tard per iniciar-los, així que afronta amb els dits l’enyorança, i fes que aquests recorrin els camins cap al plaer que sols tu saps com donar-te.
Allò que ja has perdut, ara no vindrà a buscar-te, i tu ho saps prou bé; tan sols el son pot fer realitat el teu desig més indomable.

Homes

Sempre he odiat els homes incapaços d’escoltar al copilot i conduir al mateix temps
Sempre he odiat els homes amb complex a Peter Pan
Sempre he odiat els homes quan miren el futbol
Sempre he odiat els homes que confonen “simpatia femenina” amb “escalfament genital”
Sempre he odiat els homes que s’obliden de les dates importants
Sempre he odiat els homes que s’obliden que les dones també podem veure’ls a ells com un "simple polvo"

De fet, sempre he odiat els homes
I ara ja no sé si prefereixo carn o peix; abans que la fredor d’un home, la fredor d’un maniquí.

Going nowhere

Powered by Castpost

"...If you want it
Come and get it
Crying out loud
The love that I was
Giving you was
Never in doubt
Let go your heart
Let go your head
And feel it now
Let go your heart
Let go your head
And feel it now..."

D.Gray

Quererte como sos

Quan un dia qualsevol em necessitis, agrairé a Benedetti els seus consells.

Táctica y estrategia

Mi táctica es
mirarte
aprender como sos
quererte como sos.

Mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible.

Mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos.

Mi táctica es
ser franco (franca)*
y saber que sos franca (franco)
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos

no haya telón
ni abismos.

Mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple.

Mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites

*(Petites llicències)

Salt d'obstacles

Pels que, com jo, ensopeguen sempre amb la mateixa pedra

Nos vies ne valent pas grand-chose

Passejant per Babelia m'he retrobat amb Carla Bruni, et elle m'a dit que tu m'aimais encore.

Serait-ce possible alors?

No, no m'ho diguis. Deixarem, una vegada més, que sigui el silenci qui parli per nosaltres.

Paah-dum paah-dum doo bee dum, pooooo!

Ho he intentat, ho prometo. He volgut deixar-me endur per altres mans, deixar-me acariciar per altres dits. He provat de cabussar-me entre altres cames coberta per altres llençols, pero no he pogut. Ho reconec, “I wanna be loved by you”.

“I wanna be loved by you
Just you and nobody else but you
I wanna be loved by you alone
pooh pooh bee doo!

I wanna be kissed by you
Just you and nobody else but you
I wanna be kissed by you alone

I couldn't aspire
To anything higher
Than to fill the desire
To make you my own
paah-dum paah-dum doo bee dum, pooooo!

I wanna be loved by you
Just you and nobody else but you
I wanna be loved by you alone

I couldn't aspire
To anything higher
Than to fill the desire
To make you my own
paah-dum paah-dum doo bee dum, pooooo!

I wanna be loved by you
Just you and nobody else but you
I wanna be loved by you alone
paah-deeedle-eedeedle-eedeedle-eedum,
poo pooo beee dooo!”

Potser si fos Marilyn Monroe, voldries tornar-me a mentir.

Friday night

I encara que no vulgui, sempre acabo sortint per ofegar les penes, sempre acabo pensant que el son es recupera. I de cop, sense esperar-ho em trobo al mig de tothom cantant desesperadament els consells de Los Secretos: Déjame, no juegues más conmigo, esta vez en serio te lo digo. Hi érem tots i ja no era sang el que ens corria per les venes, sinó alcohol. Retrobar-se. Amb un mateix i amb la gent de sempre. Losing my religion. Entre glop i glop una mirada còmplice. No entenia massa bé el que em deien els teus ulls i no sé si tu entenies el que et deien els meus. Però no em preocupava res, tenia el meu “Personal Jesus”. Estava clar que després del diumenge vindría un “Blue Monday”, però mentre esperava l’arribada del dilluns, tu seguies mirant-me mentre ballaves a pocs metres de mi i cantàvem amb veu baixa les melancòliques paraules de Mr. Jones. Si, entre cubata i cubata Mr Jones and me told each other fairy tails. Hi erem tots: tu, jo i Issey Miyake. Com hauria justificat aquella holor a home si t'haguéssis apropat a abraçar-me? Tota la nit buscant-nos. Ballant fins que la fusió de la música amb les llums del Local, que s’encen per anunciar el final, ens va deixar expectants. I no podia deixar de moure’m, i no podia deixar de riure. Però les penes floten en l’alcohol i tu ho saps prou bé, i quan començava a perdre el cap Issey Miyake, like devil coming to me, em recomenava que em retirés cap a casa. Quan marxaves, em miraves i les teves ninetes em preguntaven a on em dirigia. Volies acompanyar-me? M’hagués agradat. Però el teus ulls i els meus no es van entendre quan vas creuar la cantonada, mirant-me fixament, i mostrant-me un somriure que inevitablement m’entendria. T’ho vaig dir: Vine, t’espero. Però no em vas entrendre. Et vaig esperar; et vaig buscar desesperadament. I com que no hi eres vaig acabar parlant amb Rafaela Carra. Explota, explotame, explo, explota, explota mi corazón.

-Vens?
-Vinc.

Els nostres ulls no es van entendre. Però no importa, veure’t va ser com retrobar la nena que s’amaga en mi. Mentre els Depeche em murmuraven paraules a cau d’orella, el noi que un cop em va lligar els patins em buscava amb la mirada.

-Vens?
-...

Kill the bill

Llavis que es deuen petons, somriures i paraules,
mans que es deuen carícies,
braços que es deuen abraçades,
ulls que es deuen mirades.

Mai he estat de les que deixa res a deure…

"El sabor de la salida"

Estaba comprobado, una vez más, que
sólo se puede convivir con quien se ama
verdaderamente, con quien se conoce, se
respeta y se protege. Con uno mismo.
Silencio (…)
J.G.Hortelano

1.1 L’estat paranoic: metamorfosi

Aquest matí he despertat i no era jo. Tampoc era l’insecte fastigós del relat de Kafka, més aviat era la repugnant mutació del meu jo trastocat fusionat amb la teva absència. Mentre dormia, el teu no-record i jo ens hem fos en un. I ara, com més lluny te’n vas, més a dins et sento. I ara, s’enfonsen els punts de suport i les parets de la teva habitació són els límits del la meva incomprensió. I els missatges subliminals inscrits en elles, les paranoies d’aquest estat d’esquizofrènia mental. M’he posat voluntàriament la camisa de força, i perquè no eres a prop, sinó t’hagués demanat que me la lliguessis ben fort.

1.2: Reaccions intolerants de poesies contraproduents: Subliminalitats

“Ya estabas aquí antes de entrar” “ Y cuando salgas no sabrás que te quedas” De tant llegir-les, les paraules es fan inesborrables. A on estava? I per què (collons) m’obligues a quedar-me? Apreta’m més fort la camisa de força perquè si és cert que ara que ja he marxat encara estic aquí, vindré corrent a abraçar-te.

O pot ser no. No vindré. Esperaré que vinguis tu mentre faig l’amor amb la teva absència.

1.3: La recuperació dels sentits: Mea Culpa

El pitjor de tot és que la falta de prevenció no em permet l’atac a l’adversari, perquè la culpa és totalment meva. El final era previsible, i la pista de tot plegat encara no s’ha esborrat del tot d’aquella entrada de cine: “El sabor de la sandía. Sala 2. Al fons a l’esquerra”. La resposta a tot plegat era al fons a l’esquerra, i la culpa va ser meva que vaig anar-me’n massa al fons, i enlloc de trobar una sala de cine, vaig trobar directament la sortida; "El sabor de la salida".

Mea culpa. Encara que de sobres sabia que l’amor és cec, mai vaig apuntar-me a un curset intensiu de braile.

Victimes i crims

Quan no et tinc, quan ja t'he perdut sense saber ben bé com, sense saber si mai et vaig tenir, llavors, tinc el millor de Calamaro.

CRÍMENES PERFECTOS

Sentiste alguna vez lo que es
tener el corazón roto?
(sentiste) a los asuntos pendientes volver
hasta volverte (muy) loco?
Si resulta que sí
si podrás entender
lo que pasa a mí esta noche.

El ya no va a volver y la pena me empieza a crecer (adentro)
la moneda cayó por el lado de la soledad y el dolor.

Todo lo que termina termina mal
poco a poco
y si no termina se contamina mal
y eso se cubre de polvo.

Me tocó crecer viendo a mi alrededor paranoia y dolor
la moneda cayó por el lado de la soledad (otra vez).

No me lastimes con tus crímenes perfectos
mientras la gente indiferente se da cuenta
de vez en cuando sólamente sale afuera la peor madera.

Si resulta que sí
si podrás entender
lo que me pasa a mí esta noche
el ya no va a volver y la pena me empieza a crecer (adentro)
la moneda cayó por el lado de la soledad (y el dolor)
la moneda cayó por el lado de la soledad (otra vez)
la moneda cayó por el lado de la soledad.

El silenci de les Negretes

Words like violence /Break the silence/Come crashing inInto my little world/Painful to me/Pierce right through me/Can’t you understand/Oh my little girl/All I ever wanted/All I ever needed/Is here in my arms?/Words are very unnecessary/They can only do harm/Vows are spoken/To be broken/Feelings are intense/Words are trivial/Pleasures remain/So does the pain/Words are meaningless/And forgettable/All I ever wanted/All I ever needed/Is here in my arms?/Words are very unnecessary/They can only do harm/

Enjoy the silence...

Publicitat Subliminal

Jo, salvatge?

Bé, potser sí. De totes maneres, la culpa és dels Frosties que des de petita "despertaron el tigre que hay en mí"

Superacions personals

La por va trucar a la porta.
La confiança la va obrir.
...
Però no hi havia ningú

Adaptation

When everything is red, I'm red as well

Killing me softly

Em lligaràs.
M’esquinçaràs la roba amb fúria.
M’arrancaràs un a un tots els botos.
Em lleparàs de dalt a baix.
Em faràs mal.

I després, què?


Després, m’abraçaràs perdut en el desig de sentir-te estimat
T’amagaràs sota els llençols i decidiràs llençar, per sempre més, les cordes.


En el fons, la perverció, no és més que un joc d’innocència.

Descarrilar

La possibilitat que el metro descarrili en qualsevol moment li resulta increïblement excitant. Sap que és poc probable que passi, però d’alguna manera, si pogués, aclamaria inconscientment a la tragèdia. S’amorra, temerària, a la finestra del vagó per intentar observar amb la màxima precisió les espurnes que salten de les vies, i espera, expectant, si descarrilen.

La possibilitat que la seva vida descarrili en qualsevol moment li resulta increïblement excitant. No saps quina probabilitat estadística o hipotètica existeix, però d’alguna manera, si pot, aclama inconscientment al desordre emocional. S’amorra, temerària, a la finestra per intentar observar amb la màxima precisió els curt circuits de les seves accions, i espera, expectant, si exploten.

No té por. Tot és tan cíclicament senzill com tocar fons i tornar-se a aixecar.

Office games

Era un joc perillós (perillosament divertit, d'acord) i tu ho sabies; és més, et resultava morbosament il·lícit: Les mirades d'incomprensió, els rumors que poc a poc s'estenien i corrien passadissos amunt i avall, les trucades al 231, la cara de la telefonista quan sortíem despentinats de l'ascensor, les neures i els crits del poeta peregrí, les cares de sorpresa, el somriures delators...

Era un joc perillós d'aquests que tant t'agraden. I tu ho sabies, i ho sabia tota la oficina.

Tard o d'hora havia de passar (és el risc que es corre quan es toquen cuixes de manera descontrolada i es perd de vista el context de la situació).

Ahir quan em vaig llevar ho vaig intuir: Avui sí toca.
Ja ho sabíem, era un joc perillós...

Ipod Addiction

Des que no ets amb mi, els dies han perdut el sentit, els viatges amb tren se’m fan eterns i els carrers s’allarguen fins confondre'm. Torna, et troba a faltar. Ja saps que eres el rei de la casa.

Perquè mai més ens besarem a París...

Perquè ja no ens besarem mai més...

Perquè sempre ens quedarà París....

Perquè... "esta vez no sé si gané o perdí pero, sufrí i también fui feliz"

"Prefereixo tenir sort que talent"

Poques vegades accedeixo a veure un film dues vegades, però amb Match Point ho vaig fer, i ara m’atreveixo a dir que es tracta d'una gran pel·lícula. Les reflexions més agudes sobre la sort i el talent perfectament teixides, configuren una trama brillantment intrigant que deixa entreveure la perspicàcia i l’humor més cru d’un Woody en ple estat de maduresa.

Si la vida és un simple partit de tenis, llavors sí, val més tenir sort que talent. També la pilota de Chris, després de tocar el punt més alt de la red, es queda per unes mil·lèsimes de segon suspesa en l’aire a l’espera que l’atzar la faci decantar camp a un costat o cap a un altre. La seva pilota, finalment, cau en camp contrari. Ha tingut sort. Però, deixeu-me entendre que malgrat l’anell no hagi creuat la balla que separa la veritat de la mentida, Chris, perd el partit.

Per jugar a tenir amants, per fer malabarismes entre la passió i el compromís, per mentir i no ser descobert, cal, sobretot, tenir sort.

Sera como empezar otra vez de cero

Marxar d’esquena a tu pels camins que m’aproparen a tot allò que hem viscut. Marxar d’esquena i dedicar-te per últim cop les implacables paraules del Mestre, dedicar-te les notes necessàries per començar, separats, un altre cop de nou. Amb la mateixa cançó que vaig arribar, me’n vaig.

Dulce Condena

“Cada vez que toco un poco fondo,
Cada vez que el tiempo vuela,
Un recuerdo (mas que) pasajero,
Otra ilusión que llega.
Cada corazón merece una oportundidad
Y esta perdida sola en medio de la ciudad
Soy el que lo piensa por los dos,
Hasta que sale el sol.

Cada sensación o sentir vulgar,
Una sola cosa, un solo lugar,
Un recuerdo más que pasajero,
Sera como empezar otra vez de cero,
Cada corazón merece una oportunidad.
Y esta perdida sola en medio de la ciudad.
Soy el que lo piensa por los dos,
Hasta que sale el sol.

No importa el problema, no importa la solución.
Me quedo con lo poco que queda, entero en el corazón.
Me gustan los problemas, no existe otra explicación,
Esta (si) es una dulce condena!

Cada vez que toco un poco fondo,
Cada vez que el tiempo vuela,
Un recuerdo (mas que) pasajero.
Otra ilusión que llega.
Cada corazón merece una oportunidad,
Y está perdida sola en medio de la ciudad,
Soy el que lo piensa por los dos,
Hasta que sale el sol.
No importa el problema, no importa la solución,
Me quedo con lo poco que queda, entero en el corazón.
Me gustan los problemas, no encuentro otra explicación.
Esta si es una dulce condena, una dulce rendición.
Cada sensación o sentir vulgar,
Una sola cosa, un solo lugar.”

A. Calamaro

Lie me, please

"No me mientas, no me digas la verdad" A. Calamaro

Molt bé, deixaré que em menteixis. Deixaré que fabulis conscientmet sobre una realitat fredament subjectiva que necessita de la invenció per sostenir-se. Deixaré que m'enganyis, sabent que ho estàs fent a voltes i no reconeixent-ho d’altres. Fes-ho, menteix-me. Diploma’t en l’art de la distorció i convènce’m que en tens els millors estudis. Explica’m la teva versió ficcticia de tot allò que ens envolta. Quan ho facis, quan em menteixis, escolaré amb atenció una a una les teves paraules; m’estaràs mentint i jo t’ho consentiré. Jugarem junts i ja no sabrem qui enganya i qui és l’enganyat. Els ulls que no hi veuen són fidels al seu cor, molt bé, però els meus ulls no estan cecs. Sabré que m’estaràs mentint. Fingiré creure’m allò que expliques i potser així, creixeràs en el triomf d’una metida de fonaments aparentment perfectes i llavors cometràs l’error.Posaràs el peu al parany i els dos sabrem que tot era mentida. Però tot i així, siusplau, menteix-me.

Digue’m que m’estimes.

Just a perfect day...

Somia, o potser no, potser és precisament quan tanca els ulls que està desperta. No ho sap, però quan aconsegueix desenganxar-se dels llençols, s'aixeca, escriu una nota i llegeix els missatges de la paret per últim cop: "Ya estabas aquí antes de entrar... Y cuando salgas no sabrás que te quedas". Els carrers de la ciutat prenen un ritme especialment lent i ella camina pausada sense saber ben bé d'on ve i cap allà on va. Agafa el tren del migdia per tornar cap a casa i es passa tot el viatge mirant perdudament a través de la finestra del vagó. Se sent protagonista d'algun film i s'autonomina com l’actriu més feliç del món; encara que a les seves escenes els hi falta una banda sonora perquè no li funciona l'ipod, el dia d'avui li sembla senzillament increïble. Abans d'arribar a casa, un paleta li desitja un bon any després de llençar-li un "piropo" que ella tan sols sent però no escolta. Té l'habitació plena de globus, i algun regal d'un amic. Sota la dutxa, finalment extreu una conclusió de tot plegat: Yesterday was just a perfect day.

Perversions

L'estress és dolent pel sexe. Deu ser per això que últimament a la Nisshin li costa arribar a l'orgasme...

Localitzacions

"Digue'm quants de cops t'has sentit sol en mig del món, sense trobar el teu lloc"
1000, 2000, 6789 vegades. Què sé jo, n'he perdut el compte. Sigui com sigui, avui la Nisshin tampoc sap quin és el seu lloc al món.

I promise...

Ho prometo, mai més no faré plans. Així evitaré que fracassin un darrera l'altre.

Quan s'acaba la xocolata

Ja t'havies acabat la tassa de xocolata quan he entrat. Tu m'has mirat rient, més que amb els ulls amb la mirda, i m'has convidat a seure. Ens hem fet un parell de petons i després m'has dit: "Li he enviat una postal de nadal, i l'he convidat a quedar. Creus que l'he cagat?". T'he mirat i he rigut, com volguent dir que ni l'un ni l'altre tenim remei, però que encara sort que li hem donat un toc d'humor a aquest sentit tràgic de la vida. Malgrat que tots dos sabem que no és bo obrir una porta sense tancar-ne una altra, sembla que darrerament no fem més que obrir les portes del desastre. Qui ho hauria de dir, tu i jo, després de tant de temps de bar en bar explicant-nos les penes i rient-nos dels problemes.

No, suposo que no t'has equivocat; suposo que encara l'estimes. I quan un estima, no s'equivoca.

Saturday Night

Eternitats

"La vida es eterna en cinco minutos"

Victor Jara

Born to be a child

Estimats Reis d’Orient, m’agradaria tornar a ser molt petita, nena, pàrvula, criatura,
per:
- Dir Sí quan vaig dir No, per dir No quan vaig dir Sí.
- Per tornar a casa de l’àvia, trobar-me el llop, i trencar-li la cara per burro.
- Per dir mentides sense fer mal a ningú.
- Per tornar a tenir tres nòvios, (i que entre ells siguin amics).
- Per explicar-li al Bambi que la seva mare no va morir i que només es tractava d’una pel•lícula apta de dibuixos desanimats.
- Per tornar a passar per tot i més, sabent que el pecat no existeix.
- Per tornar a preguntar “per què” i aquest cop obtenir una resposta clara.
- Per poder recuperar aquell examen, canviar bíceps per tríceps, arribar a l’aprovat i no haver-me de passar l’estiu estudiant.
- Perquè aquests mixelins que tinc aquí tornin a ser allò de “ai la cuca, quina panxolineta”.
- Per passar-me els estius a dalt d’un arbre.
- Per no rebre cartes del banc.
- Per tornar a llegir per primer cop El petit príncep.
- Per escriure història sense h, vida amb b alta i quedar-me tan ampla.
- Per tornar a passar de plorar a riure en uns segons i no saber perquè.
- Per veure si aquesta vegada tinc més sort i en comptes de ser la simpàtica sóc la guapa.
- Perquè les cireres tornin a ser les millor arracades.
- Per poder dir la meva edat amb els dits d’una mà.
- Perquè totes les ferides es curin amb mercromina.
- Per tornar a pensar que ser gran es genial,
i sobretot...
- Per dir NO quan vaig dir Sí i dir Sí quan vaig dir No !


(Adaptació de l’escena Estimats reis d’Orient de Joan Ollé de l'obra Criatures)

Eschatological words

Finalment.
Ho he fet.
Les he llençades una a una.
Les paraules que no m’atrevia a dir-te.
A la tassa del vàter.
Després.
He tirat la cadena.
Grrrrrrrrrrrrrrrr.....

Fins que sigui massa tard

-A veces me pregunto qué estamos esperando.

Silencio

-Que sea demasiado tarde, señora.

“Oceano Mare” d’Alessandro Baricco

Conversaciones incompatibles

"Llevamos a cabo una conversación incompatible, pero hoy, no quiero ni verlo…"(Muchachito)


- ¿A dónde vamos?
- Vamos al olvido pasando por la indiferencia
- De amantes a desconocidos, bonito “desproceso”.Como los cangrejos.
- Es sólo un ciclo
- Ah
- Brahma-Vishnu-shiva
- ¿Qué significa Brahma-Vishnu-shiva?
- Significa “creacion-mantenimiento-destrucción”.
- Así que ahora estamos destruyendo…
- No se puede destruir lo que no se ha creado
- ¿Así pues, dónde estamos?
- En el mismo sitio dónde estábamos antes de empezar
- ¿Y qué sitio era ese? ¿La nada?
- La indiferencia

Pors

Quan Mclan va escriure aquesta cançó, pensava en mi.

MIEDO
(Carlos Raya, Carlos Tarque)

Para empezar
diré que es el final
no es un final feliz
tan sólo es un final
pero parece ser que ya no hay vuelta atrás.

Sólo te di
diamantes de carbón
rompí tu mundo en dos
rompí tu corazón
y ahora tu mundo esta burlándose de mi.

Miedo
de volver a los infiernos
miedo a que me tengas miedo
a tenerte que olvidar.

Miedo
de quererte sin quererlo
de encontrarte de repente
de no verte nunca más.

Oigo tu voz
siempre antes de dormir
me acuesto junto a ti
y aunque no estás aquí
en esta oscuridad la claridad eres tu.

Miedo...

Ya se que es el final
no habrá segunda parte.

Y no se cómo hacer para borrarte.

Para empezar
diré que es el final.

Miedo...

y aquí en el infierno
oigo tu voz.

El caminante

...Y, cansado de andar sin saber por dónde, el caminante, colgó sus zapatillas y continuó su camino, sin saber por dónde; esta vez pero, obligando sus pies a sentir el calor del asfalto, la humedad de la tierra, la dureza de las rocas, el frescor del césped, la suavidad de la arena y la intensidad de la vida.

Originally uploaded by Nisshin.

The cult of Ipod

Mentre decideixo si menjar un plat de verdura o menjar-me el món,si trucar-te o oblidar-te, si entendre't o esperar que m'entenguis tu a mi, si plorar o riure, si buscar la clau o deixar que es perdi per sempre, si obrir la porta o quedar-me mirant pel forat del pany, si calces o tanga, si t’enyoro o t’ignoro, si cafè o tallat, si deixar que els peus toquin a terra o que les ales em portin al cel, si parar el despertador o seguir dormint, si arriscar o deixar-me vèncer, si pedra, paper o tisora, si tornar o no tornar, si callar o parlar, si escoltar al cor o al cap, si ratlles o quadres, si mirar-me al mirall o mirar-te els ulls…

Mentre, faig culte a l’ipod. Posar-me l’auricular esquerra; després el dret. Ara sí, per mi, ja pot petar el món.

Originally uploaded by Nisshin.

Mucha gente y muy pocas personas

En el mundo, mucha gente y muy pocas personas.

Originally uploaded by Nisshin.

El mundo, un bueno lugar para leer tranquilamente irónicas tiras de cómic mientras bebes una taza de te.

Roots

The rules were easy Nisshin:

“Never leave his roots grow wildly in you heart”

Originally uploaded by Nisshin.

And now what? Who will pull these out?

Das Verbrechen

-¿Qué es un crimen?

-"...la vergüenza de una vida deliberadamente desperdiciada, entre tantas vidas deliberadamente desperdiciadas."

Charles Bukowsky

Límits

He volgut portar això nostre més enllà del límit, d’aquell mateix límit que tu vas anar dibuixant per creure’t més feliç, per poder pensar que rivalitzant amb mi aconseguiries més fàcilment la pau interior que mai has trobat. Recorda però, que jugar a fer teatre en els carrer de la vida requereix certa experiència, i tu mai has deixat de ser una actriu mediocre. Així que, ves comprant el paracaigudes, perquè fa massa temps que estàs caient precipici avall i encara no t’has adonat que no hi ha ningú que t’esperi a sota,amb els braços oberts per frenar-te la caiguda. Quina llàstima! Saps?, jo seguiria esperant-te amb els braços oberts, sota el precipici, a l’aeroport o al portal de casa però més enllà del límit, el desengany m’ha malmès totes les forces i el temps ha debilitat cada part del meu cos. M’he cansat d’esperar-te; de buscar pedaços per cosir i curar els cops que he anat rebent de tu. M’he cansat, i ara ja només puc desitjar-te que et sigui lleu oblidar-me, perquè la mateixa que va anar per tu més enllà del límit, no torna mai a abraçar-te.

Evidències dites per un boig

Nisshin.

No diguis mai més que l'amor és complicat; només hi ha tres opcions:


1.No estimar i ser estimat
2.Estimar i no ser estimat
3.Estimar i ser estimat


A propòsit de l'obra Vang Gogh d'Ever Blanchet

How much do you love me?

Somebody once asked me. ‘How much do you love me?'
I said, ‘This much,'
And stretched out my arms as far as they would go.
'Is that all?' they said.
So I stretched further, expanding my chest and reaching as far as I could.
But still this wasn't enough for them.
Once again I stretched,
This time so far back that my knuckles met behind me.
At this point my skin began to split,
My ribs began to crack,
My chest tore open,
My heart burst out
And fell to the floor.
We both looked at it as it became cooler and cooler
And more still and more still
Until finally it was cold and dead.
Then a crowd of strangers appeared
And one by one they approached.
But because they didn't recognise my heart
They trampled over the it.
I have learnt from this
Never to show somebody how much I love them.

By Aiden Shaw

Nisshin.

El que Murphy no va dir

No sé si ho va dir Murphy, però sigui com sigui, el que està clar és que si les coses poden canviar a l’últim moment ho faran, i a més a més, ho faran de la pitjor de les maneres. Tota il•lusió passarà a ser l’inici d’una incomprensió depriment. No sé si ho va dir Murphy, però acabar un bon dissabte de la forma menys inesperada a causa d’un canvi incomprensible i imprevist, pot resultar tristament surrealista. No sé si ho va dir Murphy, però en el pitjor dels casos, un sempre es pot preparar una bona sopa (seria més curatiu una barreta de xocolata, però la sopa fa l'abstinència més sana) i intentar que el mal humor es dissolgui en els grumolls indissolubles de qualsevol sobre individual de sopainstant.

Retratada per un desconegut

Si ens coneixem, mai parlem clar. L’estranyesa que caracteritza la relació de dos desconeguts crea, d’alguna manera, una atmosfera de sinceritat entre ells. Cap dels dos té res a perdre si decideix exposar amb sinceritat, allò que pensa o intueix de l’altre. Quants cops no ens hem adormit pensant: què deu pensar la persona X de mi? Potser en alguna ocasió ens hem atrevit fins i tot a preguntar-ho: Què penses de mi? Un interrogant que sol sorprendre a aquell que hipotèticament ha de respondre'l; un interrogant que espanta. Encara que, el que fa por, no és la pregunta en sí, sinó el límit de sinceritat al que ens hem de cenyir en respondre. No ens enganyem, per més que ho intentem mai contestarem amb la tranquil•litat necessària per donar una resposta purament sincera a tal pregunta.
Fins i tot, algun cop ens ha semblat més interessant conèixer la opinió d’algun desconegut (més que la d’un amic) sobre què pensa de nosaltres. Què deu pensar de mi el noi del jersei verd que fa veure que llegeix “L’ombra del vent” mentre em mira, tímidament, entre línia i línia quan compartim vagó i creuem mirades des de Sants fins Plaça Catalunya? Li preguntaria, però l’anormalitat de l’atreviment em reprimeix els instints més desvergonyits de mi mateixa.

Però que passaria si per una vegada a la vida, algú que realment no ens coneix de res, ens digués el que pensa de nosaltres? Si ens expliqués allò que li va venir al cap el primer intstant que ens va veure? Jo almenys, ho vaig trobar molt curiós. Us explico: a la darrera classe d’interpretació que vaig assistir, (la primera del curs i en la qual ens vam presentar entre els companys, perquè no ens coneixíem de res) vam fer un exercici molt interessant. Asseguts en rotllana, i mirant-nos els uns als altres, vam escriure en diversos trossets de paper la primera impressió que havíem tingut de cada una de la resta de persones del grup. Érem 20 persones, per tant vaig haver d’intuir la personalitat de 19 dels meus companys els quals van fer el mateix, incloent-me a mi. Un cop escrit el que pensàvem de cada persona (pensàvem, intuíem o inventàvem segons el que ens deia la mirada i l’aspecte de cadascú) vam repartir els papers, de manera que cadascú havia d’acumular les 19 opinions diferents de la resta de companys sobre la nostra persona. Us prometo que el resultat va ser molt curiós i interessant; 19 opinions d’estranys, algunes molt allunyades de la realitat i altres, autèntics retrats del meu ésser. Al•lucinant.

Entre d’altres moltes coses els estranys van pensar de Nisshin que:

- Vol donar una imatge de seguretat
- Li agrada la televisió i el cinema
- Li apassiona la música i es fan d’OT (una opinió repetida 3 vegades i molt allunyada de la realitat però molt curiosa)
- És la primera en saltar de les roques al mar
- Li agrada fer guerres de coixins amb els amics
- És atractiva, “pícara” i és feliç amb la seva vida
- Mai s’ha preocupat pel que pensin d’ella

I sens dubte, la més peculiar i potser la més cenyida a la realitat (amb certs matisos):

- És mona, ha passat per mans d’un fotògraf, juga amb dos nois, és una mica tímida i a casa seva no saben que fuma....(amb certs matisos que ja comentarem...)

Dualitats irracionals

No m’entens, ja ho sé. Intentes desxifrar-me les mirades i no m’entens. Ja ho sé. Has de saber que ara tinc 4 ulls. De tant mirar-me en el mirall per buscar el meu jo més sincer i més amagat, m’he duplicat. Ara jo sóc 2. És per això que no m’entens. Perquè:

Sóc la que et truca insistent i la que et penja el telèfon bojament.
Sóc la que et clava el puntal i la que mateixa que et neteja la sang.
Sóc la que et dóna el iogurt però t’amaga la cullera.
Sóc la que et prepara el cafè però et prohibeix el cigarret.
Sóc la que es mira en el mirall i la que és mirada en el mateix.
Sóc la que et va fer l’amor i va sortir corrent…
…sóc tot el que sóc i el que no sóc però intento ser.

No m’entens, ho sé. Però pots estar tranquil, tot el que no trobis dins els meus 4 ulls, ho trobaràs dins “El calaix de les paraules”.

Originally uploaded by Nisshin.

Manual d'instruccions

“En algun moment has pensat si t’estàs equivocant?” Vas preguntar-me. “Penso, que no sé si estic fent bé. Dubto, però això ja ho saps” vaig respondre’t. I vas seguir preguntant. D’alguna manera no entenies el que estava passant, no entenies perquè s’havien acabat els diumenges de cine, perquè ens havíem convertit en dos estranys en menys del que dura un diari, no entenies perquè havia marxat, perquè sentia la necessitat de saber-me sola, no comprenies com t’havies convertit en el protagonista de la cançó “Creep” de Radiohead. No sabia massa bé com respondre a tot allò que em plantejaves. A penes havia desfet la meva maleta i la meva vida seguia tan desordenada com la meva habitació. No m’atrevia a plegar les samarretes i reordenar-les dins l’armari; estava fora de lloc, com nouvinguda als espais més quotidians de casa, als espais més coneguts de mi mateixa. Què volies que et donés per resposta si ni tan sols jo sabia que contestar-me a mi mateixa? Passava els dies fent cafès amb antics amics, amb coneguts, i vells amors, quan el que realment em convenia, era asseure’m i prendre un cafè amb mi mateixa. Asseure’m i preguntar-me: “Nisshin, què recollons et passa?”. I llavors em tornava la pregunta al cap “T’estas equivocant?” No em feia por equivocar-me, més aviat em feia mal no saber triar el bon camí, sentir-me tan estúpida com sempre que escollia la cua per pagar al super. M’havien obligat a entendre’m amb un nou Jo que desconeixia i, sincerament, la convivència no era fàcil. El meu Antic Jo es mostrava esquerp i tossut davant els canvis del nou Jo. I tu seguies demanant-me explicacions. I també me les demanava l’Antic Jo. Caminava poruga per la corda fluixa que delimitava la bogeria de la racionalitat. I n’estava segura que acabaria caient pel pitjor del cantons. Ningú és capaç de creuar una corda fluixa amb els ulls tapats; i jo tampoc. I tu em preguntaves “En algun moment penses que t’estàs equivocant?” I jo callava. “Tenia tantes esperances dipositades en nosaltres” afirmaves. I jo per dins pensava: “Per què ningú ha escrit un manual d’instruccions pel bon ús de la vida, si a vegades viure és més díficl que muntar una bicicleta?”

instruccions
Originally uploaded by Nisshin.

La maldición del cajón sin mi ropa

Nedant en el dubte i el turment, se sent tan traïdora com la protagonista d'aquella vella cançó de Sabina. Ara, al pensar que allò va durar "Lo que duran dos peces de hielo en un güisqui on the rocks" l'únic que sap fer és plorar; plorar i plorar com un autòmat que se sent indefens davant els interrogants de la vida. No sap quan trigarà a aprendre a oblidar-se d'ella, potser tan sols "19 días y 500 noches" o potser menys del que triga una papallona en perdre la vida. Ara només pot sentir-se culpable quan escolta una vegada i una altra la irònica lletra d'aquella vella cançó de Sabina.


- Yo quería quererla querer y ella no (ella no?)
- Así que se fue, me dejó el corazón en los huesos...(no hay billetes sólo de ida)
- Y regresé a la maldición del cajón sin su ropa (Obre el Calaix de les paraules)
- Dijo hola y adiós,y, el portazo, sonó como un signo de interrogación (...?)

Estrelles

Mentre mirava el sostre color crema de la sala estirat a la Chaise longue, el seu psicòleg - que en realitat era el seu Jorge Bucay particular - li va dir: Mai apareixen estrelles a la vida de ningú sense cap motiu. Al llarg dels temps elles han estat molt importants. Els mariners adoren les estrelles i a elles encomanen els seus destins perquè guiïn els seus vaixells. Els més romàntics, els més idealistes, demanen desigs a les estrelles. Els astrònoms les estudien. Així doncs, l'aparició d'una estrella és sempre un senyal; però recorda que elles sermpre venen i se'n van. Són les nimfes de la nit, deesses de la Lluna, reines de la bogeria, la rauxa i la falta de seny; són segurament les culpables de l'oblit de la racionalitat quan la nit cau sobre les ciutats. Venen amb la nit, i amb el dia se'n van. Les estrelles brillen amb llum pròpia perquè són sabies en experiència ja que la seva existència és infinita. Ja ho saps, doncs. Ara l'únic que et cal és saber qui és la teva "estrella" i per quin motiu brilla avui en els teus dies. Quan l’hagis trobat, recorda que l'important no és posseir-la, sinó aconseguir que per més lluny que sigui estigui cada nit al teu costat. Així doncs, no tinguis por de la seva fugacitat i resigna't a comprendre que per més que tot s’ensorri, quan acaba el dia, comença la nit.

Quina llàstima que Vueling no tingui cap trajecte amb destí a les estrelles...

Un amor que segurament ningú entenia

Mai ha entès perquè les il•lusions són de vidre. Avui es resigna a creure que l'amor és només cert en els contes de fades; en aquells contes que mai van agradar-li de petita i que ara llegiria amb molt de gust. Avui tot són cançons i llibres que li recorden aquells amants perduts. El problema, potser, és que segueix somiant, que segueix vivint en el seu món literari per emergir d'una realitat que la corromp, que segueix somiant viure les històries d'aquells personatges de llibre que han estat, en realitat, molt més que els seus amics. Que bonic seria viure una història d'amor com la de Herr i Bill a Silenci

“ (....)El destí havia volgut que Herr arribés al Cap Nord i que trobés el seu amic Bill. També fou cosa del destí que Bill i ell acabessin confessant-se un amor que segurament ningú no entenia. Quan Bill obrí la porta de casa seva i, després de molts anys, va veure de nou Herr, que havia vingut a buscar-lo, va dir: “Feia temps que t’esperava”. I res més. No va dir res més. El mateix dia que Herr arribà, els dos van saber que estarien junts fins que la vida se’ls caduqués.
A casa d’en Bill sempre hi havia hagut un armari buit destinat a la roba de Herr, un lloc a la taula reservat per a Herr, una tovallola al bany per quan Herr es dutxés, i la part esquerra d’un llit de matrimoni guardada especialment per al dia que arribés Herr.
Durant els matins, Bill escrivia. Era escriptor. I Herr gastava rodets i més rodets fent fotografies arreu. A les tardes, els dos passejaven junts i parlaven dels anys que havien estat separats”

Que bonic seria saber que algú l'espera amb un armari buit, amb la part esquerra d'un llit reservada per ella, amb una tovallola al bany pel dia que ella arribi, amb una porta oberta...

I loved you...

I loved you...
Originally uploaded by Nisshin.

Des de l'eco insonor, l'autoconsell

Sempre em quedarà el consol d’aquelles converses silencioses amb el meu jo més desconegut. Perfectament buides, les paraules s’escolen del poema quan he de menester-les... i és que la teoria sempre s’amaga quan arriba la pràctica.

Paraules pel meu jo

A l’indret des d’on recullo les tardes
que em caldran per envellir,
des d’on palpo com cega
antics encerts
i estudio manuals d’art i paraules,
t’espero.
Enfila’t
al cim que et conforma,
veuràs que al punt més àlgid
del teu tu,
només hi ha espai per l’aire.
Relativitza-ho tot amb clau de vida
i existència,
i sabràs que dalt l’apicle de tu mateix
tot és lleuger i amable,
més que el silenci fascinant
del mar en calma.
Tot el que et cal per viure
és rera el crepuscle de llum
senzilla i plàcida,
que dibuixa viaranys
de claror en l’obscur
litigi que t’estanca.
Enfila camí cap a la cúspide
i aprèn a respirar malgrat
la pols que aixequin les teves passes.
El temps és un preàmbul
que s’escapa pel espais
que deixes entre paraules;
Així que reposa els ulls
en el silenci de la tarda
i escull per viatjar els vells errors,
que et feren més valenta i més afable.

Només de tant en tant...

De tant en tant, i només de tant en tant, tinc la sensació d’haver-me perdut algun capítol concret de la meva vida; d’haver-me adormit derrotada en algun sofà de l’inconscient, com si fos talment una tarda de diumenge, i al despertar-me no aconseguís recordar el film que estava veient. De tant en tant, sento com si el vent s’hagués endut de matinada, les peces que m’ajudarien a comprendre la macabre construcció d’un puzzle que més que un joc de nens és un joc d’adults.
De tant en tant, una trucada que no comprenc. De tant en tant, el retorn d’antics vestigis del passat que s’alcen d’entre la pols com vells fantasmes. De tant en tant, la confusió d’una conversa amb difusa intenció. De tant en tant, m’estranyes, i m’estranyo, i m’estranya el món també. De tant en tant, i només de tant en tant, desperto de nou per primer cop en el moment més insòlit del film de la meva vida.